Sóc de l’opinió que existeix un enorme simplisme a l’hora d’interpretar el conjunt de la política exterior espanyola durant la Segona Guerra Mundial. Tot apunta que els quaranta-un anys que fa de la mort del dictador no semblen prou distanciament per analitzar i desmitificar el conjunt de tòpics que han sortit i encara surten a la palestra sobre aquest capítol de la nostra història recent. En aquest context, la meva concepció és que el simplisme que moltes vegades s’ha traduït en diversos autors, en el marc de la política exterior del franquisme durant la Segona Guerra Mundial, en la percepció neutralitat, no bel·ligerància, neutralitat, una sèrie de fases imposades més per les necessitats del moment que per una política exterior calculada i ambiciosa del règim de Franco, no és la manera més adequada d’interpretar totes les realitats que estigueren presents en aquests anys. És evident que el règim sorgit de la Guerra Civil es trobà amb uns requeriments en política exterior extremadament exigents poc després de la contesa. El franquisme hauria necessitat una etapa de consolidació diplomàtica i institucional que no es produí. Política i realitat no sempre van juntes de la mà i el règim delCaudillo es trobà en pocs mesos inserit en una situació internacional enormement volàtil que amenaçà l’existència d’un projecte polític que tot just estava a les beceroles.
El clímax entre l’Espanya de Franco i les potències de l’Eix
Un cop acabada la Guerra Civil fou evident que el bàndol nacional veia aquelles potències gràcies a les quals havia pogut acabar amb la Segona República en el període 1936-1939 com els seus autèntics sustentadors polítics i ideològics i, alhora, la seva garantia de protecció i consolidació del poder. Aquests garants de la seguretat de la pàtria no eren altres que la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Tenint en compte el context, resultava evident que els primers anys de la dictadura, fins a l’any 1942, estiguessin marcats per una dialèctica obertament bel·ligerant que emanava de la tradició estètica dels totalitarismes europeus. Malgrat que el règim de Franco no fou un règim purament feixista, existiren tota una sèrie de factors que feren que Espanya tendís cap al feixisme entre 1939-1942. El franquisme va dotar-se d’una fase semifeixista que estigué constantment mitigada pel clericalisme religiós i la supremacia de la jerarquia militar per sobre de la política civil. Aquesta identificació explica a la perfecció les particularitats dels primers anys de la política exterior espanyola durant la Segona Guerra Mundial.
No fou fins a la caiguda de França en mans de la frenèticaBlitzkrieg teutona el juny de 1940 que Franco canvià de manera dràstica la presentació cínica de pacificador en la conflagració bèl·lica que assolava Europa. La temptació d’aliar-se amb l’Alemanya nazi i prendre part en la contesa militar era ara una magnífica oportunitat pels dirigents més pro intervencionistes de les famílies polítiques del Movimiento Nacional i, evidentment, per l’egòlatra dictador. El Generalísimo certament s’afanyava per construir-se un imperi sota l’aureola militar nazi-feixista abstret que no podia pagar aquesta intervenció amb el precari suport militar que estava en condicions de disposar. L’ambició i la cobdícia movien un Franco que volia beneficiar-se de la catàstrofe francesa unint el Marroc espanyol amb el francès sota el seu protectorat per després fer-se amb una part d’Algèria, el golf de Guinea i la totalitat del Sàhara.
El 10 de juny de 1940, sota paràmetres similars els quals havia utilitzat la Itàlia mussoliniana abans d’entrar en guerra, Espanya adoptà la no-bel·ligerància, que substituïa la declaració de neutralitat del setembre de 1939. Aquesta no-bel·ligerància duraria fins a 1943 i fou el període de major tendència feixista al si del primer franquisme. La confiança inqüestionable de Franco en la victòria nazi-feixista fou en aquests moments tan vehement que entre el 16 i el 30 de juny hi hagué dues ofertes espanyoles d’entrada a la guerra al costat de l’Eix a canvi de material bèl·lic i subministraments de cereals i combustible. Tot i la no desinteressada oferta de cooperació espanyola, el Tercer Reich no podia permetre’s un subministrament tan abundós com precisava el règim franquista i a més a més no estava disposat a enemistar-se amb la França de Vichy a l’hora de cedir gran part del protectorat francès al nord d’Àfrica al Caudillo.
