Sobre l’antipujolisme

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

No descobreixo res si us repeteixo les trames de corrupció i blanqueig de capital vinculades a la família Pujol. En un intent per estalviar-vos uns quants caràcters, vull fer un breu panegíric de la principal virtut dels 23 anys de govern pujolista a la Generalitat de Catalunya: treure de polleguera les classes benestants de Catalunya.

Classes benestants?

No, no us aixeco la camisa. Fa pocs dies @dirtintoe publicava al seu timeline una breu ressenya on explicava els “humils” orígens de la família Urtasun. El seu cas no és aïllat: si féssim un breu recorregut pels pares i els avis de la vella guàrdia eco-socialista trobaríem una xarxa de complicitats pròxima al règim franquista.

Un exemple pràctic el trobem al Síndic de Greuges. Rafael Ribó, membre notori d’ICV, és fill de Javier Ribó, mà dreta de Francesc Cambó en l’encàrrec de recaptar fons per les arques del bàndol nacional. Rafael Ribó, a més, és cunyat de Rosa Garicano, imputada pel cas Palau i filla de Tomás Garicano Goñi, Ministre de Governació de Francisco Franco del 69 al 73.

No ens hauria d’estranyar doncs, que Ribó aconseguís modificar la durada del seu mandat com a Síndic de forma extraordinària fins el 2019 gràcies al vot del popular Francesc Vendrell, qui després de resignar de l’acta parlamentària per falsejar el seu CV -amb una carrera que no tenia-, va ser acollit de braços oberts pel Síndic l’any 2010.

Amb això no vull teixir una extensa geneologia de l’aristocràcia catalana en el sí de les esquerres, o allò que diuen ser les esquerres, sinó contextualitzar el que segueix. A més, em permet convidar al lector a fer la seva pròpia cerca, escollint un membre notori i aleatori del PSC o d’ICV i esbrinar d’on prové. Potser així tots comencem a entendre una mica més i millor el perquè de la postura d’aquestes formacions front a la qüestió catalana.

- Publicitat -

Del Maig del 68 fins la transició. I ara què?

L’arribada dels anys 70 evidencià que la dictadura de Franco tenia punt i final. L’adveniment d’un sistema democràtic en plena Guerra Freda no va passar per alt a ningú, i menys tenint el referent contemporani de la Revolució dels Clavells a Portugal el 1974.

Una segona generació de fills del règim imbuïda pel Maig del 68 va prendre el protagonisme, fins a l’extrem que en aquells temps figures com Josep Piqué, Vidal-Folch o Giménez Losantos duien la bandera maoista per corbata.

Les esquerres espanyoles, influenciades pel SPD alemany i en un intent per allunyar-se de l’ortodòxia soviètica, van viure un procés de reconversió.

El PSOE,  marcat per un ideari marxista, de socialdemocràcia bernsteiniana i amb el ressò de la caiguda d’Allende, va veure com una desconeguda federació andalusa liderà la reforma identitària del PSOE. Felipe Gonzàlez -ex-falangista-, i Alfonso Guerra –fill de brigadista a les ordres del general franquista Queipo de Llano-,  van esborrar de la nit al dia la vella guàrdia socialista representada pel seu Secretari General: Rodolfo Llopis. Llopis havia ingressat al partit el 1917 i havia format part del govern de Largo Caballero durant la Guerra Civil.

Felipe González / Blaues Sofa
Felipe González / Blaues Sofa

El PSUC experimentaria un procés similar, però més tardà, degut a la decadència progressiva (encara més, si això és possible) del PCE, que no es materialitzaria fins el canvi de sigles a ICV, de la mà de Rafael Ribó i altres il·lustres noms com Pere Portabella. De Ribó ja n’hem parlat, però de Portabella encara no. Una de las fortunes més importants de Catalunya (accionista de Danone, entre altres empreses) i amb un nebot (Ricardo Portabella) que disposa de la major fortuna espanyola a Suïssa. Comunistes.

La conclusió que se’n desprèn és que no resulta estrany, ans el contrari, que comunistes, socialistes i franquistes signessin la Constitució pel bé de tots i no perquè pensaven tres quarts del mateix en cada punt i coma. Todo atado y bien atado.

Però això no anava d’antipujolisme? Arriben les eleccions

Perdoneu la contextualització però resulta necessària per relatar el que ve: la batalla per preservar el sistema i repartir-se el pastís. Un cop tenim clar que la frontera ideològica és molt difusa entre les parts, i que tots formen part d’un entramat econòmic i social interrelacionat, anem al gra.

En les eleccions generals del 77 i el 79 el  PSC i el PSUC van guanyar a Catalunya. A nivell espanyol l’adveniment del PSOE era inevitable. I van arribar les primeres eleccions municipals del 79. El patró es repetí. A Catalunya el PSC i el PSUC van guanyar les eleccions, deixant a CDC com a tercera força. Narcís Serra passà a ser l’alcalde de Barcelona.

