Albert Om, periodista

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Estic feliç amb l’oportunitat de conversar amb el periodista Albert Om (Taradell, Osona, 1966): la seva feina, focalitzada a retratar persones, és un dels meus grans referents. Des del primer moment que arribo al seu despatx, situat al carrer de Muntaner, em transmet familiaritat no només pel fet d’haver-lo vist infinites vegades a la televisió, sinó també pel seu tracte cordial i proper. D’altra banda, com a personatge públic que és, està acostumat a concedir entrevistes. El meu objectiu doncs, és mirar d’anar més enllà i buscar respostes que ell no tingui ja preparades. No sempre és fàcil allunyar-se dels camins traçats; sembla que li sorprenen alguns dels meus plantejaments, però durant la nostra conversa anem establint equilibris que sempre giren al voltant d’unes mateixes idees: com enfocar la nostra mirada sobre les coses i com fer-ho des de la distància justa. Quan el fotografio, per inèrcia li demano que rigui una mica. Ell s’atura i reflexiona: «Però, per què vols que rigui, si hem estat parlant de coses bastant serioses?» Té raó i, malgrat tot, acaba rient d’aquella manera alegre i còmoda que el caracteritza.

Has passat el mes d’agost escrivint cròniques sobre el turisme a Barcelona, per al diari Ara. A quines conclusions has arribat?

Jo venia d’estar dos mesos a França estudiant francès, i quan vaig tornar, vaig tenir clar que volia fer aquesta sèrie de cròniques. Però quan em pregunto quina raó personal em va impulsar a fer-ho, no sé si va ser per continuar estant fora, desaparegut durant un altre mes, o si, al contrari, era una manera de retornar a la meva ciutat. Una ciutat que en els darrers anys ha experimentat un creixement turístic molt bèstia i que jo, des del meu barri del Farró, no veig. Després, hi ha una motivació professional que és que, per mi, el turisme és ara mateix el gran tema de Barcelona, perquè té repercussions sobre tot: sobre l’economia (representa un 14% del PIB de la ciutat), evidentment sobre l’atur, la composició dels barris, les seves transformacions, l’incivisme, la seguretat…

Fent, llavors, l’exercici d’explorar Barcelona amb ulls de turista, vas arribar a sentir-la teva de nou o la teva mirada va poder arribar a quedar-se fora?

Saps què passa? Quan surts d’aquí i dius que ets de Barcelona, i mires els ulls de la persona que tens davant, veus que aquells ulls automàticament s’obren. I et miren amb una certa admiració. Això ho he experimentat cada vegada més. A l’escola on he estat estudiant francès hi havia gent de tot el món, i Barcelona desperta admiració en tots ells.

És, potser, per la idea de la ciutat turística, la que s’ha exportat, la que desperta l’admiració de tanta gent. Però, quina seria la Barcelona específicament teva?

Clar, és que jo no vaig néixer a Barcelona.

- Publicitat -

Ho sé. Ets de Taradell!

Llavors, fa vint o vint-i-dos anys que visc a Barcelona, i malgrat que m’agradi molt i sigui la meva ciutat, no me la sento meva. Hi he passat gairebé la meitat de la vida, però la meva mirada segueix sent com des de fora. És interessant perquè les coses, de vegades, quan les veus de massa a prop, quan les sents massa teves, t’enlluernen i no les veus bé. Necessites tenir una mica de distància, i jo sempre he mantingut aquesta distància amb Barcelona.

Una distància que sempre t’ha permès fer moltes preguntes…

Exacte. I tornant a les conclusions que he tret a partir dels articles sobre el turisme a Barcelona, hi ha dues preguntes: què seria Barcelona sense el turisme? I, què seria amb el turisme? Ara ja hem passat a la segona pregunta i és el moment de dir: «Què n’hem de fer? Seiem, parlem i mirem-ho bé perquè això ha crescut molt.» A més a més, Barcelona és de les poques capitals europees que té platja, cosa que dóna lloc a un tipus de turisme més de vacances i de festa.

