No us diré res que no sapigueu: la situació política actual a Catalunya i Espanya (i a Europa, i a la resta del món) és més aviat complicada. Centrant-nos en el nostre àmbit més proper, però, també és cert que al segle passat es van viure moments de tensió i ebullició social i política que superen a l’actual – no em refereixo a la Guerra Civil, ja que la guerra és la guerra – sinó al període fronterer entre la dictadura i la democràcia: la Transició. Aquesta etapa pantanosa, frenètica i tèrbola ha sigut d’alguna manera convertida en una mena de Sant Cristo gros que s’ha anat traient perien les dues últimes eleccions generals; caldrà veure si, en el cas que se celebrin uns tercers comicis, tornarem a veure aquest ésser mitològic passejant-se amunt i avall de les tertúlies i debats polítics.

Però aparquem l’anàlisi de l’actualitat política – d’això en saben més els companys de la secció homònima de Mirall – i centrem-nos en un fet concret: el període comprès entre la mort de Franco el 1975 i les eleccions del 1977 va ser una alenada d’aire fresc sovint interrompuda pels cops de porra de la policia encara franquista. Aquesta tensió acumulada que es va alliberar després de l’agònica defunció del dictador es va traduir en la societat de maneres molt diverses, una d’elles les pintades a les parets, i és aquí on entra l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Avui dia estem habituats a la difusió instantània de les imatges, i una obra efímera com una pintada a un mur adquireix una dimensió temporal indeterminada a la xarxa. No obstant cal recordar que als setanta això no funcionava exactament així: una pintada a una paret, per subversiva, enginyosa i punyent que fos, només arribava a aquells que la veien directament. O a aquells que la fotografiaven. És gràcies a aquests últims que les pintades tenien difusió i per això sovint eren perseguits pels grisos si eren vistos càmera en mà.

És a través de la revisió d’un projecte que té el seu origen en el llibre fotogràfic Pintades. Barcelona: de Puig Antich al Referèndum, de l’any 1977 amb imatges dels fotògrafs del Foto FAD, entre els que hi figuraven noms de la talla de Joan Fontcuberta, per exemple, que l’AFB ha construït un discurs per l’exposició De mur a mur. Sense cap mena de dubte, aquesta mostra té un tarannà eminentment documental, tanmateix discorrent entre les més de cent fotografies que conformen el conjunt es percep una aura d’artisticitat que interpel·la a l’espectador i que es fa inevitable comentar. Encara que molt probablement aquesta no sigui la seva intenció primigènia, en la juxtaposició dels testimonis fotogràfics de missatges polítics efímers sobre els murs es genera generat una obra artística que en essència remet al concepte darrera obres d’art-arxiu com les desenvolupades per Antoni Muntades o Francesc Abad. De mur a mur funciona com una única peça, un panòptic que ens permet captar l’essència d’una època convulsa, i des d’una òptica més propera al que feia les pintades que no pas al que les perseguia.

Per definició, les obres d’art arxiu tendeixen a l’acumulació de documentació o d’objectes, com el cas de les diverses peces d’Ai WeiWei sobre el terratrèmol de Sichuan o la Résérve des Suisses mortes de Christian Boltansky. Si bé és cert que aquesta sensació d’aglomeració no es dóna en el cas que ens ocupa, el fet que aquesta mostra provingui d’un llibre que avui dia seria impensable ja només pels comentaris a peu de foto – on s’hi trobaven opinions, algunes prou dures, sobre el que il·lustraven les imatges – brinda un sentit d’unitat que queda reblat pel fet que la mostra s’acompanya d’una abundant dosi de documentació audiovisual in situ i online que completa i allarga l’experiència.

Amb tot, hi ha un últim motiu pel qual, a títol personal, aquesta mostra a priori documental m’ha transmès una sensació artística: la presa de posició. Les imatges que podem veure a l’espai destinat a aquesta exposició són falsament neutrals: mostren una pintada amb un missatge sobre un mur. Però és molt evident que si aquestes instantànies es van fer va ser per una clara voluntat de fer perviure un fet que es considerava important en aquell moment i que per tant era digne de passar a la posteritat ja únicament com a fotografia, sinó com a part d’un llibre. M’atreveixo a afirmar que els fotògrafs que van arriscar la pell per fer aquestes fotografies tenien molt clara la seva postura vers el règim i les qüestions que es dirimien als murs, i és aquesta consciència de la presa individual de partit la que ressona entre les parets de la sala de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, al final de la gran escala de l’edifici que comparteix amb el Museu de la Xocolata. L’art – i la crítica d’art, ja que hi som – ha de ser el reflex directe o indirecte d’unes conviccions, de prendre partit, i en el cas que avui ens ocupa això es compleix totalment.

Per últim, no deixa de ser sorprenent que una exposició sobre pintades als murs de Barcelona als anys setanta – que capta perfectament el Zeitgeist de l’inici de la Transició – ens porti a reflexionar sobre política actual i no pas sobre qüestions com l’ocupació de l’espai públic o la qualitat artística dels pintors de carrer armats amb sprays. Molt em temo que si he sortit d’aquesta mostra pensant en l’actualitat i no en els 70 és perquè les imatges són vistes però també et miren i t’interpel·len, t’interroguen, i d’aquest interrogatori em temo que en sortim malparats en aquest moment.