El 27 de setembre d’ara fa un any, els partits independentistes assolien una majoria absoluta d’escons, amb un 48% dels vots, tenint com objectiu d’assolir la independència en una legislatura de 18 mesos.

Els partits favorables a la independència van obtenir més vots que els que s’oposaven a aquesta, així com els que apostaven pel dret a decidir sense posicionar-se a favor o en contra. L’independentisme va mostrar ser el projecte majoritari, legitimant la creació de les estructures necessàries per a la creació d’un nou estat, a falta d’un aval definitiu de la població per a proclamar la independència.

Encara que pugui semblar que un any després de les eleccions plebiscitàries no s’hagi avançat, les institucions han treballat per a portar les institucions catalanes al seu màxim autogovern. L’objectiu s’ha desenvolupament guiats per unes estructures creades aquest any, sota l’assessorament de l’Institut d’Estudis per a l’Autogovern, presidit per Carles Viver Pi-Sunyer. Així com la Secretaria per al Desenvolupament de l’Autogovern i l’Oficina per a la Millora de les Institucions de l’Autogovern, òrgans dependents de vicepresidència. Com a coordinació dins del govern trobem la Comissió Interdepartamental per al  Desenvolupament de l’Autogovern, presidida per Oriol Junqueras i on trobem presents tots els secretaris generals dels departaments de la Generalitat.

A més de les estructures d’estat, aquest any ha servit per comprovar que la única resposta de l’estat ha estat judicialitzar la demanda catalana, així com que és capaç d’utilitzar tots els mecanismes, fins i tot els teòrics òrgans independents de l’estat per a desacreditar els polítics independentistes. A la vegada que ha protegit els afins.

També, dues eleccions espanyoles han mostrat la passivitat dels votants davant la utilització partidista de l’estat. Les forces de l’estat favorables a un referèndum català es situen al voltant al 20% dels vots i a la majoria de províncies PP i C’s obtenen majoria absoluta de vots. Per tant, si hi ha hagut canvi, aquest és insuficient a anys vista. I en cas de produir-se un canvi, aquest podria ser centralitzador.

Les condicions del referèndum per a proclamar la independència

En aquest escenari, el Parlament ha encetat la recta final de la legislatura, que ha de culminar en un referèndum el setembre de 2017 (amb o sense acord), estant les estructures d’estat preparades i les lleis de desconnexió aprovades a finals de juny.

Més enllà de si es fes una DUI o un referèndum, és necessari apuntalar tres grans pilars per a poder assolir un estat independent:

El primer objectiu ha de ser el control efectiu del territori. La Generalitat ha de tenir capacitat per controlar fronteres (així com ports i aeroports). Tenir el poder per a aplicar les seves lleis per sobre de l’espanyola, així com recaptar impostos. Si Catalunya no té capacitat per controlar el territori, o per a dur a terme un referèndum amb l’estat en contra, tampoc té capacitat per convertir-se en un estat independent.

El segon objectiu ha de ser tenir la legitimitat, o sigui mostrar que hi ha una majoria social a favor. En aquest cas, un referèndum evita un escenari idèntic al 27-S, amb un resultat incert (amb l’afegit que no hi hauria un full de ruta a seguir). Amb una pregunta directa i vinculant sobre la independència, ja no hi ha terceres vies. O votes a favor o votes en contra, o t’abstens.

La legitimitat es relaciona amb el tercer objectiu, que és tenir el reconeixement d’altres estat. Mentre no sigui un problema, la resta d’estats no intervindran. En el moment que Catalunya actuï i apliqui les lleis catalanes, pels estats ja existirà una situació que afecta als seus ciutadans i a les seves empreses. Com a conseqüència, cercaran la situació que provoqui menys inestabilitat possible. Si en aquell moment Catalunya té capacitat de controlar l’estat, amb la legitimitat que li dona una majoria social, sembla poc raonable tornar a una situació d’autonomia o de repressió, sinó que el més senzill seria donar un encaix a aquest nou estat.

La fi del processisme

Una acció unilateral, amb una Generalitat que substitueix l’estat espanyol, ja no té marxa enrere. El 9-N es va rebaixar a un procés participatiu, amb unes institucions que encara no estaven preparades per un xoc. Fer un referèndum implica a funcionaris (per la cessió de dades) i pot implicar inhabilitacions o penes de presó pels polítics. Per tant l’escenari semblar clar: o independència o una Catalunya sense autonomia.

Convocar un referèndum vinculant fa que no hi hagi matisos o ambigüitats, com sí podrien fer en unes eleccions constituents o un referèndum sobre la constitució. Aquesta situació d’independència o repressió obliga als favorables al dret a decidir a decantar-se per participar-hi, ja que les conseqüències per polítics i funcionaris podrien serien contundents, o a desentendre’s i posar-se al costat dels que neguen el dret a decidir dels catalans.

Per tant, sembla clar que el referèndum obliga als favorables al dret a decidir a mobilitzar-se. Aquest escenari és el que han intentat evitar els comuns, ja que en no volen la independència i han intentat allargar el processime.

Més enllà d’incògnites de com serà el govern capaç de substituir l’estat, amb aquest en contra, sembla clar que arribem a la recte final del procés iniciat el 2012. Una situació a la tardor del 2017 on es decidirà entre el tot o el res.