Una ucronia ens planteja un present alternatiu o hipotètic basant-nos en fets que si bé són possibles, no han tingut mai lloc. Imaginem per un moment que anys enrere, durant la transició, algú va tenir una una sèrie de bones pensades que van situar la capital de Catalunya com a un punt estratègic dins el circuit artístic mundial, amb una bona col·lecció d’art contemporani als seus museus públics, lleis educatives que promouen l’esperit crític… En aquest mateix moment en què llegeixes aquestes línies, podria ser que al MACBA la gent fes cua per entrar a l’última gran exposició sobre Duchamps i Warhol mentre que al MNAC es fa una retrospectiva de pintura i estampa modernista en relació amb l’art del 1900 europeu.

Lamentablement, Barcelona no és ni Londres, ni París, ni Nova York, ni tan sols Madrid. Tot i estar sense cap mena de dubte en un lloc elevat al top10 de ciutats més turístiques del món, la capital catalana no té una oferta cultural contemporània com la Tate Modern, la Biennale, el Pompidou, la Documenta, el Guggengeim, el MoMa o el Reina Sofia. Tanmateix, tot i que no correspostos pel poder polític, el sector cultural fa esforços i es retorça amb rebel·lia per no caure en la mediocritat (tot i que això no vol dir que no hàgim hagut de ser testimonis de com alguns s’hi rebolcaven).  Amb tot, com sempre, hi ha petits esforços que ens fan ser mínimament optimistes, com és el cas del festival Loop, una rara avis dedicada íntegrament al desenvolupament i col·leccionisme de videoart, en què s’involucren multitud d’institucions privades, col·laborant entre si i en alguns casos també amb els artistes. I resulta que el passat dia 28 vaig tenir l’ocasió d’assistir a un dels actes previs a la cerimònia d’apertura del festival Loop d’enguany, la inauguració de l’exposició de l’artista iranià Arash Nassiri al NivellZero de la Fundació Suñol.

Tractant-se d’un esdeveniment tan singular, l’espai de l’interior de l’illa de l’eixample que ocupa el NivellZero, d’una sobrietat marmòria que recorda l’entrada al Caixaforum d’Isozaki, va esdevenir un aquari perfecte per a què els peixos grossos de l’art barceloní hi nadessin una estona entre bombolles de cava, cervesa i núvols de perfum una mica embafadors. Tanmateix aquests cetacis artístics eren d’un perfil molt determinat: comissaris, artistes i promotors relacionats amb l’exposició d’alguna manera, com el Han Nefkens i la Hilde Teerlinck, que ja van col·laborar amb la Fundació Suñol amb l’exposició Perfect Lovers; o el director del festival i de la Galeria Àngels Barcelona, Emilio Álvarez.

A les parets llises i blanquinoses del pati pengen dos cartells LED en què s’hi veuen uns focs artificials molt kitsch, marcant l’entrada a la sala on es projectava l’obra de Nassiri. Em vaig anar esmunyint la riuada de gent i per fi vaig aconseguir submergir-me en l’obra que havia anat a veure. L’artista iranià establert a París planteja en la seva obra Tehran-Geles, de 2014 una ucronia curiosa: una megalòpoli occidental monstruosament gran, com podria ser –i de fet, és – Los Angeles, coberta de senyals lluminoses escrites en àrab, tot vist en tràveling aeri molt cinematogràfic mentre uns testimonis reals narren fets clau de la història de Teheran.  A l’esquerra de la pantalla, pengen de la paret quatre caixes de cartró en les que hi floten hologrames d’anuncis iranians sobre fotogrames de la metròpoli nord-americana. L’artista planteja d’aquesta manera un present alternatiu, un “com seria el món si…”, en altres paraules: una ucronia.

Acabats els 10 minuts que durava la peça, vaig tornar a sortir de la foscor de la sala de projecció per accedir  de nou al pati, on havia començat a mutar lleugerament el públic: el mateix Arash Nassiri conversava alegrement amb els promotors de la seva gran nit barcelonina, i entre tant, m’anava creuant amb cares conegudes del món cultural barceloní, el curador Herman Bashiron Mendoliccio, la crítica d’art Menene Gras, o el flamant director de la Fundació Tàpies – que pròximament estrenarà una mostra sobre Harun Farocki – Carles Guerra van fer acte de presència, així com ho van fer altres artistes com l’Enric Farrés o la Begoña Egurbide, qui en els últims anys ha treballat també en profunditat amb el vídeo com a matèria artística. I entre tota aquesta gentada, curiosos, amics, coneguts i saludats dels que coincidim a les inauguracions, brindant en honor a la millora de la salut artística de la ciutat.

Per una estona – per ser exactes, la que ve després de la segona cervesa, just abans de córrer a buscar el lavabo – fins i tot vaig arribar a creure que estava al mig d’una cosa important; de la gestació d’un futur artístic millor i que era testimoni d’un gran pas endavant per a la salut cultural de la meva ciutat. Òbviament l’atac d’optimisme baixa després de la visita a l’excusat i l’entusiasme es refreda en consonància. És cert que el Loop Festival és d’aquelles coses de les que un pot estar orgullós: és una fira anual que funciona i que va a millor posant la ciutat en primera línia ni que sigui durant els pocs dies que dura. Tanmateix també ho és que lluny queden els somnis de tenir a Barcelona una fira d’art contemporani de nivell internacional, i de moment, sembla que no hi ha cap mena d’intenció política (ni per bé ni per mal) al respecte. Per si un cas, jo vaig a agafar una altra cervesa, que com a mínim podré apaivagar la set i viure una estona més en la ucronia.