Subjecte polític, nació i Estat (1)

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

En descriure i definir el subjecte polític català cal determinar unes bases el més clares possibles del fet nacional català, i observar com la seva ha estat una trajectòria històrica lligada a la voluntat de la seva gent i a aspectes atzarosos, aquests segons especialment punyents en el nostre cas.

Així, en contra d’aquells que propugnen una Espanya unificada amb les noces de Ferran II i Isabel I, cal recordar que ja vidu Ferran es va casar en segones núpcies, el 1505, amb   Germana de Foix , i que d’aquesta unió en va néixer Joan. Aquest era l’hereu dels regnes de Ferran i no els fills i néts sorgits del seu matrimoni amb Isabel de Castella. Només la mort prematura del fill, el 1509, va possibilitar el pas de la corona a la descendència producte de la tant anomenada unió peninsular (sense Portugal).

I si aquest esdeveniment va ser producte de l’atzar, amb una importància pregona en la història posterior de Catalunya, que no hem de dir de la mort de Josep I, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, quan a penes tenia 33 anys? Aquesta mort i la pujada al tron de Carles III, posteriorment l’emperador Carles VI, va alterar tota la política d’aliances de la Guerra de Successió, va donar lloc a la signatura del Tractat d’Utrecht el 1713 i l’abandonament dels catalans. Bé, la resta ja és prou coneguda.

Cal remarcar en tot moment que els ciutadans catalans no volen en realitat crear res que no hagin tingut. Si bé es parla sovint de nacions sense Estat, un dels trets diferencials del cas català és que estem davant d’una nació que ha tingut Estat i que li ha estat arrabassat. I aquesta circumstància va tenir un recorregut llarg en la memòria col·lectiva.

Vull deixar palès que aquest assaig tracta de la necessitat percebuda, o no, independència política. Malgrat tot, hi ha determinats espais, que no podem menystenir en absolut, en els què la independència catalana és un fet des de fa més de 100 anys.

En aquest sentit cobren sentit les paraules d’un jovenívol Prat de la Riba i Sarrà (25 anys) que a començaments de 1896 escrivia: “En política, Catalunya suportava encara pontífexs forasters; però en la resta l’autonomia era completa. El centre de la vida científica, econòmica, artística i literària catalana no era Madrid. Aqueix centre radicava en l’interior de Catalunya i, en el cas que s’estilessin cacics màxims, ho serien eminències catalanes i no castellanes” (…) “No aspirem a ser diferents,” afirma en Prat de la Riba,” ho som[1]

En el camp cultural, els intel·lectuals catalans han assolit un grau d’independència que els és reconeguts pels propis historiadors espanyols. Així, Juan Pablo Fusi no s’està de dir que “Prat de la Riba llevaba razón: en España había dos pensamientos nacionales, dos capitales, Madrid y Barcelona. Nunca faltaron diálogos y puentes entre ambas; la amistad Unamuno-Maragall seria en ese sentido paradigmática. Pero desde principios de siglo el distanciamiento cultural entre Madrid y Barcelona fue creciente (…) Cataluña no fue nunca central a la reflexión sobre España y su historia planteada a raíz de la crisis del 98.[2]

- Publicitat -

Tal i com s’entenia a començaments del segle vint, en clara reacció a un positivisme que s’esgotava en si mateix, per atènyer la realitat tal que ella és, no podem emprar únicament les anomenades dades positives de la consciència, de la intel·ligència especulativa. No es tractava, com no pretenen tampoc aquestes reflexions, ignorar els estudis construïts sobre aquestes dades positives objectives, fruit del mesurament de la realitat, sinó d’enriquir-los i matisar-los.

La Nació és, en primer terme, a-racional; sovint la voluntat de pertànyer, resistir i romandre no respon a uns criteris de cost-benefici; un nacional vol per a la seva Nació la possibilitat de fer da se, d’equivocar-se, de prendre decisions en nom de la dignitat, encara que representi pèrdues quantificables a curt termini. 

I sobretot, i amb caràcter previ, sobre el fet de voler fer una referència global al concepte de Nació i Nacionalisme, cal tenir present l’estudi se centra en el cas català. I això perquè, en bona mesura, els intents de construir grans teories aplicables urbi et orbe, topa frontalment amb l’essència heterogènia dels processos de construcció de les nacions i, en el seu cas, de l’estat corresponent. Tal i com indica Vicent Partal, “rutes per arribar al nacionalisme n’hi ha tantes com gairebé persones. I diametralment diferents, si cal. Com arriba Stalin a creure’s més rus que els russos, mentre gaudeix en la vida privada del folklore georgià? I d’on caram apareix Joan Fuster, proclamant que “ser valencià és la nostra manera de ser catalans” enmig de la dictadura franquista? I quin és el procés que fa de Napoleó, fill de col·laboracionista i incipient independentista cors en la joventut, el francès per excel·lència? La llista de preguntes podria ser inacabable. La de respostes, més.[3]

En aquesta línia de dificultat d’establir criteris universals coincidim també amb en Joan F. Mira, qui escriu que “es pot saber d’una manera aproximada “què és una nació”, encara que no es puga donar una definició universal del terme (…)Ja hem vist com “nació” ha acumulat usos i referències per a cada gust i aplicació[4].”

