Fa mesos que l’ambient entre l’entorn republicà i el dels comuns està caldejat. Duran la campanya a les eleccions espanyoles, ERC va utilitzar força vegades l’argument que intentar canviar l’estat era una utopia, i el que calia era marxar-ne. Això no ho van digerir a en Comú Podem, que partia de no haver aconseguit grup parlamentari propi al Congrés i de no poder negociar un govern en l’àmbit estatal amb el referèndum Català a l’agenda. Amb tot això no han estat poques les piulades creuades entre diputats i dirigents d’ERC i els Comuns, seguits de debats eterns entre els seus seguidors.
Aquesta tensió reflectida en declaracions a les xarxes socials representa l’enfrontament entre les dues grans narratives que pugnen per esdevenir hegemòniques al Principat: El discurs independentista i el dels comuns. Per a resumir-ho, mentre els primers argumenten l’irreformabilitat de l’estat i la conseqüent necessitat de marxar-ne, els segons argumenten la impossibilitat d’una secessió unilateral i la necessitat de reformar l’estat perquè aquest reconegui el dret a decidir. Aquest debat s’originà amb el fort ascens de Podemos a les enquestes de fa any i mig i la victòria d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona. En aquell moment cal recordar els comuns estaven en ple apogeu mentre que els independentistes lliuraven una batalla interna pel full de ruta i el model de candidatura (unitària o no) per al 9N.
Com ja vaig dir fa any i poc, aquesta batalla per l’hegemonia en el relat la guanyarà qui demostri amb fets que el seu full de ruta és factible. Per l’independentisme, una vegada passat el «procés participatiu» del 9N (recordem que en un principi havia de ser una consulta en tota regla) tot han sigut dificultats: Pugna entre CDC i ERC pel full de ruta i conseqüent derrota a les eleccions plebiscitàries (cal recordar que Junts pel Sí aspirava a tenir majoria absoluta) que portà a la inevitable necessitat de negociar amb la CUP. Si bé per l’independentisme la situació segueix sent complicada (no aprovació dels pressupostos i conseqüent replantejament del full de ruta), pels comuns les coses tampoc no pinten bé: Complicacions en la governabilitat a la ciutat de Barcelona que els porta a incorporar el PSC (en un principi part de l’anomenada casta) a govern, un doble tercer i decebedor lloc a les eleccions espanyoles, i la conseqüent impossibilitat d’encapçalar o participar en un govern de canvi.
Així doncs la pugna entre aquests dos relats segueix any i mig després, sense definir-se cap guanyador. Mentrestant sembla que ERC guanya l’hegemonia al Partit Demòcrata Català dins l’independentisme i que els problemes interns dels comuns (especialment Podemos) es multipliquen al no produir-se l’anelhat sorpasso i en haver de negociar candidatures elecció rere elecció. La batalla ideològica segueix sense cap guanyador clar, i sembla que cap dels contrincants està disposat a perdre-la. Mentrestant segueixen les discussions entre els dirigents republicans i dels comuns, diputant-se el relat hegemònic en un país, que amb tot això ha fet un viratge espectacular cap a l’esquerra.