I que dóna lloc, també, a escenes apocalíptiques com la que descrius en una de les teves cròniques: la platja del Port Olímpic en una matinada d’agost.

Cinc mil persones sortint de discoteques a les quatre de la matinada, és un espectacle impressionant, sobretot quan tu ja t’has llevat, t’has dutxat i vas allà expressament per observar. Això és culpa del turisme? El 80% d’aquelles persones eren turistes, però l’escena no era gaire diferent de la que podries trobar amb cinc mil catalans que s’hagin concentrat per anar de festa tota una nit.

La festa és universal. I, parlant d’universalitat i de veure les coses des de fora, vas anar a viure a Londres l’any 1993. Què t’hi va portar?

Hi vaig anar perquè, amb vint-i-sis anys, era sotsdirector d’El 9 Nou, el diari de Vic, i ja tenia la vida com feta: tenia la feina, la novia… Ho tenia tot, i era com que el meu camí ja estava marcat, i de cop i volta vaig dir, hosti, a mi m’agradaria veure una mica més de món.

Per què vas triar Londres, en aquell moment?

Perquè em semblava que era una ciutat molt gran, on passaven moltes coses i que podria ser molt diferent del meu entorn d’Osona. De fet, que jo fos conscient d’agafar el metro per primera vegada va ser a Londres, no a Barcelona. Diria que el meu primer contacte amb una gran ciutat va ser allà. Quan vaig estudiar la carrera a Bellaterra, el primer any sí que vaig voler viure en un pis d’estudiants a Barcelona, però en aquell moment, anar d’on vivia jo, que era al carrer Sardenya amb Gran Via, fins a la universitat, era una epopeia… Primer havies d’anar a peu fins a l’Arc de Triomf, allà agafar la Renfe fins a Cerdanyola, travessar tot Cerdanyola a peu, i llavors agafar un autobús per anar a la universitat. Una operació de més d’una hora que era el mateix temps que podia trigar si anava en cotxe des de Taradell fins a Bellaterra, i això és el que vaig fer a partir de segon. No sé si vaig fer bé o malament, però vaig prioritzar la feina a la carrera.

Just després dels Jocs Olímpics, Barcelona ja era mundialment coneguda. Però, i Catalunya? Quan vas estar a Londres, vas tenir oportunitat de parlar-ne? Si explicaves que eres un periodista i que escrivies en català, com reaccionava la gent?

Mira, el que més em va sorprendre de Londres va ser tota la quantitat d’identitats que hi podies trobar, tota la varietat de gent que hi havia amb mi estudiant anglès. Recordo que hi havia un indonesi que era musulmà, suecs, japonesos, brasilers… Era una barreja tan enorme i en aquell moment a Vic no existia res similar. Em va agradar molt formar-ne part. Diguem que aquí tenim tres marques: la marca Barcelona, la marca Catalunya i la marca Espanya. La marca Barcelona és la més coneguda i es menja la marca Catalunya, i de vegades també la marca Espanya.

O també, des de l’exterior, es prescindeix de la marca Catalunya. Per això tinc curiositat per saber com el joveníssim comunicador que eres, vivint l’any 93 a Londres, podia explicar aquesta identitat dins del marc de moltes altres identitats.

Precisament, com que n’havia tantes i tan diferents, expressaves la teva igual que cadascú expressava la seva… Una cosa que m’ha irritat molt sempre, i que també m’ha passat aquest any a França, és que em diguin:«Oh, tu ets molt català.» Jo sóc català. No hi pots posar l’adverbi, no ets molt català o poc català… Ho ets o no ho ets, això no pot tenir gradació.

Tot depèn de segons amb quins paràmetres ho miris. Per bé o per malament, existeixen tota una sèrie de clixés que pots complir en menor o major mesura… Després, què passa si, com jo, ets un híbrid entre identitats diverses?