Però arribà el març del 80. Contra tot pronòstic, el partit que fins aleshores havia estat tercera o quarta força obtingué la majoria gràcies al suport d’Esquerra i els Centristes de Catalunya. Josep Tarradellas va dir que aquella nit no dormirien dues persones: Jordi Pujol per si no era escollit, i Jordi Raventós per si SÍ resultava escollit.

Tenint la carta municipal i autonòmica jugada, restava l’estatal. La mala gestió interna del PCE en mans de Carrillo i la greu crisi interna d’UCD, propiciarien l’arribada del PSOE a la Moncloa l’any 82. Però no tenien el triplet. Un premianenc de poc més de metre seixanta els havia aixafat la guitarra i s’articulava com l’interlocutor necessari entre Madrid i Barcelona. Un escull que no seria flor d’un dia. Duraria 23 anys, 8.395 dies o 201.480 hores. Durant aquest periple en el desert, el PSOE repetia victòries a Madrid i Barcelona però no podia tocar el fortí de la Generalitat.

La impotència era tal que tot i guanyar les eleccions a la Generalitat del 99 en nombre de vots, la distribució territorial de les maleïdes pagesies no els hi permetien tocar la glòria i repartir-se el pastís a plaer. Mentrestant, aquell nap-buf feia de les seves articulant l’autonomia a plaer (en tots els sentits).

El PSC presentà batalla i inicià el frec a frec per la construcció de l’Àrea Metropolitana com a contrapunt a la Generalitat. Barcelona com a reducte socialista i ecosocialista gràcies al suport de la població emigrant de la resta de les Espanyes. Bàsic però fonamental, la lluita del pont-aeri.

L’arribada del Tripartit i el sorgiment de Ciutadans

CiU es va desgastar per motius evidents i coneguts per tothom. A Espanya governava l’ultradreta més angulosa en mans de José María Aznar i es respiraven aires de canvi després del desastre d’Iraq. El PSC de Maragall, l’ERC de Carod Rovira i l’ICV de Joan Saura van segellar el Pacte del Tinell. El PSOE tornaria a ocupar la Moncloa 8 anys més tard i per fi es feia amb la preuada corona. Però el tret els va sortir per la culata.

Maragall no era Quim Nadal, ni Raimon Obiols. A més, depenia del suport d’una renovada Esquerra Republicana en mans de Carod Rovira. Arribà la segona guerra, l’Estatut. Aquestes segones generacions de franquistes transformats en neoprogressites de la nit al dia van adonar-se que havien estat lluitant durant tots aquests anys per no res. Albert Boadella i la seva troup pròxima al PSC, després de fer mofa de Pujol als escenaris durant anys, van veure que tot i assolir l’anhelada victòria, no havia servit per res ja que amb el tripartit de Maragall tot seguia pràcticament igual a nivell cultural i nacional. És aquí on aquests rebotats del PSC decideixen fer la maleta i iniciar un projecte pioner que acabaria tenint el nom de Ciutadans/Ciudadanos. La manifestació expressa de la voluntat de la classe benestant d’origen franquista i en aquell moment neoprogressista del nostre país, perpetuadora d’un règim que des del seu origen ha negat el fet català.

El PSOE no va trigar una legislatura en reaccionar i posar ordre al PSC. El segon tripartit estaria comandat per José Montilla. I Montilla no era Maragall. Després arribarien figures destacades com Pere Navarro o Miquel Iceta i l’exili catalanista agafaria forma en noves plataformes polítiques.

Albert Rivera
Albert Rivera

Conclusió

M’ha costat sintetitzar en aquests caràcters la història recent de Catalunya per entendre segons quins fenòmens que involucren a moltes parts. Però tot plegat permet entendre el perquè del famós pactisme amb l’Estat del PSC i el que sigui en que s’està convertint ICV (amb Podem).

Els fets parlen per sí sols: amb el PSOE es produí el canvi sobtat d’opinió del No al Sí a l’entrada a l’OTAN, l’establiment de la base militar de Rota (l’escut d’antimíssils d’EUA). La integració a la Comunitat Econòmica Europea i al lliuremercat. Els GAL, el finançament il·legal, el manteniment de la festa nacional, el dia de la raça, la reforma il·legal de la Constitució o la privatització de més de 70 participacions públiques de les que en destaquen Repsol, Telefónica o Seat.

Formacions polítiques que durant l’etapa final de la dictadura es van nodrir d’una base militant hereva del règim, que han viscut amb la hipocresia d’unes sigles que no representen (en el cas dels socialistes és flagrant, en el cas d’ICV és més subtil).

Tot i tocar l’assumpte de forma ràpida i superficial, oblidant a moltes parts (Esquerra,  la CUP o més recentment Podem), resta clar que trobem dues parts enfrontades per la vigència d’un règim constitucional caduc. No pretenc ficar en el mateix sac a CDC, ERC i la CUP, ja que diferents són els motius que tenen (en uns casos) i han dut (en d’altres) a la seva posició. Però els hi agradi o no, comparteixen trinxera.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca