Crònica d’una abstenció que no va ser

Tarragona / Catalunya Sí Que Es Pot
Tarragona / Catalunya Sí Que Es Pot

De totes les jornades parlamentàries que he seguit in situ al Parlament de Catalunya, en cap havia sentit una olor tan forta a ferum del Zoo de Barcelona com la d’ahir. No, no faré allò que tan encertadament exposava en Sergi Pàmies al ‘Versió RAC1’ gener passat quan recordava les seves cròniques parlamentàries a La Vanguardia: “hem d’acabar amb les referències al Zoo, els animals i tot el que l’envolta”. I té tota la raó, però no deixa de ser una metàfora molt il·lustrativa de les sensacions que alguns podien tenir a primera hora amb la proposta de “referèndum o referèndum” del president Puigdemont, amb la unitat institucional de l’Estat en hores baixes per les disputes entre el govern de l’Estat i el TC mentre el PSOE viu la guerra entre els qui volen ser un partit d’oposició a la dreta o una simple crossa de l’establisment.

En sessions com aquestes hom té la sensació que res de nou passarà i tot seguirà el guió previst, la mateixa sensació que vam tenir diumenge passat quan s’escrutava el vot gallec o quan el govern/Parlament aprova una llei social o sobirana; ja saps que el Partit Popular guanyarà en la primera i esperes una suspensió del Tribunal Constitucional en la segona. Tanmateix, només arribar, un comentari va canviar la sensació: “al partit ens hem jugat un dinar a què CSQP s’abstindrà, en l’esmorzar del Fòrum Europa Lluís Rabell ja va explicar que donaria suport a Puigdemont”. Una aposta arriscada, però venint de qui venia era difícil no donar-li un cert recorregut. L’abstenció faria bona la teoria post 27S del 2015 que ràpidament van oficialitzar Rabell, Coscubiela i Fachín: “no poden comptar el grup i els vots de CSQP amb els del ‘sí’ o el ‘no'”. Votar ‘sí’ a la qüestió de confiança seria un gest contundent i de reafirmació del referèndum, però com explicar això a un votant que li has dit que tots els mals socials i les retallades vénen de Convergència, de la dreta, de Junts pel Sí?

CSQP no són només 11 diputats, són 469.364 vots que mouen la balança i reinterpreten els resultats del 27S. El famós 48% a favor de la independència creixeria un l’11,45%. El seu posicionament exploraria noves lectures, el ‘sí’ o l’abstenció obriria un debat massa calent a les portes de la fundació del nou partit que ha d’aglutinar el projecte de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ICV, EUiA i Podem entre altres. Motiu que ens ajuda a contextualitzar la intervenció de Lluís Rabell.

El cap de files de CSQP, una setmana després que el seu grup fes implosió per la batalla de protagonismes, posa sobre la taula les divisions del bloc independentista al Parlament. Atrevit i intel·ligent, fa ús de l’estratègia de fer visibles els problemes dels altres per no respondre dels seus. Anuncia de nou que el canvi ha d’arribar, des del passat 27S que arriba, però ni el 20D, ni el 26J i encara menys el 25S ha fet acte de presència. Si aquest fa un breu acte de presència, per veu i presència de Pedro Sánchez, és ràpidament bloquejat per les forces mediàtiques i polítiques immobilistes externes i internes.

“Tenim un punt de trobada, si és la millor sortida, treballarem seriosament. No ha de ser només una demanda, ha d’implicar societat, sindicats col·legis, universitats… Celebrem recuperar el referèndum, però compte amb la data i les presses”. Això vol dir que CSQP donarà el seu ‘sí’? “Votarem ‘no’ per les incerteses, no signem xecs en blanc”. Vaja. Si el lector coneix el famós runrun del Camp Nou, sobretot el de l’etapa que Kluivert era davanter o Dani Alves feia una centrada que anava a tercera graderia, coneixerà de primera mà la reacció que es va reproduir a petita escala entre els diputats quan Rabell va dir ‘no’. Fora de l’hemicicle alguns dels diputats de CSQP admetien que eren coneixedors de la proposta del referèndum, no va ser cap sorpresa la modificació del full de ruta. Això no només fa visible que Puigdemont busca consens més enllà de la CUP, sinó que fa explícit que dins CSQP, si més no en el grup parlamentari, hi ha hagut un debat sobre el posicionament.

La correlació de forces que donen suport al president és la mateixa, 72 diputats. Avui, a diferència de fa un any, hi ha una fita, un objectiu, un capítol final amb data: setembre del 2017, referèndum d’independència. Són 12 mesos on potser repetim escenes del 2013, Lluís Rabell reclamava unitat social i política. Que no hi era en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb 1.653 entitats civils, cíviques, ciutadanes, culturals, econòmiques, sindicals i empresarials? No hi era en l’aprovació de la llei que havia de fer possible la consulta amb els vots de CDC, UDC, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP del 19 de setembre del 2014? No hi era quan Turull, Rovira i Herrera van demanar al Congrés dels diputats la transferència de competències per fer possible una consulta pactada i que fou rebutjada per 299 vots el 8 d’abril del 2014? Sí, hi era. Repetiran la mateixa jugada i marxaran a última hora com va fer Joan Herrera amb el 9N?

 

Un article publicat a Directe.cat