És que a mi no se m’acudiria mai dir-li a algú, «ets molt francès.» És francès o no ho és, és català o no ho és. Sí, jo sóc català i tinc unes idees polítiques, però sóc tan català com un altre que tingui unes altres idees polítiques, saps?

Llavors, estem lligant la catalanitat amb idees polítiques?

(S’exclama). No, no, al contrari! L’estic deslligant! L’estic deslligant! Perquè de vegades sembla que tenir unes determinades idees polítiques equival a que siguis més català que un altre. I justament això és el que no em sembla correcte.

Aleshores, si ets a França i una persona et diu «ets molt català», segons quins paràmetres t’està jutjant? Com diries que ens veuen des de fora com per arribar a formular un comentari com aquest?

No vull generalitzar, però m’he trobat amb casos de gent que associen la catalanitat amb unes idees polítiques. Diguem que si vols la República Catalana, és que ets més català que un que no la vulgui. No estic d’acord amb aquesta idea. I, clarament, pots ser català i també sentir-te identificat amb moltes altres identitats. Per exemple, jo em sento català i europeu. Quan vaig anar a França, igual que quan vaig anar a Londres, el meu objectiu era obrir una porta a una altra llengua i a una altra manera de fer, estava més interessat en el que m’aportaven els altres que a fer d’ambaixador de la meva cultura. Hi ha gent que va a «evangelitzar»; jo, no.

Amb El convidat, per exemple, vas arribar a fer un retrat col·lectiu molt acurat de la societat catalana. Per mi, en la teva feina es percep un arrelament molt fort a aquesta terra. És per aquest motiu que m’ha encuriosit veure quina mena de sinergies t’han pogut sorgir a l’exterior, a partir del teu bagatge professional.

Escolto la teva reflexió amb molt d’interès, però per mi això que em planteges parteix del prejudici que una identitat com la catalana ha de ser tancada, i no pot estar oberta a altres idiomes i a altres cultures. El poble català ha viatjat tota la puta vida i sempre hem estat molt oberts al món, sigui empresarialment, o de vacances, o pel que sigui. Una cosa que a mi m’agrada molt són les llengües. No perquè tu tinguis una identitat has de ser sospitós d’estar tancat a les altres.

Evidentment que no.

Val. Llavors, d’altra banda, també m’agrada molt tornar a començar des de zero. Sempre dic que Londres ha estat una de les millors coses que m’han passat i, després, m’he sentit molt privilegiat de poder, amb quaranta-vuit anys, haver marxat dos mesos a França i continuar aprenent. En el fons, tot és per la curiositat: és això, ser periodista, voler saber com s’ho munten altres persones en altres llocs.

Què aporta el fet de conèixer més llengües a la teva feina?

M’aporta una mica de frustració, perquè és molt difícil que et puguis dedicar al periodisme en una llengua que no sigui la teva, aquella que domines al cent per cent com per poder guanyar-t’hi la vida. Has de tenir un domini total de la llengua i també del territori, per això sempre m’ha agradat treballar amb mitjans d’aquí, perquè estan vinculats amb la llengua que jo he mamat a casa, la que domino perfectament. No és una qüestió d’ideologia, simplement del lloc on has nascut i on has crescut. Potser creus que estic molt més polititzat del que en realitat estic… M’interessa la política, però no forma un eix central de la meva vida en absolut.

Creus que hi ha un Albert Om personatge i un Albert Om real?

Jo no sóc actor, aquell que surt per la televisió s’assembla molt al que ara t’està contestant. Crec que és al revés: la televisió té una influència en la persona quan les càmeres no hi són. És normal que la gent que et veu per la tele tingui uns prejudicis bons o dolents sobre tu, sense haver-te conegut. Potser, després d’haver fet tants anys de tele, et tornes una mica més reservat en la teva vida diària del que eres abans. Per exemple, com que a França no em coneixia ningú, quan trobava algú per primera vegada estàvem zero a zero, era una sensació molt agradable que d’alguna manera m’ha connectat amb l’Albert de fa vint anys. Pensant, he arribat a la conclusió que, el fet de notar la mirada dels altres sobre tu et pot fer anar una mica més cap endins que no pas cap enfora. És molt inconscient, perquè si em preguntes si mai he deixat de fer res perquè sortia a la tele, et diré que no. També, tinc l’escola osonenca, el fet d’haver crescut en un entorn petit; des de sempre he estat relativament acostumat a les mirades externes, a això de què diran els altres.