El 23 d’octubre de 1940 a la localitat francesa d’Hendaia, Francisco Franco i Adolf Hitler es reuniren en el vagó especial delFührer, Erika, que tot just acabava d’arribar de París. Malgrat la versió oficial del règim franquista, consolidada en els anys de marginació internacional post Segona Guerra Mundial, on s’afirmava que un estoic Generalísimo havia resistit feroçment les pressions bèl·liques de Hitler, Franco acudí a Hendaia amb l’esperança d’obtenir una recompensa substancial a les seves reiterades ofertes d’unir-se a l’Eix. Si bé és cert que no hi hagué cap mena de pressió desmesurada per part de Hitler en favor de la bel·ligerància espanyola, realitat que trenca la versió oficial d’autors panegírics del franquisme com Ricardo de la Cierva, Franco veia el moment oportú per treure profit de la decadència de l’hegemonia anglofrancesa. El Führer per la seva banda assistí a la reunió per contemplar la possibilitat de compaginar les aspiracions territorials de Franco i el mariscal Pétain i a consolidar una futura estratègia militar al sud-est d’Europa en cas de desembarcament aliat. L’entrevista d’Hendaia, encara que avui segueix cobrint-la un secretisme irracional, significà una immensa desil·lusió per les esperances territorials de Franco i el seu cuñadísimo i ministre d’exteriors Ramon Serrano Súñer. Les esperances d’una gran conquesta territorial pràcticament a cost zero s’esvaïren pel Caudillo i, tot i la manca d’entesa entre els dos líders, Espanya firmà dies després d’Hendaia un protocol que la cridava a incorporar-se a la guerra quan el Reich ho considerés estrictament necessari. Hendaia significà, però, un debilitament relatiu de les relacions del règim franquista amb les potències de l’Eix.
Així com l’entrevista d’Hendaia de l’octubre de 1940 fou una oportunitat frustrada perquè l’Espanya franquista entrés en la Segona Guerra Mundial en favor de l’Eix, l’entrevista entre Mussolini i Franco el 12 de febrer de 1941 a la localitat transalpina de Bordighera significà una nova revàlida. L’audiència fou una oportunitat que responia ara a un nou context al si del transcurs de la guerra. La penosa campanya militar italiana a Grècia plantejà a l’Estat Major de la Wehrmacht la necessitat de tancar la Mediterrània amb la conquesta de Gibraltar. Aquest cop la possible entrada d’Espanya en favor de l’Eix fou forçada pel Führer que organitzà, mitjançant correspondència directa amb Franco i Mussolini, l’entrevista de Bordighera. Encara que Franco mostrà intacte la seva fe en la victòria de l’Eix, l’entrada en guerra depenia ara més d’Alemanya que no pas d’Espanya. L’entrevista de Bordighera evidencià novament que els alemanys no podien satisfer les exigències espanyoles en abastiment, enviament de primeres matèries i preparació bèl·lica sense posar en risc la capacitat militar del mateix Reich. Això volia dir que Espanya no entraria en guerra malgrat la ferma voluntat de Franco i Serrano Súñer que així fos. L’entrevista entre el Duce i el Caudillo significà la impossibilitat definitiva que Espanya s’unís a l’esforç bèl·lic nazi-feixista. Malgrat això, paga la pena diferenciar entre la viabilitat que Espanya entrés en la guerra, ferida de mort després de Bordighera, i la fe encara irrompible de Franco en la victòria de l’Eix i a seguir orientant-se amb el nazi-feixisme.
