D’Aclip Live

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El dissabte 30 a mitja tarda s’oferia a la segona sala de la Sala 2 de la discoteca Apol·lo la tercera part del festival D’Aclip, en el marc del Festival Internacional de Cinema d’Autor i organitzat per estudiants del Màster de Blanquerna de Producció i comunicació Cultural. Es posava punt i final al festivalet i es feia amb tres direcors de videoclips i dos grups de música. Les dues sessions anteriors havien obert a debat la figura de l’autor en el sí de la nostra societat, amb el lev-motiv de la música. Carlos Losilla, David Carabén, Gemma Ferraté o Àlex Sardà hi participaren.

En el sí de les llums tènues, ombres vermelles i socialites universitàries es van projectar tres videoclips i després es feu un debat. Luis Cerveró, Pablo Maestres i Sergi Castellà eren els flamants directors. Els tres videoclips mostraven la salut d’aquest gènere en la filmografia catalana i les habilitats dels seus creadors, la meva ignorància en aquet àmbit em fa triar-ne un, i explicar-ne un altre. El videoclip dirigit per Sergi Castellà; Sheyla, You Know They Don’t Have Glamour del grup Sexy Bicycle, mostra una història tipus, en la que una parella és la cara i la creu d’una moneda, ella és prostituta en un local d’striptease i ell skater davant del MACBA. Les escenes plenes de llums de neó i la falta de bellesa de la prostituta, mostra la sordidesa del món on viu, amb plans que recordes Requeim for a Dream. El segon, el que s’ha triat; la cançó Fantasía del grup Fur Voice, mostra l’aventura surrealista d’una noia, alter ego d’Alicia, vestida a l’última moda. El vídeo fa encaixar perfectament la música amb una història que sorprèn per la ingenuïtat, la textura i la trai de situacions que ens porten a un món entre el somni i el malson, on potser la paraula anglesa nightmare és més encertada, la força de la música podria ser aquesta euga, que porta l’acció endavant i evoca mons capgirats en significat i visió. Un videoclip realment rodó.

Les llums es van encendre després del passe dels videoclips i sortiren els tres directors a l’escenari, d’estils completament diferents (no hem d’oblidar també que no deixen de ser vídeos per encàrrec), la tríade portava la mateixa jaqueta de pell girada i els mateixos pantalons texans. L’uniforme segurament d’aquest cercle, però, en les noies era de pantalons cenyits, jaqueta de tres quarts fosca i llavis pintats d’un color poderós. El moderador, amb una samarreta que creuava la Bauhaus i Buñuel, preguntava als directors i ells es responien en frases plenes de referències pop. La màquina de fer crispetes vintage aparcada al fons d ela sala estava apagada i tothom prestava atenció a excepció d’algun selfie de rigor, tothom atenia les paraules del triumvirat de director. El sènior, Luis Cerveró, mostrava una actitud més de tornada, pabl Maestres es distingia per evocar calma i Sergi Castellà recordava els seus anys com a DJ a l’Apol·lo. Tres veus, però, que van concloure amb diverses sentències i consells; què un videoclip és un cúmul de favor a amics, saludats i coneguts per dur-lo a terme, tot i que els pressupostos estan entre els 3000 i els 6000 euros, com els tres directors al venir de la publicitat prefereixen fer-los, ja que al no cobrar ningú tot és més “guay” o com esdevé una tercera via de creació, al ser entre el film i la música. Sergi Castellà m’explica com a ell li agrada explicar històries amb els seus videoclips, retratar moments com no es podria fer d’altre manera i com li agradaria fer-ne un del grup Kindness o Blood Orange. Amb aquesta conversa privada i l’anterior, pública, podem veure com els videoclips són un fet que es fa per grat del realitzador i del grup, per tancar el triangle amb el públic, per l’esforç que suposa i el poc rendiment que dóna, evidentment si no és per amor a l’art.

Els dos grups que van tancar l’acte, Regalim i Heather, pertanyen a la mateixa escena que els espectadors que tenien, en un bonic joc de miralls. El públic es veia reflectit en cada un dels aspectes dels protagonistes, emplaçats a l’escenari. I els protagonistes eren el públic, per les seves amistats, per la seva roba, per la seva voluntat d’escoltar de rodar videoclips, escoltar a certs grups i ser tot d’un mateixa fusta, la fusta de la moda.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca