BOSTON. “Sóc dona, sóc negra, sóc immigrant, i sóc lesbiana”. Charlene Charles és originària de Trinitat i Tobago, i durant els 19 anys que ha viscut a Massachusetts ha participat activament en moviments socials que combaten la desigualtat racial. Avui és membre directiva de la plataforma LGTBQ Boston Black Pride i considera que, per tots els estigmes associats a la seva condició, està “limitada en molts sentits”. I és que ser una dona negra als Estats Units encara és una batalla diària: “que estiguem al segle XXI no vol dir que no ens quedi molt camí per recórrer”.

La lluita racial als Estats Units ha ocupat un espai important a l’agenda política recent: el moviment ‘Black Lives Matter’ ha posat sobre la taula una qüestió pendent de resoldre. Casos mediàtics com el d’Eric Garner al 2014 o els disturbis de Baltimore l’abril de l’any passat només han servit per recordar-nos que la discriminació racial forma part del dia a dia en aquest país.

Però el caràcter antiracial de ‘Black Lives Matter’ no és suficient per abordar les múltiples lluites que existeixen en la comunitat negra. On és la dona negra? I les dones negres de classe treballadora, lesbianes, transsexuals…? No hi són representades. Sharlene Hesse-Biber, sociòloga i directora del Programa d’Estudis de Gènere de Boston College, destaca que “cal parar atenció a tots els tipus de ‘vides negres’ que hi ha, perquè si el Congrés crea polítiques escoltant les reivindicacions de ‘Black Lives Matter’, haurà de tenir en compte que no totes les persones que la societat estatunidenca engloba en el col·lectiu de ‘negres’ són iguals. I, per descomptat, no totes les dones negres són iguals.

I DREAMED A DREAM… OBAMA I EL SOMNI QUE NO VA SER

Per a Hesse-Biber, l’administració Obama ha deixat molt que desitjar en la lluita contra la desigualtat racial i de gènere: “la bretxa salarial per a les dones negres continua ampliant-se, tant respecte els homes en general com respecte les dones blanques”.

La sociòloga també denuncia que l’Estat s’està resistint a oferir l’ajut social que moltes dones necessiten per “por a una proliferació de ‘Reines del Benestar’”: dones que s’acomodarien perquè, suposadament, podrien viure dels subsidis. “Qualsevol persona pobra és ignorada als Estats Units, però hi ha una doble negativa si a més pertanys a un grup racial diferent al dominant. És molt, molt complicat”.

Més enllà del valor simbòlic de tenir un president afroamericà, el panorama de la dona negra continua sent poc esperançador

A les eleccions del 2008 que farien Barack Obama president, la comunitat afroamericana va representar el 13% de l’electorat, i un 95% d’aquests va votar pel candidat demòcrata. La dona negra va constituir la categoria més participativa d’entre tots els grups ètnics, racials, i de gènere. El reporter del The New York Times Adam Nagourney es va aventurar a dir llavors que el resultat de les votacions eliminava “la darrera barrera racial a la política dels Estats Units”.

Però encara que una família negra estigui habitant la Casa Blanca, un monument edificat per l’esclavatge, i més enllà del valor simbòlic de tenir un president afroamericà, el panorama de la dona negra continua sent poc esperançador. En paraules de Duchess Harris, especialista en feminisme negre i autora del llibre Black Feminist Politics from Kennedy to Obama, “sembla que el primer president afroamericà sigui incapaç d’abordar la qüestió de la raça com un conflicte del present. I cada cop és més difícil de creure que hagi arribat un canvi significatiu als Estats Units, especialment per a la dona negra”.

‘SISTERHOOD’, SÍ, PERÒ AMB QUI?

L’organització i l’acció col·lectiva són, per a Charles, el motor que pot capgirar la situació. Però afirma que “les dones negres hem de repensar quin tipus d’aliances volem. Hem de pensar en el millor per les nostres amigues, germanes, filles… i per les filles de les nostres filles”.

Històricament, la lluita feminista conjunta amb dones blanques ha dut a una homogeneïtzació del moviment on la part dominant, la blanca, ha imposat les seves prioritats, tot desmereixent les reivindicacions racials de la resta. Per això, durant la segona onada de teoria feminista iniciada a mitjan segle XX, algunes acadèmiques i activistes van rebutjar l’anomenat feminisme hegemònic i van reapropiar-se de la seva causa. El feminisme multiracial és un moviment transversal que desafia les relacions de poder en termes de gènere però també de raça, ètnia, tradició i cultura.

Tikesha Morgan, cofundadora del col·lectiu Lesbians of Color i impulsora de l’organització Queer Women of Color, considera que l’única manera d’unificar els reclams de totes les dones sense importar raça, classe, o sexualitat, és que “les feministes blanques s’adonin dels privilegis de què gaudeixen gràcies al color de la seva pell, i que els rebutgin de manera conscient”. Així, creu que podran unir-se a altres dones amb múltiples identitats marginades pel sistema, i aconseguir una “sisterhood” autèntica i poderosa.