Què és el que més et preocupa ara a nivell personal?

A nivell personal em preocupa la salut dels meus pares, que estan en una edat molt delicada. La prioritat número u és la salut dels meus pares i també la dels meus amics, perquè tinc amics que no ho estan passant bé, i ara és un moment de la vida en el qual això és molt important. Després, un altre tema important, meu, és trobar com repartir una mica millor el temps que dedico a la feina i el que dedico a viure. Crec que he dedicat molts anys a treballar molt, i ara intento buscar una vida en la qual la feina no sigui la prioritat principal.

I com planteges aquesta cerca?

Bé, ara una cosa que he decidit és no fer tele, almenys, durant un temps. També, la gent és pensa que he estat tota la vida fent tele o ràdio, però abans vaig estar gairebé tretze anys a El 9 nou. He anat treballant en formats diferents al llarg de la meva carrera, i una cosa que tenia pensada i no havia pogut fer mai, és donar classes. Ara estic fent de professor associat a l’Autònoma, a la mateixa universitat on vaig estudiar. De cop i volta això em fa molta il·lusió.

La idea de començar des de zero.

Un nou repte, exacte. Amb la idea de reequilibrar el pes que té la feina en el conjunt de la teva vida.

Per anar acabant, si Barcelona fos un gran escenari que poguessis mirar en la distància, i en aquesta distància també et poguessis veure a tu mateix, quin creus que seria, a dia d’avui, el teu rol?

Primer de tot: mirar Barcelona des de dalt, m’encanta. M’agrada molt la vista des de Montjuïc, des de Collserola, des del parc del Putxet que tinc al costat de casa i al qual hi vaig sovint, o des del parc Güell on també hi pujo molt caminant. I sempre que veig aquest escenari des de dalt desapareix el so i des de lluny, sembla com si no passés res i en canvi allà hi ha gent morint, naixent, follant, coneixent-se, separant-se, un nen que l’han expulsat de l’escola… És un exercici que em sembla magnífic. Perquè tot, a la vida, és una qüestió de distància. L’altre dia vaig trobar un poema de la Joana Raspall que parlava de com idealitzes un amor que tens lluny, i com t’enlluerna un amor que tens massa a prop. Quina és la distància justa per acostar-se a les coses? Al Rubert de Ventós, en una de les converses que vam tenir arran d’el convidat, li vaig preguntar: «Què és viure? Com es fa?» I em va dir: «Viure és trobar la distància justa amb les coses i les persones, que no és la mateixa per segons quines coses o segons quines persones.»

I per a tu?

A mi, potser per deformació professional o per manera de fer, m’agrada sempre, sempre, sempre, buscar la distància amb les coses. Tinc un amic, ens truquem molt i tot això, que sempre creu que el món s’està a punt d’acabar. Però el món no s’acaba mai, sembla que s’hagi d’acabar cada dia quan et lleves i poses la ràdio, però passen les hores i veus que tot segueix. Potser la meva és una mirada una mica més escèptica. I, si m’hagués d’observar a mi mateix en la distància, veuria un senyor que va caminant d’un costat a l’altre; un dia és a Pedralbes i l’altre és a Trinitat Nova, sempre observant, o pensant idees per a un programa o fent fotos, perquè ara també li agrada fer fotos. Algú que és un més dintre del milió i mig d’habitants que té Barcelona, però que vol conèixer com és la vida d’aquest altre milió i mig. *

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca