Mesos d’angoixa, rajos gamma, radiacions còsmiques, cossos meteòrics a la deriva per l’espai infinit i tot per una petita llum en la immensitat celestial. Mart. Un ínfim punt en el firmament que ens sana les ferides del viatge. El coet avança i arriba com Cristòfol Colom deformat per un mirall còncau i reduït a ser un Cabeza de Vaca. El planeta no és solament la solució a la majoria dels nostres propis problemes, sinó també el nostre oracle. Mart és el nostre déu de la guerra. Les cròniques de Mart, són les cròniques d’una lluita planetària. La lluita de l’home contra si mateix, Caín i Abel fets realitat, fins al punt en què ens adonem que cap dels dos, obsessionats en les seves lluites, han intentat comprendre a l’altre, i només l’han combatut.

Ray Bradbury ens explica, poèticament, a través de Cròniques Marcianes, la conquesta de Mart. Les Cròniques Marcianes narren les primeres temptatives, l’assentament i els diversos conflictes a Mart. La relació amb els marcians i l’inevitable conflicte mundial que es resol amb una guerra apocalíptica al tercer planeta del sistema solar, que fa tornar als colons a les seves llars terrícoles. Durant aquesta colonització, d’uns 30 anys, Bradbury passa per diferents temes per analitzar la nostra condició humana, a més de prevenir-nos contra els nostres mals. Ens avisa del que pot arribar a ocórrer i les seves fatals conseqüències.

Entenent el conjunt com una metàfora, un oracle del nostre futur. Òbviament ocorre a Mart, per la seva significació mítica, i no en les llunes de Júpiter o en uns anells de Saturn amb reminiscències goyanes. Si ho entenem d’aquesta manera l’obra, cobra un sentit completament esborronador. És la tristesa de When the wind blows (UK, 1986). Els paisatges mentals que genera aquesta obra deixen al lector esbalaït pel nostre poder d’autodestrucció, només equiparable a la nostra capacitat de supervivència.

Arribar a un lloc sense nom pot tenir conseqüències nefastes. Altres vegades, simplement inesperades. Ray Bradbury utilitza un element clau per al primer contacte, la falta de concordança entre civilitzacions. Qui pot afirmar taxativament que seríem rebuts per extraterrestres amb els braços oberts? Seria millor que simplement no ens rebessin. Però ni nosaltres ho creuríem, seria massa veritat junta per ser un relat real. Vénen uns éssers que afirmen ser d’un altre món i ningú els rep? No pensaven els indígenes de l’illa de Pasqua que la terra més propera a ells era la Lluna, ja que era l’única que veien des de les seves platges? Els indis de nova Guinea creien que els homes blancs eren morts que tornaven per reunir-se amb els seus familiars, ja que els veien semblats a fantasmes, pel seu to de pell. El xoc cultural és tan bèstia dins de la pròpia Terra que en un contacte amb un altre planeta és simplement imprevisible. No podem saber de cap manera com parlaríem o interactuaríem amb ells. Donat aquest factor, Bradbury, dóna la millor situació possible; no ens entendrem, el contacte suposarà l’anihilació del visitat, ja que les malalties o la sola conquesta serà la seva perdició. Una perdició pels dos bàndols, perquè d’alguna manera mai sabrem de la seva vida, de les seves preocupacions ni del seu món. Se cenyirà sobre ells un holocaust sense solta ni volta, ja que en realitat ningú espera que aterri una nau extraterrestre al nostre planeta ni estem preparats per rebre-la.

Hi ha també un altre factor que no es té en compte. Si Colom no hagués tornat d’Amèrica, per qualsevol raó, inclús per tempestes a alta mar que hagueren aniquilat tota la tripulació,  simplement potser no haguerem tornat allí. Pensaríem que no tindríem per què anar-hi si l’explorador no hagués tornat. Les vides dels americans i els europeus hagueren transcorregut paral·lelament. Però anant-hi, encara que fos amb les millors intencions, els haguéssim matat, ja que amb nosaltres portem la nostra cultura, el nostre comerç i el més important: les nostres malalties. En aquest sentit, Bradbury redimeix els pecats de la colonització americana en diferents passatges, mostrant l’estupidesa de les massacres cap als indis i la fascinació pel món mort que es deixa enrere. Qui habitarà les seves cases mil·lenàries? Ningú, la pols les conquistarà. Solament podrem volar en els seus patins de vela o vagar per les seves ruïnes, com el tinent Mike Blueberry pel Palau del Penya-segat dels indis Anasazi (La mina de l’alemany perdut, 1972).

En tots els contes en què apareixen els marcians veiem un plor per un món perdut, però no un plor culpable, si no una veu que assenyala la ignorància, l’enveja i la desraó. Els veritables culpables de tot fet menyspreable.