Hesse-Biber: “Totes tenim històries diferents, i per treballar juntes necessitem el diàleg. Si assumim que, d’entrada, totes som iguals, mai ens aliarem de veritat”

Morgan admet que ella mateixa gaudeix d’alguns d’aquests privilegis: amb diverses llicenciatures al currículum i una feina com a acadèmica en l’àmbit de l’educació superior, és conscient que la seva realitat queda “molt lluny de la d’altres dones que, com jo, són negres, i que, com jo, han crescut en entorns desafavorits”.

En aquesta línia, Hesse-Biber es pregunta com es pot treballar conjuntament tot creuant divisions racials i de classe: “Com podem aliar-nos si ignorem el que necessita cadascuna?” Per exemple, il·lustra, una dona reclamarà escoles bressol de qualitat, i una altra en demanarà d’assequibles. La primera, prioritzant la qualitat, contribuirà a impulsar una política que de retruc incrementarà el preu del servei, perjudicant la segona. Per què? “Perquè no hi ha hagut diàleg entre elles, i perquè els creadors de les polítiques públiques trobaran més còmode considerar que la dona privilegiada (generalment, la blanca) està parlant en nom de totes les altres. Totes tenim històries diferents, i per treballar juntes necessitem el diàleg. Si assumim que, d’entrada, totes som iguals, mai ens aliarem de veritat”.

És per això que algunes dones defensen un feminisme eminentment negre. En aquest sentit, Tikesha Morgan fins i totreivindica el terme “womanism” en lloc de “feminism”, donat que és una expressió que va ser encunyada per dones negres “i ens distingeix del feminisme blanc.”

‘BLACK IS BEAUTIFUL’

La consigna que durant la segregació racial dels anys 60 reivindicava la bellesa negra també cercava l’orgull en la diferència:Angela Davis va usar la seva cabellera afro com a símbol d’emancipació política, l’aclamada cantant Diana Ross va fer el mateix sobre els escenaris, i els poemes de Maya Angelou es van convertir en himnes per enaltir la fisonomia i el cos dels afroamericans.

En paraules de l’activista i cantant de jazz Sirena J. Riley, “l’ascensió de les persones negres a la classe mitjana [als Estats Units] les ha col·locat en una posició única i sovint difícil: mentre s’aferren als trets culturals propis, es veuen forçades a encaixar en el ‘Somni Americà’ creat per la classe dominant blanca”. Això, argumenta, va més enllà dels objectius purament materials del capitalisme, “tot promovent la insatisfacció de les dones negres envers el seu cos”. 

Allisar-se els cabells o aclarir-se la pell són alguns dels mètodes a què recorren moltes dones negres per tal d’amotllar-se a la societat estatunidenca. Atenuar els trets físics identitaris els urgeix encara més quan es tracta de no destacar en un campus universitari o a l’hora de presentar-se a una entrevista de feina. “Moltes vegades l’assimilació obeeix a raons estratègiques”, sosté Hesse-Biber: “saben que si s’assemblen físicament al grup dominant poden tenir més oportunitats d’ascens social. I això acaba convertint-se en odi cap a una mateixa”.

Tot i que algunes dones negres es resisteixen a assimilar-se a les blanques, la majoria sent que ha d’escollir. Una decisió arriscada en qualsevol dels casos, remarca Hesse-Biber, perquè “si un cop iniciat el procés d’assimilació el grup dominant encara et rebutja, probablement el grup originari tampoc et voldrà de nou”.

Morgan: “Les dones blanques volen assemblar-se a nosaltres d’alguna manera, però alhora detestarien ser nosaltres”

Paradoxalment, la cultura pop ha donat per bons alguns trets propis de la bellesa negra, i com apunta Morgan, “les dones blanques volen assemblar-se a nosaltres d’alguna manera -volen els nostres llavis, els nostres cabells, les nostres corbes…- però alhora detestarien ser nosaltres, perquè saben les dificultats que afrontem pel fet de ser qui som”.

En un país que predica la llibertat com el dret fonamental de les persones, sembla que encara hi ha milions de dones que se senten lluny de ser lliures. Als anys 60, la cantant Nina Simone va definir la llibertat com “l’absència de por”. Simone va patir al llarg de la seva vida pel fet de reunir les condicions de dona, negra i activista en una sola persona. Avui, altres dones negres activistes com Charlene Charles també lluiten per “poder representar totes i cadascuna de les nostres identitats, ser qui som de manera completa i, així, ser realment lliures”.

Un text de CAROLINA AÑAÑOS I BERTA REVENTÓS

Una peça original de