Independentisme a l’Àfrica (I): Nacionalisme africà i independències postcolonials

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Formació del nacionalisme africà

Tal com s’han format els estats a l’Àfrica podríem esperar que haguessin múltiples moviments independentistes, ja que les fronteres es van formar per interessos colonials, sense tenir en compte les ètnies, havent centenars d’ètnies, barrejades entre si, on hi ha més de 2.000 llengües al continent (és on hi ha més percentatge de bilingües, trilingües i poliglots). Les potències colonials no havien considerat les colònies com a nacions sobiranes, i van promoure les divisions i enfrontaments “tribals” per evitar un moviment unitari per enderrocar la dominació europea.

Els primers intel·lectuals africans (noms com Edward Wilmot Blyden (1832-1912)) van pensar la identitat africana, contraposada als valors occidentals, sent un moviment cultural de recuperar l’orgull negre, considerat fins aleshores incivilitzat, primitiu, dolent i bàrbar. I que la història d’Àfrica no començava amb el descobriment dels europeus, recuperant els imperis del passat (com el malià), o l’antic Egipte o el gran Zimbabwe, o l’emperador Menelik d’Etiòpia, així exigint la descolonització del continent (veure Marcus Garvey 1887-1940).

La invasió d’Etiòpia per Itàlia el 1935 va radicalitzar el moviment, a la vegada que l’africanisme arribava a cada cop més capes de la població. La invasió va provocar un moviment de suport militar i financer a l’estat etíop, que havia estat lliure de domini occidental, i simbolitzava el somni de llibertat i independència, una Àfrica lliure i orgullosa. El Pan-African Congress de Manchester de 1945 suposa un punt d’inflexió, després d’haver lluitat a la Segona Guerra Mundial per les potències i continuant sent considerats ciutadans de segona, en el Congrés es va denunciar la discriminació cap als negres, i considerant necessari acabar amb la dominació colonial i la construcció d’una nació africana.

Pels líders africans l’africanisme era un moviment alliberador per l’opressió que patien al continent (Kwame Nkrumah és considerat el pare del panafricanisme, líder de la independència de Ghana i va proposar els Estats Units d’Àfrica), davant les divisions ètniques (afavorides per les potències europees), per havia de passar per davant la identitat negre o africana per davant la identitat hausa o fulani. Amb les independències dels estats es va abandonar la idea de formar un únic estat i es van definir les nacions a partir de les fronteres colonials.

Sense títol
Principals grups etnolingüístics a Àfrica.

Per alliberar les nacions es va utilitzar la lluita armada, o mètodes no violents, però va ser essencial fomentar el nacionalisme per anar tots a una contra l’opressor. Després de la independència, era més difícil mantenir la unitat, ja que el moviment estava pensaven obtenir la llibertat, però no en dirigir el país. Degut al seu subdesenvolupament (culpant l’imperialisme i el capitalisme) molts d’aquests estats van abraçar postulats socialistes (a més cal afegir que en no tenir cap colònia africana, la URSS va ser considerada com un aliat per molts països).

- Publicitat -

Però, aquest ideal d’anar tota la nació a una, sense diferències entre ètnies, no es va mantenir al llarg del temps, els enfrontaments regionals, ètnics o religiosos no van desaparèixer al continent; molts dels líders nacionals es recolzen en el seu grup ètnic, els quals es veuen afavorits amb beneficis a les regions o càrrecs públics, fet que pot provocar divisions i enfrontaments entre ètnics i regions (com Rwanda, Uganda o Zimbabwe). Es diu que les lluites ètniques pel poder sorgeixen en el moment que fracassa el desenvolupament econòmic.

Els partits únics, la corrupció, les rivalitats ètniques, desocupació i el subdesenvolupament és un fet generalitzat a molts estats actuals, aquesta situació ha portat a una lluita (molts cops armades) entre ètnies, que ha estat utilitzat com una eina per aconseguir o consolidar el poder, i no ha estat tant generalitzat la formació de moviments independentistes, mentre a Europa es pot fer el plantejament d’una nació (o ètnia parlant d’Àfrica) un Estat, aquesta situació no la trobem a Àfrica.

Per la gran majoria dels africans, les fronteres (en molts casos fetes amb regla) no són discutides, a la vegada, les mostres de nacionalisme apareixen gairebé exclusivament per esdeveniments esportius, quan succeeixen desastres naturals o quan hi ha crisis, ja siguin alimentaries, epidèmies o guerres.