La guerra és un altre leitmotiv dels contes que formen les Cròniques Marcianes; com hem dit, Mart és el déu que porta els homes al camp de batalla. Però Bradbury tracta aquest tema per omissió, ja que en tot moment està el rastre del conflicte, però solament això. Els personatges fugen d’ell o van cap a ell, però la guerra sempre queda reservada a la Terra. Mart es converteix en un territori de pau, una pau estranya, una pau tibant i tensa. Al llarg de les diferents narracions del llibre i segons ens apropem al final, llegim elididament sobre una guerra al nostre planeta. L’autor ens mostra una situació completament apocalíptica que arrossega als dos planetes cap a l’abisme. L’any 1946 -data en què van començar a aparèixer els primers relats que ara conformen les Cròniques Marcianes- amb la guerra mundial encara recent, però sobretot amb la bomba nuclear en el cap de tot el món i les atrocitats Aliades i de l’Eix, l’acte d’anihilació de l’home semblava possible. Només hem de veure les xifres de morts civils en el front oriental o la destrucció planejada del Japó per part dels EUA. El bombardeig constant de ciutats des del cel era una realitat quotidiana. Aquest fet suposa l’horror en si mateix, doncs no ens podem amagar, les bombes cauen, els edificis cremen sense control. Quina ment sensible no sent repugnància cap a aquest tipus de destrucció? Aquesta repugnància profunda unida al contrasentit de tals accions -encara que justificades en el fragor de la batalla- crea l’imaginari que fa possible contes com Vindran pluges suaus. Aquest conte parla dels humans en la seva absoluta absència. Trasllada el conflicte entre els humans al conflicte dels humans, mort sense els seus promotors.

En tot moment la violència és exercida només pels humans, per les seves contradiccions i bona voluntat, no per màquines o marcians. Estimem, odiem, barallem, ens reconciliem, no sempre en aquest ordre però si amb les seves conseqüències. El dolor que ens fa viatjar per espais còsmics apareixerà sempre una altra vegada, en circumstàncies diferents, però serà el mateix dolor que ens corroirà per dins i ens farà disparar l’última bala. O pot ser que l’amor que portem amb nosaltres ens salvi de disparar i puguem arribar a contemplar al nostre Caín i veure en ell una veritat celestial, comprenent’l-ho. Nosaltres som el nostre Caín o Abel, de la mateixa manera que nosaltres som els marcians de Mart. Destruïm les coses boniques per enveja així com per falta d’enteniment amb el proïsme. No ens donem a entendre ni ho volem fer. La nostra violència estructural només és entesa pels marcians o qualsevol persona aliena a nosaltres com a violència física, deixant l’amor que tant necessitem i volem donar, en un segon pla. Ray Bradbury agafa el mirall i projecta la seva resplendor al futur. Ens adverteix de les conseqüències de la cultura capitalista o de l’hegemonia del sistema actual, que ens porta a un col·lapse inevitable. Només quan estem caient pel precipici comprenem al proïsme i ens compadim d’ell, així com veiem tots els nostres errors i els redimim. És en aquest últim moment abans d’estavellar-nos, quan estimem i perdonem, ens salvem de la força que ens fa caure.

Mart és un presagi del nostre futur. Ray Bradbury va tenir aquest do, va veure com la falta de lectura seria aprofitada pel poder, creant Farenheit 451. Però és a Cròniques Marcianes on sublima el seu art. Mostra un futur en diferents visions, diferents reflexos de miralls projectats. El problema és que el mirall no és còncau o està deformat, el problema és que ens reflecteix massa bé. Ningú podrà al·legar que desconeixíem les conseqüències dels nostres actes, tan profundament explorades en aquesta obra. Pot ser que amb aquesta obra l’autor tingués l’esperança que no fes falta caure pel precipici, que podríem arreglar la situació sense tenir l’apocalipsi en el següent moviment d’escacs. En aquest cas la ciència-ficció ens presagia un no-futur perquè el puguem evitar. La pregunta que es fa el lector és: en cinquanta anys hem fet alguna cosa per evitar el desastre ecològic, econòmic o social? Podem respondre la veritat al fiscal de la història, o sigui, a les generacions que vindran? No, els direm que desconeixíem l’abast dels nostres actes, que no sabíem la potència de les nostres armes, que érem a punt de caure pel precipici, que no teníem una altra opció. El problema és que les generacions que vindran ja naixeran en el vol de la caiguda, estaran en un continu abisme, i amb una seguretat esborronadora sentiran la crida del Déu de la Guerra: el déu Mart.

Cròniques Marcianes és un crit per l’existència mateixa de l’espècie humana. És un crit tenyit de ciència-ficció i poesia, on es redimeixen pecats com l’extermini dels indígenes nord-americans o l’excessiu militarisme d’una societat com la dels EUA. També s’homenatja a escriptors com Edgar Alan Poe i l’autor ens fa explorar els nostres fantasmes interiors a El marcià. Una obra completa, que la què el vermell de la Guerra es contraposa d’una forma dissimulada al blau de les terres de Mart, en les quals d’alguna manera podem veure com es filtra l’esperança, la pau o la saviesa, atributs del color blau.