De la nit al dia, crònica de l’acte de Huan Yu a AnGram

Foto: Xavi Urgeles
Foto: Xavi Urgeles

Sant Jordi s’apropava i jo, amb la millor de les companyies, tornava a arribar passada l’hora d’inici de la inauguració. Amb el cap ple de llibres, de roses i d’idees per gaudir la diada amb ella, vam arribar tot xino-xano al gracienc carrer de la Granja, on ja es començava a notar la fressa típica dels vernissages: converses animades, tràfic de papers, filtres i tabac a la porta, curiosos que fiquen el nas a tot arreu, i fins i tot, gent interessada en l’art i la cultura.

Havent esquivat el primer clúster de visitants fumadors i xerraires, vam poder entrar a la sala. L’Interior de la Nit ens va donar la benvinguda amb un capçal de llit que ens posava en situació: es tractava d’una habitació, un estudi, un lloc de repòs i meditació on relaxar-se per poder descansar cos i ment. Endinsant-nos doncs en aquesta fase inicial del somni és on vàrem poder contemplar els dibuixos i aquarel·les de la jove artista taiwanesa Huan Yu, que debuta a la península Ibèrica amb aquesta mostra, i que fan gala d’un detallisme que sap congeniar molt be amb la pàtina de misticisme somnolent que envolta tot aquest interior nocturn.

Mentrestant, el Sol s’anava ponent rere els edificis, i un cop saludats tots aquells que ens havíem de saludar, vam travessar el llindar de la fase REM, i ens vam endinsar en un noctambulisme de parets blanques protagonitzat per una sorpresa: l’artista estava en plena acció. Amagada rere unes gegantines ulleres de pasta fosques i un somriure força contagiós i armada amb els seus pinzells, ella feia el que per definició fa un artista: art. Al mur més allunyat de l’entrada, al costat de la finestra grogosa del celobert, va acabar apareixent-hi una pintura mural, un retrat fet, com els que penjaven de les parets, amb traços gruixuts i molt expressius, ressaltant-ne una potent mirada femenina que entrava en joc amb les mirades dels assistents i de la resta d’obres de la mostra. La força de les mirades artístiques és quelcom que ja he comentat en altres ocasions i en aquest cas no opino pas diferent: el que fa la Huan Yu és establir un joc a tres bandes, entre ella mateixa, la seva obra – principalment individus del seu entorn més pròxim – i l’espectador.

És també en aquesta segona sala on es troba el gruix de la exposició, la part més intensa i profunda, formada pels retrats sobre llenç. Quan ens vam plantar al mig de l’estança – encara mentre la Huan estava treballant en el mural – vam sentir-nos al mig d’una retícula (potser un caos normatiu) formada per les línies traçades per les mirades dels retratats, que d’una paret a l’altra s’anaven guaitant de fit a fit lànguidament, amb parsimònia i calma, talment com si ens trobéssim al bell mig d’una nit plàcida.

Foto: Xavi Urgeles
Foto: Xavi Urgeles

Tornem però al día de autos. Artistes, poetes, il·lustradors, escriptors, i fins i tot alguna actriu es van deixar caure per l’espai AnGram en aquella tarda d’abril per endinsar-se a l’Interior de la Nit, l’exposició que ha posat fi a aquesta primera etapa embrionària de la iniciativa cultural de la Revista Mirall. Si amics, a més de l’esdeveniment artístic – ja prou valuós per si mateix – el vespre va donar per una altra notícia important: la migració de l’espai cap a un altre barri de la ciutat de Barcelona. Fent una petita mirada enrere, les bordes parets del número 23 del carrer de la Granja han testimoniat esdeveniments diversos, entre ells tres exposicions a càrrec del meu company Joan Vila que ens ha portat des del Caos Normatiu de les retícules cromàtiques d’en Gorka Piñol fins als retrats onírics de la Huan Yu a l’Interior de la Nit, passant per la màgica indefinició entre forma i abstracció de la Llum Fosca de l’Helena Basagañas. Podríem passar llarga estona glossant activitats, anècdotes i històries viscudes en aquest indret enfilat a la part alta de la ciutat, però no vull deixar de reflexionar sobre alguna coseta més.

Que l’amor és el motor del món – ja sigui als diners, a una altra persona, o a un hàmster – és quelcom per a mi molt evident. Que l’art és una forma (molt complexa i enrevessada) d’amor, també. El que és curiós és l’amalgama d’amors diferents que es van donar cita aquella tarda de dijous primaveral: el primer, l’amor a l’art i a la cultura, encara que sota aquest hi estigués ocult l’amor als amics que t’han coaccionat perquè hi vagis. Després vindria l’amor al cava, que sempre és un convidat molt agraït pel públic; i seguidament vindrien la resta. I va ser tot xerrant mentre fèiem la copa (o copes) de cava de rigor, que vaig reparar en el fet que estàvem al bell mig d’una altra xarxa, en aquest cas de sentiments: en Pere i la Huan de caps de taula per raons òbvies i la resta al seu voltant, parlant atentament tots amb tots de qualsevol cosa, fins i tot alguna d’interessant. Realment aquesta és una instantània que defineix molt i molt bé el que és (i el que vol ser) la nova cultura: gent jove amb inquietuds i passions que a poc a poc lluita per esclarir les tenebres de la nit cultural en què vivim com a societat i avançar un xic la sortida del Sol. I jo m’ho mirava des del millor lloc possible: al teu costat. Veritablement, no se m’acut una millor manera d’inaugurar una exposició, acomiadar un espai i escalfar motors per Sant Jordi tot alhora.

Foto: Xavi Urgeles
Foto: Xavi Urgeles