 LES INDEPENDÈNCIES POSTCOLONIALS

Àfrica és un continent, com ja hem dit, molt divers ètnicament, que faria impossible un nacionalisme ètnic. Per exemple a Kenya la composició ètnica és Kikuyu (17%), Luhya (14%), Kalenjin (13%), Luo (11%), Kamba (10%), Somalis de Kenya (6%), Kisii (6%), Mijikenda (5%), Meru (4%) i un 14% d’altres ètnies i immigrants (inclòs 1% de blancs). I tot i que predominen en diferents regions, molts cops comparteixen territori o ciutats, o representen uns milers de persones (hi ha més de 2.000 llengües). Com a dada, amb 1.111 milions d’habitants, la llengua materna amb més parlants (que no que coneguin l’idioma) és l’àrab amb només 100 milions, la segona és el hausa amb 25 milions (i el francès per exemple té 10 M i l’anglès 15 M). A l’Àfrica trobem una gran frontera cultural, de formes de vida, racial i en gran mesura religiosa, es tracta de la divisió de l’Àfrica subsahariana i la negra, que coincideix en la divisió sabana-desert, i s’aproxima a la frontera religiosa (tot i que s’estableix més al sud) que cada cop té més pes amb la radicalització de l’islamisme, i la voluntat d’aplicar la xaria.

Sense títol

En aquesta frontera es situen totes les independències que s’ha produït des de la descolonització del continent africà, si el 1980 havia 53 estats, aquest 2016 hi ha 55 estats. Aquestes dues independències s’ha situat en aquesta frontera, i la majoria de moviments independentistes apareixen principalment quan són modificades les fronteres colonials (on una ètnia majoritària passa a ser minoritària), però no s’acostuma a trobar quan les fronteres colonials no es toquen.

 ERITREA (1993)

El 1890 Itàlia formava la colònia d’Eritrea, formada fins aquell moment per diversos regnes i pobles; la colonització s’inicia amb l’oberta del canal de Suez el 1969, quan Itàlia cerca establir un port al Mar Roig, compra a diferents sultans a partir de l’empresa italiana de navegació Rubattino Shipping Company el port d’Assab. El 1882 el port va ser transferit al govern italià, i el 1890, després de conquistar tota la costa es va establir la colònia d’Eritrea el 1890. Aquesta situació es mantindrà estable fins el 1941 quan la colònia serà invadida pel Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial, passant a mans britàniques.

Mentrestant, Etiòpia (l’estat del qual formava Eritrea en el moment de la seva independència), era (juntament amb Libèria) l’únic estat africà que mai havia format part de cap potència colonial, més enllà de cinc anys (1936-1941) que va ser ocupat per la Itàlia feixista (convertint-se en un símbol pel nacionalisme africà i l’orgull negre com ja hem vist). L’emperador d’Etiòpia era Hailse Selassie I, considerat com un Déu pel moviment rastafari.

El 1952 es forma la Federació d’Etiòpia i Eritrea, donant així una sortida al mar a Etiòpia, amb la voluntat d’USA i Anglaterra de mantenir un aliat estratègic a la regió, sent fins i tot Eritrea (sota administració britànica fins el moment) forçada a firmar la unió. La política del govern (controlada pels etíops) menystenia els eritreus, i tot i ser federació es va anar traient cada cop més competències a Eritrea. El 1962 s’acabaria la federació en el moment que l’exèrcit etíop ocupa militarment, convertint-se Eritrea una província més del nou Imperi Etíop.

Sense títol

Aquesta acció va reactivar el moviment nacionalista, formant-se el 1961 el Front per l’Alliberació d’Eritrea (FLE), la guerra va durar tres dècades, amb combats molts durs, milers de morts i desplaçats, i fins i tot l’ús de napalm per part de l’exèrcit etíop. Al 1977 les forces rebels controlaven la major part del territori, i a finals dels 80 el Front Popular del Poble Eritreu (FPLE) es feia amb les principals ciutats (Tessenei 1988, Massawa 1990 i la capital el 1991), moment en el que es forma un govern provisional. Amb la derrota de l’exèrcit etíop, el 1987 es reconeixia la condició de regió autonomia a Eritrea, i finalment en una conferencia de pau a Londres el 1991 s’acceptava la situació i es convocava un referèndum pel 1993, on guanyaria la separació amb el 99,79% dels vots. Tot i això no arribaria la pau entre els dos estats que s’enfrontarien en una guerra entre 1998-2000.

 SUDAN DEL SUD (2011)

Tot i ser considerada com una unitat, havia grans diferències entre el Sudan del Sud i la resta del Sudan, ja en el segle VII el Sudan va ser incorporat al món àrab, mentre el sud per la seva geografia, amb les muntanyes dels Nuba pel mig, no va arribar la expansió islàmica, sent animista. El 1820 el Sudan passa a formar part d’Egipte (el 1882 Egipte passa a ser controlada pel Regne Unit i el 1936 recupera la independència).

