Fa uns dies que corre per Barcelona la proposta d’un partit polític d’esquerres per crear una alternativa progressista a l’ajuntament de la capital catalana. He de dir, d’antuvi, que els punts de la proposta em semblen bé. Més ben dit, molt bé.

El problema no és en allò que es proposa, sinó en allò que s’ignora, que es deixa de banda com si fes nosa. Un professor amic em va comentar una vegada que “la pitjor forma de menyspreu és el silenci”. La condemna a no ser esmentat com a forma de mort civil.

En aquest sentit, la manca de referència a qualsevol aspecte cultural em sembla, més que una descurança, una voluntat de guany proper amb la descripció d’allò urgent per no haver d’entrar en allò important.

No és un producte exclusiu d’aquest partit polític. En general, sobre la cultura hi ha o desconeixement o etiquetatge, i sempre se’ns vol presentar com a quelcom de negligible en pro de les necessitats immediates. En el primer punt estaria el nostre actual conseller de Cultura, que es permet dir públicament que també en el món de la naturalesa hi ha cultura, com si aquesta, tant en la seva creació, com en la seva recepció, no representés el punt que ens situa als éssers humans un punt per damunt de la resta dels animals. Si en la creació resulta evident, en la recepció dubto molt que un tigre apreciï, o simplement li suggereixi quelcom, l’obra de Goya, poso per cas.

El segon dels grups, aquesta gent que etiqueta la cultura com a quelcom propi de determinants grups socials, raó en la qual es basa per a donar-li caràcter de prescindible, és encara més perillós. En realitat, voldrien inconscientment que tornéssim a la condició de bípedes, sense assolir la categoria d’homes. Es diria que més enllà de l’aliment, la reproducció i la cura de la salut, l’ésser humà no tingués necessitats tan peremptòries, o més, superat un determinat llindar de supervivència garantida.

Però encara en casos de supervivència en perill, sempre hi haurà als pobles més desafortunats el contador d’històries, que transmetrà al seu coneixement per tal que, si la crisi se supera, el conjunt retingui els valors més significatius de la mateixa cultura.

Fa anys que alguns defensem la cultura com a quarta pota de l’Estat del Benestar; com fa segles que als espais humans més depauperats, entre els sectors socials ignorats o menyspreats, la cultura en un sentit ample esdevenia un punt de suport més en la lluita per la dignitat, la llibertat i la igualtat. Subvenir les necessitats immediates implica també, malgrat que sovint hom ho oblida, donar respostes a aquells anhels dels éssers humans que sovint no es verbalitzen, però que no per això deixen de ser necessitats reals, aliments i formes de vestir, ampliació del nombre de llenguatges adquirits, eines que els permetran defensar les seves condicions d’éssers humans, i no simples cargols de l’engranatge capitalista global.