Guerra Armenia-Azerbayan: Descens als inferns del Caucas

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El passat 2 d’abril esclatà la guerra en un dels territoris més conflictius d’ençà de la descomposició de la Unió Soviètica, el Nagorno-Karabaj, de població majoritàriament armènia però lligat per la legalitat internacional a l’Azerbaidjan. Si bé els incidents fronterers entre les tropes armènies i àzeris no han estat excepcionals en els darrers 20 anys, aquest cop el balanç ha estat molt més destructiu amb 30 soldats i 1 nen morts, 200 ferits, un helicòpter del Karabaj abatut i possiblement més d’un tanc armeni. Immediatament les forces armades dels dos països es van mobilitzar cap a les fronteres, mentre els seus estats aliats es pronunciaven al respecte. Rússia, amic del govern armeni, demanava un alto al foc; mentre que el president Erdogan de Turquia declarava el seu suport polític a l’Azerbaidjan. Quina raó pot haver-hi ara per a posar fi a un alto al foc que s’havia mantingut relativament estable durant quasi 20 anys? I si finalment els exèrcits dels dos estats continuen les seves agressions, hi ha cap possibilitat que el conflicte vagi més enllà del Nagorno-Karabaj?

Com molts altres conflictes de la regió, aquest podria tenir el seu origen en la descomposició dels imperis arran de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i en la construcció artificial d’Estats-Nació. El poble armeni, repartit tradicionalment entre els imperis rus i otomà, patí una important persecució per part de les autoritats otomanes el 1915 (podríem parlar de genocidi) fins al punt que molts dels que es salvaren, emigraren a l’imperi rus on, poc després, es viuria un altre fet de gran transcendència, la Revolució Russa (1917). El nou govern bolxevic no volia que les noves repúbliques integrades a la Unió Soviètica fossin “ètnicament homogènies” per la qual cosa va fonamentar que el Nagorno-Karabaj, de majoria cristiana armènia, s’integrés dins de la república de l’Azerbaidjan, de tradició turca i musulmana xiïta.  A finals del 80, arran de la crisi econòmica soviètica, començaren a produir-se manifestacions multitudinàries a les repúbliques del Caucas Sud (que arribaren a provocar més d’una intervenció de l’Exèrcit Roig); també el Nagorno-Karabaj començà a reivindicar la seva integració a la República Armènia, iniciant-se el 1988 els primers xocs entre milícies armènies i àzeris.

La desintegració de l’URSS (1991) suposa la fi del darrer obstacle cap a la violència generalitzada i la guerra (1992-1994); Armènia, temorosa de Turquia, conserva l’aliança de Rússia, mentre que l’Azerbaidjan, amb forts vincles culturals amb l’Estat turc, busca amics fora de l’antiga URSS. Gràcies al control de jaciments petrolífers, les autoritats àzeris tenen un avantatge inicial sobre Armènia, a la qual tracten d’estrangular econòmicament a més d’intentar dominar la rebel·lió armènia del Nagorno-Karabaj. El conflicte, delimitat principalment a aquest territori rebel, costa als dos països uns 30.000 morts i acaba el 1994 amb un alto el foc pel qual, Nagorno-Karabaj, queda com una república autònoma independent, aliada d’Armènia i en una fràgil situació internacional.

El conflicte quedà congelat, tot i les freqüents violacions de l’alto el foc, alimentats els dos bàndols per les diferents potències regionals. Armènia, per la seva part, ha utilitzat el genocidi de 1915 per a fer pressió política sobre Turquia mentre buscava complicitats amb l’Iran i sobretot amb Rússia, que té bases militars al seu territori, el qual utilitza també per a subministrar armes als rebels kurds. L’Azerbaidjan per la seva banda, gràcies als ingressos petrolífers ha pogut rearmar-se molt més ràpid que el seu veí, conservar l’aliança amb Turquia i s’ha guanyat Israel, al qual serveix com a territori des del qual neutralitzar l’Iran. Si bé els discursos cada cop més agressius del president àzeri Aliyev no feien presagiar un futur tranquil pel Caucas Sud, ha estat precisament l’abatiment de l’avió rus a Síria el passat novembre el que pot haver precipitat l’opció militar amb el suport turc.

De totes maneres, no s’entendria la bel·ligerància d’Aliyev si no tenim present la política interna del país. Arran de la caiguda mundial dels preus del petroli, l’Azerbaidjan (igual que Rússia, Iran o Veneçuela) ha vist com la seva economia depenent queia en picat, produint-se importants conflictes socials al país de manera que, la recuperació armada del Nagorno-Karabaj pot servir al president Aliyev per a recuperar el seu prestigi. El fet que en una reunió entre aquest i John Kerry el passat 30 de març, el nord-americà aconsellés una solució definitiva a la qüestió del Nagorno-Karabaj, pot haver donat a Aliyev la impressió que tindrà el suport dels EUA en cas d’intervenció russa. També, i com a punt anecdòtic, podríem dir que l’actual situació crítica del DAESH a l’Iraq pot haver motivat molts mercenaris que hi lluitaven per a buscar un nou front de guerra menys compromès.

A diferència de Síria o l’Iraq, els països implicats en el conflicte del Nagorno-Karabaj no estan tan estretament alineats en grans coalicions polítiques, per la qual cosa el final de la guerra no depèn tant del que es pugui decidir en un despatx de Washington o Moscou. L’Azerbaidjan, aliat dels turcs i l’únic amic dels EUA al Caucas Sud, en el passat ha donat suport al govern rus en les campanyes d’aquest a Txetxènia; Armènia, internacionalment aïllada a causa de la seva dependència de Rússia, porta anys fent grans esforços per a buscar amics dins la Unió Europea. Si bé militarment els àzeris tenen més opcions de guanyar, la solució al conflicte serà novament en una taula de negociació amb moltes faccions implicades.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca