El canvi d’Espanya és impossible. Els resultats del 26J són clarificadors, la genètica i la sociologia conservadora i centralitzadora s’imposa als aires de canvi d’Unidos Podemos i les seves confluències. La fraternitat de la perifèria no pot amb un status quo ben assentat, ja ho digué Manuel Azaña, president de la segona República espanyola: “El Estado español son oligarquías que llevan siglos acampadas en el Estado”. El canvi es consolida a dos territoris, Catalunya i el País Basc. El primer gaudeix d’una majoria social que camina amb pas ferm cap a un nou estatus, el segon agafa força perquè el dret a decidir pugui esdevenir centralitat del debat polític.

Campanya impecable

Si les eleccions es fessin via Twitter, Unidos Podemos i ERC haurien guanyat les eleccions. Al món real, l’escenari és molt diferent. El PP ha fet una campanya impecable, recuperant el sentiment de por per mobilitzar els seus i guanyar diputats a llocs com Lleida, on el congressista que ballava durant tota la campanya i era en mans del PSOE, va anar a parar als populars que van muntar dos grans actes, mentre que els socialistes en van anul·lar un amb la falsa seguretat que seria seu.

Diazgate

30.000 vots més a Catalunya, l’esperit de l’11M que semblava ressorgir quan les escoltes es van fer públiques no han tingut l’efecte que es pensava. La mà dura agrada al perfil popular, que ha recuperat el votant de Ciutadans que el passat 20 de desembre va apostar per la força taronja. L’independentisme no s’ha mobilitzat el suficient per ampliar la representació, però l’escàndol serveix per obrir un nou discurs mediàtic: ERC és un partit net, interior és incapaç de trobar res mentre que CDC ha posat en escac l’Estat.

L’independentisme aguanta, no millora

Mateixa representació, aguanta però no millora. El discurs social i d’esquerres segueix en mans d’En Comú Podem, que ahir va començar oficialment la campanya per a les autonòmiques amb un discurs de Xavier Domènech que recuperava l’odi cap a Convergència.

ERC ha guanyat quasi 30.000 vots a tot el territori, CDC en perd més de 100.000. Repetir els 17 diputats és la millor notícia de la nit, a Còrsega s’esperaven el pitjor -sobretot amb el sondeig de TV3-, mentre que al Born, seu de la nit electoral d’Esquerra, amb els 11-12 diputats que pronosticaven les enquestes a peu d’urna obrien un mar de possibles batalles partidistes amb CDC que podien desgastar encara més les relacions entre ambdós.

L’espiral del silenci de les enquestes

Com pot ser que durant tota la campanya UP superés al PSOE? Per què el sondeig de TV3 donava més de 90 diputats a Podem i després en treu només 71? Hi ha una teoria sociopolítica que ho explica: l’espiral de silenci. La teoria en qüestió exposa que els enquestats diuen votar a qui té més suport mediàtic per por a quedar aïllat, dit d’una altra manera, dir que votaràs Unidos Podemos perquè està de moda però, a la pràctica, fer-ho per al PSOE o qualsevol altra força.

El repte de l’independentisme

El projecte d’Unidos Podemos ha fracassat a escala estatal, només té recorregut a Catalunya i el País Basc. Per a molts no és una novetat, per a altres aquest 26J ha estat el punt final d’un últim intent per fer possible un govern plurinacional, obert i regenerador.

El repte de l’independentisme és sumar definitivament l’entorn d’En Comú al procés, i no ho ha de fer amb paternalismes ni lliçons. El 14 de gener escrivia que l’espai natural de CSQP i En Comú Podem és el procés constituent, ara ho és més que mai. El canvi només compta amb una via, la de l’independentisme amb destinació la República catalana. La revolució social serà possible si hi ha un nou Estat que l’abraci, a Catalunya hi ha la majoria per fer-ho possible. No només hi ha l’hegemonia parlamentària, hi ha la pluralitat ideològica. És un camí que recull l’esquerra de la CUP i ERC amb el centralisme de CDC. És una oportunitat que l’esquerra progressista no pot deixar escapar.