Ara bé, sempre que s’inicia un estudi es pretén anar del concret al general. Vicent Partal, rere establir el caràcter singular dels processos nacionalistes, afirma que “és obvi que hi ha uns marcs de referència sobre els quals es basteixen tots els nacionalismes, sobretot els de format europeu, la seua primera pedra. Són coses com la llengua, la terra, la història, la religió, de vegades la geografia, l’economia…sempre davant un altre”.[5] En aquest cas, les afirmacions passen del caràcter personal previ a consideracions de caire més general. Penso que aquí rau no la uniformitat, el model comú sinó, ben al contrari, la diferència entre els models de construcció i/o reivindicació de la nació, per damunt dels exemples personals que el mateix Partal havia incorporat prèviament. Aquests exemples suara recollits, actuen en el si de l’individu, però l’individu, ni tan sols en el cas dels dictadors, actua aïllat de la societat que governa o tiranitza.

Si fem referència a la constitució de les nacions cal dir, d’antuvi, que els futurs nacionals, són previs a la mateixa Nació. En cercar una diferenciació no ho fan com a via de sobreposar-se envers l’altri, sinó com a caracteritzador, per tal de donar al seu espai (hàbitat rural o urbà, i habitualment ambdós) unes especificitats que responguin a la seva manera de concebre el món.

Per aquest motiu, quan aquesta nació, amb o sense Estat, enfronta les relacions amb d’altres nacions o estats, hi ha un ethos que actua en funció d’uns arguments i/o unes raons, però no sempre amb vista a un guany immediat. 

Ser és, per tant, previ a les condicions “objectives” que enfronten a una comunitat nacional amb una o unes altres.

En el moment actual català, immergits dins l’anomenat “procés”, quan els objectius semblen nítids i els camps de conflicte polític ben definits, en el disseny de polítiques de caràcter urgent es dilueix, imperceptiblement, el disseny d’una fita final, de manera que al ciutadà li costa veure en la política quotidiana quelcom més que una baralla per engrunes de poder. L’establiment d’una guia real, la qual cosa no vol dir ni fàcil, ni immediata, ni, de vegades, assenyada, queda lluny dels plantejaments que arriben al comú de la ciutadania del país, sovint no prou implicada en els processos per rebre tota la informació necessària. I aquesta guia l’hem de construir a partir d’aquest ser nacional, per damunt o al marge, de fets polítics conjunturals.

Per definir l’objecte d’aquestes reflexions vull afirmar que la Nació es basa en un contracte entre homes i dones, amb una trajectòria històrica, uns elements físics i/o objectius i sobretot el desig de ser-ne. Els primer components poden ser més o menys discutibles, i potser cadascun posi l’accent en trets diferents (llengua, raça, geografia…) Tot plegat, però, no té sentit sense la voluntat humana: una nació existeix, i romandrà, a partir del desig i la voluntat dels seus ciutadans. Determinar el grau de consolidació o afebliment d’aquesta voluntat en períodes precedents resulta difícil, per no dir utòpic. A partir dels textos accedim a allò que una part de la Nació, minoritària per definició, considera, valora, degrada o enalteix.

Per aquest motiu la metodologia aplicada a l’estudi del nacionalisme ha estat basada en l’anàlisi d’elements materials, i sovint contingents. L’alfabetització, el desenvolupament de la burocràcia i/o dels poder militar, la premsa, entre d’altres, expliquen la construcció dels moderns estat nació, però no de la nació.

Com que des del camp històric tenim tendència a fer anàlisi del passat des del present, estudiem i expliquem el desenvolupament a partir del fet positiu actual, circumstància que, inevitablement, provoca el canvi de paradigmes un cop es produeix un nou moviment secessionista exitós.

Per aquest motiu el que s’estudia habitualment no és, en cap cas la Nació, sinó l’Estat, des de la realitat positiva actual, repeteixo, i en funció de les construccions estatals actuals. La història així entesa esdevé allò que ha estat perquè no podia ser una altra cosa, discurs fatalista que no pot dur més que a un continuum de modificacions teòriques a la llum de nous descobriments, trobades, o, més habitualment, necessitats presents; sense alterar, tanmateix, el punt al que es vol arribar i fent de la història una branca més del pensament teleològic marxista i de tradició judeu-cristiana.

En canvi, concebre la història com el que ha estat perquè no ha estat una altra cosa deixa sempre obert l’anàlisi, perquè en bona mesura la construcció d’un o altre Estat es fa, i s’ha fet, en contacte amb circumstàncies atzaroses, conjunturals, imprevisibles…i per tant, aquestes mateixes circumstàncies poden fer que l’Estat romangui, s’enforteixi o s’afebleixi en el present.

La Nació és el fet de la voluntat integrada al medi, i la seva anàlisi ha de partir, sempre, de la valoració i la voluntat dels nacionals per a romandre com jo davant de l’altri. Per aquest motiu, quan m’he atansat als estudis demoscòpics que formen la tercera part d’aquest treball, he analitzat les respostes que tenen a veure amb qüestions nacionals no quantificables, des del sentiment de pertinença o la definició de qui és o no nacional.

—–
[1]                Oliver Bertrand, Rafael: Prat de la Riba, Premi de biografia catalana Aedos, Aedos, Barcelona, 1964, pàg. 121
[2]                Fusi, Juan Pablo: Un siglo de España. La cultura, Madrid-Barcelona, Marcial Pons, 1999. Pàgs. 41,42.
[3] Partal, Vicent: “Els distints models de nacionalisme a Europa” pàg.26, dins Termes, Josep; Casassas, Jordi (dirs.): El nacionalisme com a ideologia, Barcelona, Proa, 1995
[4] Mira. Joan F. : Crítica de la nació pura. Sobre els símbols les fronteres i altres assaigs impetuosos, València, Eliseu Climent editor, 1985. Pàg. 93
[5] Partal, Vicent: “Els distints models de nacionalisme a Europa” pàg.26
- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca