Mecanoscrit del Segon Origen (Manuel de Pedrolo, 1974)
Per a molts de la meva generació, el Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo va ser una lectura obligatòria a l’institut. Està clar que és un llibre que no deixa indiferent a ningú, però sobretot a una criatura en ebullició física i intel·lectual com és un nano de dotze o catorze anys. No sóc gaire amic de les lectures obligatòries, la imposició sempre m’ha provocat reticència, però en aquest cas m’alegro que me la imposessin: per la manera en què l’autor tracta temes tant delicats com el pas de la infància a l’adolescència, el sexe o la mort, és un llibre que mereix ser llegit en aquesta etapa en la que tots som un sac de grans, hormones i extremitats desproporcionades. Menció especial mereix la adaptació cinematogràfica feta recentment pel desaparegut Bigas Luna i per Carles Porta, que tot i prendre’s una sèrie de llicències que ara no entrarem a dirimir, aconsegueixen portar el nostre clàssic de la ciència ficció a la gran pantalla de manera enormement reeixida.
American History X (Tony Kaye, 1998)
Hi ha temes que són molt difícils de tractar al cinema, i un d’aquests és el nazisme a la societat contemporània. Els skinheads i els neonazis – que tristament estan de moda a Europa – són sense cap mena de dubte un d’aquests temes “delicats” i el cineasta Tony Kaye va trobar una manera brutal de tractar-ho al cinema amb aquest clàssic contemporani del setè art. Un Edward Norton magnífic encarna un neonazi penedit que intenta que el seu germà petit no caigui en el mateix món de racisme i violència del que ell intenta sortir. Més enllà del rerefons ideològic, cal ressaltar la vessant estètica d’aquesta cinta, molt i molt aconseguida, que ha deixat per la posteritat imatges que ja són icones del cinema de final del s. XX: com l’escena de la boca en el bordillo o la imatge del propi Norton amb el pit descobert i una esvàstica tatuada al cor amb cara desencaixada. Per altra banda i a tall anecdòtic val la pena veure com han passat els anys per alguns actors. Per això us convido a veure l’estat actual tant de l’Edward Furlong (el mític John Connor de Terminator 2) com de l’Ethan Suplee, que interpreta un nazi tant obès com repugnant.
Bitches Brew (Miles Davis, 1970)
No és el primer cop – ni serà l’últim, aviso – que us recomano un disc del bo d’en Miles Davis. Avui amb el mític Bitches Brew convido a endinsar-se en un un complex entramat sonor, de llargues cançons i una banda molt nombrosa, una dotzena de músics, amb dos bateries, dos percussionistes, dos contrabaixistes (un d’acústic i un d’elèctric), dos pianistes (un d’ells Chick Corea), un guitarrista elèctric (John McLaughlin) i una secció de vent formada per un saxo soprano (Wayne Shorter) i un clarinet baix. Tot plegat sumat a la perenne trompeta del mateix Davis, que es mou entre els torrents sònics amb subtils efectes de reverberació i eco amb ritmes quasi atàvics i els fa encaixar en una estructura contemporània amb les vistes en el futur. Bitches Brew és un experiment que va sortir molt bé; és un Gran Masturbador, unes Demoiselles d’Avignon, un Pulp Fiction: és una obra mestra. Una escolta calmada i meditabunda, llarga (quasi 2 hores) i enriquidora que si bé pot agradar o provocar rebuig, no deixa indiferent. Endinseu-vos-hi aquí.
* Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!