Els carrerons del camp de Shatila (Beirut) sempre estan entollats, encara que cap casa disposa d’aigua corrent. Aconseguir-ne una mica s’ha convertit en el quefer de la canalla, que apareix esvalotada en aquestes artèries de metre i mig d’ample per amorrar l’ampolla de plàstic a la paret d’on penja el cable amb la fuita. Sobre els seus caparrons, entortolligada amb els cables de l’aigua, hi passa la via elèctrica. I encara més amunt, uns precaris taulons de fusta sostenen un dipòsit amb dificultats.
Yehya Sarris avança per aquests passatges claustrofòbics i llefiscosos, trampejant els bassals i els nanos com pot, de camí a l’associació que dirigeix, Maydelkorum. Encapçala una organització “que és com una ONG, però no com les altres, perquè nosaltres només rebem ajudes privades. Expliquem el cas dels Palestins que viuen aquí, que estan en una situació molt, molt dolenta. Aleshores demanem aportacions a amics i familiars que tenim fora [del Líban] i ells fan aportacions personals”, detalla. El camp, construït el 1949 per acollir als primers refugiats palestins, empara avui entre 22.000 i 23.000 ànimes. Actualment, d’aquell primer èxode només en queden 5.000 persones, entre supervivents i descendència directa. Abans de la guerra de Síria, constituïen la meitat de la població, estimada en uns 10.000 residents. La devastació del país veí ha forçat l’arribada de 5.000 palestins d’orígen sirià i tot un gresol d’ètnies diferents, que s’amunteguen en un quilòmetre quadrat.
Des de Maydelkorum procuren que aquest confinament no es converteixi en una condemna: “Portem medicaments a les persones grans, els donem menjar si no disposen de xarxa familiar, els portem a passar el dia al riu… perquè sentin que hi ha qui es preocupa per ells”. La petita empresa solidària, que regeixen Yehya, sis amics i una trentena de voluntaris eventuals, ajuda a més d’un miler de persones. “Pels joves, si algú necessita estudiar, per seguir els estudis a l’escola o la universitat, intentem aconseguir beques. Si n’hi ha que necessiten classes de reforç també tenim professors que els poden ajudar, en tenim registrats uns vuitanta. A més, hem organitzat una lliga de futbol, on hi ha dotze equips registrats amb entre vint-i-cinc i trenta jugadors cada un”.
El sentiment de resignació es viu col·lectivament a Shatila. Grups de joves vagaregen als portals dels edificis, sense res més a fer que veure passar el temps. Alguns d’ells, explica la doctora en relacions internacionals Rosa Velasco, formen part de la seguretat del camp, que recau en la Organització per l’Alliberament de Palestina (OLP) des dels Acords del Caire (1969). Ni la policia ni l’exèrcit libanès han trepitjat el camp des d’aleshores. Les pugnes fraticides de l’OLP han menat Shatila a un estat de caos ferotge, on sovintegen les disputes entre faccions, que de tant en tant deixen un regueró de morts. “Millor no sortir de nit”, apunta la doctora Velasco.
Fins i tot les bandes d’adolescents armats deixen pas a Yehya. És un home amb una aurèola a qui molts s’acosten a saludar, sobretot ancians. Té una fama ben merescuda. “Durant el mes del Ramadà, quan es pon el Sol s’ha de desdejunar. Nosaltres preparem el menjar per a molts d’ells [veïns]. Posem cassoles amb menjar per a les famílies que són pobres. També tenim un local al que acudeixen unes cent-cinquanta persones cada dia durant un mes. I també hi ha unes cent-cinquanta persones a qui portem el menjar a casa”.
De tornada al petit habitacle que fa de centre logístic per Maydelkorum, una arcada travessa el carrer polsós. “Aquí em va parar un cop una dona plorosa i vam entrar en aquella porta”, narra Velasco. Una gran sala de marbre, amb centenars de noms inscrits a les parets i desenes de fotografies resplandeix un segon amb la llum natural. És la fossa comuna de la matança que el partit xiita d’Amal va perpetrar el 1985. Hi descansen uns quatre-cents veïns. “Hi havia un gran retrat del seu fill recolzat en aquesta columna, ara ja no hi és”.
És la carnisseria oblidada, sempre a l’ombra de la Massacre de Sabra i Shatila, protagonitzada per milícies cristianes i l’exèrcit israelià tres anys abans, i que es va endur unes 3.500 vides.
Fosqueja i Yahya camina més ràpid, té pressa. L’endemà agafa l’avió cap al Golf d’Aràbia. “Sóc el que més viatja de l’organització. Com que tinc residència a Suècia i puc anar per tota Europa, conec a molta gent, y al Golf Àrab també hi tinc molts amics i familiars”. Acaba desapareixent entre els carrerons, mentre el Sol baixa i la calitja puja. Les parets de Shatila encara ploren.