El viratge del règim franquista
Després de l’entrevista de Bordighera, els alts i baixos en les relacions polítiques i econòmiques de l’Espanya franquista, tant amb angloamericans com amb italians i alemanys, van seguir essent una dinàmica constant. Poc després de l’oficialització de l’enviament a Rússia de la Divisón Azul, 250a divisió de la Wehrmatch, l’estiu de 1941, sota el lema Rusia es culpable, Franco havia arribat al punt de pretendre ser aliat de tots dos bàndols. Malgrat que ideològicament i emocionalment se sentia coreligionari del Tercer Reich, les realitats militars i econòmiques l’Fobligaren a mantenir oberta una sortida amb els aliats angloamericans. Franco estava comprenent, com també part del seu govern, que el Führers’havia endinsat en una difícil campanya militar amb la invasió de la Unió Soviètica. En aquest sentit el que prevalia internament per sobre de tot era la supervivència del règim. S’havia d’aconseguir que, fos quin fos el resultat de la guerra, el Caudillo continués guiant la missió històrica d’Espanya. Això no volia dir una altra cosa que Franco començava a despertar de les seves quimeres imperials per enfrontar-se al problema d’assegurar la seva perpetuació en el poder. Una permanència que no era possible sense el suport econòmic angloamericà. Franco es trobava en una tessitura greu. Era precís no equivocar-se, la continuïtat del règim estava en joc.
Posteriorment de la desfeta nazi a Stalingrad el gener de 1943, el desenllaç de la guerra al Nord d’Àfrica després de l’operació Torch i l’inevitable desembarcament aliat a Sicília, existí un profund canvi en la postura de la política exterior espanyola. Des de principis de 1943, malgrat que els dirigents franquistes no descartaven ni deixaven de somiar en la victòria final nazi, la lògica de la guerra imposava de forma cada cop més evident la victòria del bàndol aliat. Tot plegat s’accentuà encara més amb la caiguda del Duce el 25 de juliol de 1943. Aquests profunds canvis en la situació internacional aguditzaren els problemes interns del règim. Franco, entre l’espasa i la paret, va treure el seu vessant més camaleònic per saber que era el moment exacte per tornar a establir la neutralitat espanyola.
Amb tot això, al front oest, el 6 de juny de 1944, va tenir lloc el desembarcament de les tropes americanes a les platges de Normandia. Al front oriental l’avanç soviètic i l’acció partisana facilitaren l’alliberament d’Hongria i Polònia i l’entrada a territoris adjacents al Reich com Àustria i Txecoslovàquia. Mentrestant, els aliats angloamericans, dirigits per Eisenhower penetraven al territori nazi per la riba esquerra del Rin. Hitler se suïcidaria el 30 d’abril al Führerbunker de Berlin amb les tropes de l’exèrcit roig assetjant la capital del Reich. Dos dies abans Benito Mussolini havia estat capturat i executat per la resistència italiana. Berlín capitulava el 2 de maig davant el mariscal rus Zukov i durant els dies 7 i 8 se signaria la rendició incondicional del Tercer Reich.
L’esfondrament dels règims criminals d’Itàlia i Alemanya generà una buidor sense precedents en bona part de la plana major política del règim franquista. Quan Berlín estava prop de capitular, la premsa franquista seguia rendint tribut al fet que el Führer, impassible, continuava infonent moral a les tropes que defensaven aferrissadament la ciutat de les ordes comunistes. A ulls de la premsa falangista, Hitler s’havia sacrificat per Europa i la victòria aliada es consideraria un triomf del materialisme sobre l’heroisme. Simptomàticament Franco no trencaria les relacions diplomàtiques amb el Tercer Reich fins al 8 de maig de 1945 dia de la victòria aliada al front europeu.
