Parlant d’art un se’n adona, i per aquest motiu he triat precisament a aquesta artista, que tothom coneix i/o sent una flamant devoció per Cindy Sherman. Així doncs, perquè seguim caient en les mateixes trampes de finals del segle XX? Sembla que no hem après res.
Bé, hem contemplat, hem assimilat i, conseqüentment, hem oblidat.
L’artista nord-americana es donà a conèixer amb l’execució d’un seguit d’autoretrats en blanc i negre, on apareixia caracteritzada, apropiant-se del llenguatge propi del cinema de sèrie B, de les revistes per adults o de la publicitat. Els Film Stills, lluny de ser un retrat normatiu de Sherman, posaven sobre la taula el ventall d’estereotips femenins, els fetitxes que s’havien potenciat durant l’auge de la cultura dels mass media i que definien a la dona, indirectament, com un objecte al servei de la mirada de l’espectador, majoritàriament masculí.
No es gens rocambolesc interpretar que la crítica d’aquests primers fotogrames foren el caldo de cultiu per la sèrie iniciada el 1992 anomenada Sex Pictures en les que un mont d’autòmats nus encarnaven obscenes escenes sexuals. Els ninots asexuats oblidaven la seva puresa inicial per trencar tabús arrelats al cos real.
Alhora, tal i com explica Margrit Brehm, aquests ninots asexuats exhibien el nu com una desil·lusió, com a testimonis d’una amenaça en el context d’una tendència cap a l’artificialitat del cos. El nu ja no era sinònim de revolució sexual sinó la imatge d’una manca d’identitat. La mirada escopofílica quedava anul·lada.
Si seguíssim aquesta línia entendríem que, en l’actualitat, el voyeur és un terme caduc. Si més no, ho és en quant a la presentació del cos nu. Un terme amb tal pàtina s’hauria de desadherir, un cop per totes, de la significació dels cossos que s’alcen enèrgics, orgànics i vivaços. La mirada imposada sobre el cos cosificat és, innegablement, quelcom arcaic que s’ha escampat per tota la cultura popular i s’ha imposat com un comodí infal·lible a l’hora d’elaborar discursos gràcies, en part, a l’embolcall afrancesat de la paraula en qüestió. Per suposat, les composicions clarament eròtiques, publicitàries o pornogràfiques queden excloses d’aquest plantejament doncs el voyeur és quelcom intrínsec en aquestes, la seva raó de ser. La crítica pren forma en les fotografies, pintures i – més difícilment de trobar – escultures, que mostren una simple realitat lluny de la voluntat d’erecció : el cos humà sense garlandes.
Segurament no siguem conscients al usar el mot, són múltiples els articles que parlen de l’obra de la portuguesa Rita Lino com un acte voyeurístic, anul·lant tot tipus de decisió presa per l’artista ja sigui què mostrar o com mostrar-ho.
La mort del voyeur en l’art és un fet paradigmàtic de la fotografia actual, la fotografia que ha nascut i s’ha desenvolupat autònomament sense censures, lluny de la complexa i inaccessible elit de l’art. La nova fotografia, dins la nova cultura, ha aconseguit capgirar la comprensió del cos, alliberar-lo dels seus estàndards enriquint-los, alhora, d’una gran capacitat comunicadora tot i la no-noticia que suposen. La imperfecció i singularitat de cadascun són el nou model. Un model que, indirectament, permet reafirmar la nostra identitat com éssers humans vers la creixent deshumanització a la que som sotmesos.
De la mà de les xarxes socials, són molts els fotògrafs que han aconseguit la democratització del cos lluny del vel de certes mirades que segueixen qualificant d’impúdic la mostra del sexe tan masculí com femení. La sinceritat dels diaris de la Lina Scheynius; els ferotges models d’en Ryan McGinley; els idíl·lics viatges d’en Théo Gosselin; o la bellíssima esquena malformada de la Margaret Durow en són una mostra.
L’espectador ja no és un mer consumidor de carn humana exageradament sexualitzada, sinó que participa de la intimitat d’una realitat que tots compartim: el cos i tot el que això comporta: identitat, sexualitat, legitimitat, etc.
Arribats a aquest punt, ja no és vàlida la idealització del cos. De veritat ens seguirem disfressant de venus per poder justificar el nu fora de l’àmbit pornogràfic? La resposta és no, ara només cal que la societat en tot el seu conjunt ho accepti. Pel moment, els qui vam poder presenciar l’estridència dels cossos i el crit de la Multitud de Tamara Cubas a finals d’any en som conscients.
El revestiment simbòlic-romàntic ja fou anul·lat efímerament pel famós Origen del món de Gustav Courbet a les darreries del segle XIX. L’acte audaç del pintor realista no és, però, comparable amb la contemporaneïtat on s’han superat certs idearis. O sí que ho és? Què passaria si l’Origen del món fos presentat en l’actualitat?
De la mateixa manera que el sexe femení explícit cada vegada és més present a les arts, el sexe masculí troba una mancança en aquest àmbit. La democratització del cos de la qual s’ha fet menció en línies anteriors es troba, doncs, en una fase primària. Així com la qüestió de gènere, també és exclosa la qüestió d’ètnia. Seguim caient dins del cínic parany d’acceptar a Courbet però no pas a Mapplethorpe. Potser encara no s’han escolat els centenaris necessaris que demana l’art per acceptar certes temàtiques.