Aquests primers dies d’estiu he tingut la desgràcia de parar més atenció de la necessària als comentaris de les xarxes socials. Guipar aquesta massa heterogènia i heterodoxa de think tanks autònoms que donen l’opinió de tot i més a la primera notícia que troben. Petits genis de la ignomínia comunicativa, jo us maleeixo.

Els que més em van cridar l’atenció eren els referents a la progressiva criminalització del col·lectiu musulmà a causa de la progressiva viralització dels atemptats terroristes i les notícies relacionades amb els refugiats sirians. N’hi va haver un en particular que em va fer sagnar els ulls: “Quina responsabilitat en té Occident?”.

Una mica de llei

Doncs bé, usuari anònim de la xarxa “per respecte a la seva dignitat protegirem la seva identitat”, si atenem als Principis del Dret Internacional de la Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides, trobaràs que “tota persona jurídica que cometi un acte que constitueixi delicte del dret internacional, n’és responsable i està subjecte a sanció”.

Alguns dels actes punibles recollits són “delictes contra la pau; planejar o preparar una agressió que violi els tractats internacionals; i la conspiració per perpetrar els actes prèviament citats”.

Una mica d’història

Resulta útil i necessari mirar enrere. L’any 2003 per ser precisos, quan una coalició d’Estats encapçalada per Estats Units, Anglaterra i Espanya va decidir emprendre la Guerra d’Iraq. Una guerra que no només se sustentava en un pretext irreal en la jurisprudència internacional, d’acord amb “la guerra preventiva” vers un Estat que poc o res tenia a veure amb els atemptats del 11-S, sinó que se saltava la legalitat vigent al passar-se pel forro la Resolució 1441 per la qual Iraq era objecte d’investigació internacional per provar la no possessió d’armes de destrucció massiva, així com violentava tota doctrina internacional coneguda des de la fi de la IIa Guerra Mundial com que no fou una operació autoritzada pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, l’òrgan competent per executar una ordre d’aquestes característiques.

Un fet que no només Kofi Annan, l’aleshores secretari general de les Nacions Unides va denunciar, sinó que recentment un dels seus protagonistes, John Prescott, viceprimer ministres durant l’etapa de Tony Blair, ha reconegut.

I què té a veure?

Resumit i comprimit: executes una invasió que té l’únic objectiu d’apoderar-se de les reserves petrolieres del país i repartir-se el pastís, destrueixes les estructures d’Estat, deixes més de 150.000 víctimes mortals, crees un buit de poder, abandones el país a la seva sort en mans d’un titella com al-Maliki i per controlar el desordre intern i la guerra civil que va tenir lloc el 2006, incentives i adobes el terreny perquè grups fins aleshores minoritaris al país tinguin l’oportunitat necessària que mai no s’haguessin trobat en cap altra circumstància i desenvolupar el que es coneix com a Estat Islàmic. El mateix Estat Islàmic que està en conflicte amb Síria i capitalitza la majoria d’atemptats terroristes.

No és tan simple

Però la culpa no és exclusiva d’Occident. A més, cal tenir present l’enorme complexitat de l’Orient Mitjà, subjecte no només als interessos intrínsecs de terceres parts, sinó també a les contradiccions internes per ser la potència dominant front a Israel. El conflicte entre la resistència kurda, Síria i Turquia, aquesta última amb Aràbia Saudita, i la darrera amb Iran, i totes vers Iraq, on molts dels seus protagonistes han instrumentalitzat l’Estat Islàmic i la radicalització sunnita com arma fonedissa per foragitar l’adversari.

Hipocresia

Una complexitat que, com molt bé ha reflectit David Fernàndez en la seva columna d’opinió del diari Ara (31 de juliol de 2016), tendeix a orbitar en l’equívoca interpretació d’equiparar la complexitat musulmana i islàmica amb el seu vessant més radical de gihadisme. Pretendre generalitzar és tan banal com equiparar qualsevol persona d’origen germànic amb un nazi.

Per entendre la virtut de les xarxes socials, només cal observar com els mateixos que aixequen avui el dit per criminalitzar els refugiats sirians pel sol fet de ser musulmans, fa quatre dies omplien els seus murs amb cites cèlebres d’un convers com Muhammad Alí. Uns refugiats que són víctimes no tan sols d’una guerra civil que no han provocat, sinó també de la inoperància de la Unió Europea per aplicar una política de gestió de refugiats que no impliqui passar-se la patata calenta i deixar que Turquia exerceixi d’embut a canvi de les seves demandes.

Conclusió

No entraré en el paper de les principals potències mundials, però sí en el d’Europa, per covarda. Una Europa en crisi, decadent i inoperant que és incapaç d’assumir els costos de les seves decisions.  

No només Occident n’és coresponsable, sinó que quan França respon un atemptat terrorista amb un bombardeig indiscriminat atia el foc de la responsabilitat. Respondre la violència amb violència només fa que generar més violència, ja sigui amb un bombardeig d’un drone, com criminalitzant un col·lectiu des de la ignorància. El primer pas passa per no formar part d’accions que duguin a la violència o la seva justificació. I tots en som responsables, amb el nostre discurs, les nostres paraules i els nostres actes, tan simples, com prémer la tecla “Enter”.