La maquinària propagandística del règim de Franco intentà reescriure la història del paper que el règim havia jugat durant la Segona Guerra Mundial. Durant la resta de la seva vida, el Generalísimo afirmaria que mai havia considerat la idea d’entrar a la guerra. La neutralitat espanyola a la Segona Guerra Mundial fou enaltida durant els trenta anys posteriors de dictadura com la proesa política més gran del Caudillo després de la victòria a la Guerra Civil. Certament Franco evità la participació en la guerra no per una actuació directa ni per una gran intuïció sinó que fou la fortuïta combinació de circumstàncies les que expliquen la no-intervenció bèl·lica d’Espanya en la Segona Guerra Mundial. El desastre de l’entrada d’Itàlia a la guerra alertà Hitler contra un aliat pobre com era l’Espanya de Franco, la negativa del Führer a pagar l’elevat preu que elGeneralísimo sol·licitava per la seva bel·ligerància i, en definitiva, l’hàbil ús que els diplomàtics angloamericans van saber fer dels escassos recursos alimentaris i energètics d’una Espanya econòmicament devastada foren algunes de les principals raons que expliquen la no-intervenció militar del règim de Franco en el conflicte més sagnant de la història de la humanitat.
L’aïllament internacional
La caiguda de les potències de l’Eix va significar la fi del que havia semblat una imparable ascensió del Caudillo. Franco no manifestà aparentment cap senyal de desànim davant la caiguda d’Itàlia i Alemanya. Dins el règim franquista se cercava ara una nova fita, la supervivència política del projecte iniciat el 18 de juliol de 1936. L’enorme egocentrisme que abrigava Franco li permeté de fer-se fort davant la desaparició dels seus benefactors, Hitler i Mussolini, jutjant aquest fet com un assumpte de poca importància comparat amb la seva missió providencial.
La fi de la Segona Guerra Mundial va obrir, per la dictadura franquista, una etapa de rebuig internacional sense precedents. Aquesta hostilitat es féu evident al llarg dels anys 1945 i 1946. L’Organització de les Nacions Unides, a partir de les denúncies poloneses contra l’actuació del règim franquista durant la Segona Guerra Mundial, avivades per la totpoderosa URSS i la Gran Bretanya, condemnaren explícitament el règim de Franco el juny de 1946. El Subcomitè del Consell de Seguretat de l’ONU arribà a la conclusió que en origen, naturalesa, estructura i conducta general, el règim de Franco era un régimen de carácter fascista, establecido en gran parte gracias a la ayuda recibida de la Alemania nazi de Hitler i la Italia fascista de Mussolini.
No fou fins ben entrats els anys cinquanta que les potències occidentals, en el nou marc de Guerra Freda, necessitaren un aliat amb una ubicació estratègica privilegiada com Espanya. El règim virà i la bandera de l’anticomunisme s’hissà en un nou context on el règim, emparat pels Estats Units d’Amèrica i les principals potències occidentals, canvià de discurs, féu de la necessitat virtut i intentà esborrar les antigues evidències de contacte i vinculació amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. El nou context internacional i la condescendència amb els americans salvaren el règim de Franco i traslladaren al bagul dels records tots aquells indicis de col·laboració amb el nazi-feixisme que portava implícits el règim. Gràcies als Estats Units i a la postergació de la dictadura del general Franco, Espanya seguí essent menys gran i menys lliure. Els ideals del règim res tenien a veure ara amb el nazi-feixisme i sí amb la defensa a ultrança de la integritat de la pàtria, els valors nacionals i la defensa de l’anticomunisme.
Encara avui dia el temps invertit per la dictadura franquista a ocultar l’obscur ADN del règim es fa palès amb la desinformació existent sobre el passat recent del primer franquisme. De mica en mica, ja en temps de democràcia, sense que l’aparell d’estat franquista oculti i posi traves a la veritat, es va desenterrant el passat més negre del franquisme, aquell passat inconcebible sense l’ajuda nazi-feixista i que tant il·lustra i fa menyspreable la naturalesa pròpia del franquisme. Aquest escrit únicament pretén ser just amb la realitat fàctica esdevinguda i intenta oferir una perspectiva diferent de l’esbiaixada versió oficial que el règim franquista s’encarregà d’edificar després de la Segona Guerra Mundial.
Un text original de