El Sudan va ser administrat com dues colonies separades, mentre el nord es parlava àrab i era de majoria musulmana, el sud era animista i es promovia l’ús de l’anglès. Entre 1936-1956 el Sudan va ser un condomini angloegipci (o sigui sota sobirania dels dos estats), i l’exèrcit egipci i anglès impedien el contacte entre les dues regions (closed districts). El 1946, després de la Segona Guerra Mundial, es fusiona en una sola regió administrativa, sense consultar el territori, on el sud patien ja que la regió més poblada i amb més poder era la del nord, i les diferències entre regions (una on coexisteixen cristians i animistes i de cultura subsahariana. L’altre musulmana i culturalment àrab).

El 1953 britànics i egipcis van decidir donar la independència a la colònia unificada (encara que es va plantejar incorporar el sud al protectorat d’Uganda), i el 1956 es formava la República del Sudan. El govern àrab no va complir les promeses de formar un sistema federal, i ja des de el 1955 s’inicia una guerra civil entre el sud i el nord (1955-1972). En la Constitució del Sudan de 1968 ja es volia aplicar la xaria (tot i la oposició del sud). Els acords d’Addis Abeba de 1972 feia arribar la pau i donaven autogovern al sud.

Amb l’augment de la islamització de la política, 1983 s’inicia la Segona Guerra Civil, després que s’intentés convertir Sudan en un estat federal i fracasses, així com un canvi de fronteres que deixaven fora els camps de petroli del Sudan del Sud. Cal afegir el conflicte de Darfur el 2003, on diferents grups rebels van denunciar que el govern sudanès oprimia la població negra en favor dels àrabs (tots dos grups són musulmans a la regió).

Sense títolCelebració de la independència de Sudan del Sud

Ja des del 1997 es va negociar la pau entre el sud i el nord, i les negociacions que van portar a l’acord el 9 de gener del 2005 que reconeixia el dret a l’autodeterminació del Sudan del Sud. Tot i estar d’acord en la celebració del referèndum aquest va ser posposat degut a les diferències en el cens: si s’ha de permetre votar els sudanesos del sud que viuen al nord i el fet que haguessin més de 2.000.000 de desplaçats, quina proporció de votants a favor de la independència és necessària (el govern sudanès volia que fos del 75%), la divisió del deute nacional o el conflicte de Darfur i altres regions com Kordofan del Sud o el Nil Blau que també reclamen un referèndum.

Finalment es va permetre votar als sudanesos residents als nord (així com estrangers), i es demanava un 50% de vots a favor amb una participació superior al 60%,. El resultat va ser d’un 98,83% a favor de la separació (mentre al Sudan del Sud més d’un 99% van votar a favor, els residents del nord un 42% va votar a favor de la unió). La participació va superar amb escreix el 60%, fins i tot la votació es va suspendre en 10 dels 79 districtes per superar el 100% dels vots.

 SOMALILAND (1991)

Sense títol

A més d’aquestes dues independències reconegudes internacionalment, trobem la independència de facto de Somaliland respecte Somàlia el 1991. Mentre Somàlia és actualment un estat fallit, Somaliland ha mantingut unes institucions estables i democràtiques, que combina institucions occidentals amb tradicionals (havent un canvi de president democràticament després de que aquest perdés les eleccions l’any 2010).

Mentre Somaliland és l’antiga Somàlia britànica, la resta es tracta de la Somàlia italiana, la colonització italiana va destruir tots els mecanismes de regulació indígenes, en canvi els britànics van fer una gestió minimalista i va permetre que es mantingués l’administració local i els mecanismes de resolució de conflictes pastorals.

L’Estat de Somaliland va ser independent entre el 26 de juny fins l’1 de juliol de 1960, cinc dies que va obtenir la independència del Regne Unit, fins que es va formar la República de Somàlia, legitimitat en la que basen la posterior independència. El Moviment Nacional Somali (MNS), que va portar la independència de la regió va néixer el 1981 amb grups a Londres i Aràbia Saudita com a grup anticomunista, convertint-se posteriorment en un moviment defensor dels interessos dels issaq (grup majoritari a Somaliland). Posteriorment s’han format altres governs regionals com Puntlandia i Galmudug, creant-se miniestats, o regions controlades per milícies islamistes.

Les independències produïdes després de les últimes onades de descolonització, així com la majoria dels moviments independentistes actuals (que es veuran en la següent entrega), es corresponen quan es canvien les fronteres colonials per regions que pertanyien a altres potències, més que no pas regnes o nacions precolonials.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca