The Rope (Alfred Hitchcock, 1948)
Aquesta setmana s’ha estrenat Hitchcock/Truffaut, i com de costum, encara no he tingut temps d’anar-la a veure. Per tant, com que encara no tinc dades per recomanar-vos, aquesta setmana us porto un dels grans films del Mestre del setè art: The Rope. Precisament al llibre de François Truffaut sobre el cineasta britànic, el crític francès dedica unes quantes pàgines a parlar extensivament sobre aquest film de 1948 la característica principal del qual és que està gravat en un pla seqüència. La història d’un assassinat que coneixem de bon principi, la tensió en augment, els moviments subtils de la càmera, els protagonistes intentant justificar moralment l’assassinat per gust… Tot plegat converteix The Rope en un dels meus films preferits del Mestre del Suspens. Caldrà ara veure si el documental que s’acaba d’estrenar sobre la celebèrrima entrevista que van tenir el Mestre i el crític de Cahiers du Cinéma està a l’altura del llibre i també ens porta aquesta quantitat ingent de dades que són llaminadures pels cinèfils com les anècdotes dels desplaçaments de càmera, les repeticions ad nauseam de les preses o qualsevol de les múltiples manies que tenia el gran Hitchcock.
Momo (Michael Ende, 1973)
No tot és el que sembla. Hi ha llibres que semblen una cosa i en són una de ben diferent. El que us proposo avui és un cas d’aquest estil: Momo. Escrit per Michael Ende – el de la Història Interminable – el 1973, s’ha convertit en un clàssic modern de la literatura juvenil i precisament per això crec que val la pena revisar-lo des del moment en què vivim. Momo és la història d’una nena amb la meravellosa qualitat de saber escoltar, en un món en què viu amb els seus amics espartanament, només amb allò que necessita. Tot es torça però amb l’arribada dels homes grisos, uns éssers funestos que xuclen el temps de la gent a base de contractes enganyosos. No us espoilejaré el desenllaç – tot i que és previsible – per si algú no l’ha llegit. Tanmateix, aquesta figura dels homes grisos, descrits com l’arquetip del businessman: vestit, barret, maletí… A ningú se li escapa que tot plegat és una crítica ferotge al consumisme desenfrenat i de rebot, al capitalisme salvatge, model econòmic que casualment està en hores baixes des de fa uns anys. Res és el que sembla; a vegades una novel·la amb un missatge profund ve camuflada de lectura juvenil, mentre que d’altres, una novel·la etiquetada com a adulta no aconsegueix aportar-te res en absolut. Gaudiu d’aquest petit llibre d’Ende que és un regal de totes totes.
Surrender (Chemical Brothers, 1999)
Si hi ha una banda (o grup, o parella, o com ho vulgueu anomenar) que s’ha fet abanderat de la música electrònica en els últims 20 anys, aquests han sigut els britànics The Chemical Brothers. Avui us proposo el seu tercer àlbum, més orientat al house i editat el 1999, anomenat Surrender. Amb col·laboracions tan sonades com Noel Gallagher (Oasis), aquest àlbum és un dels més cèlebres de tota la trajectòria del duet anglès, on hi trobem grans hits com Music: Response, Out of Control o l’arxiconeguda Hey Boy Hey Girl. Tot i que com ja hem dit, aquest tercer treball dels britànics s’allunya formalment del que podem trobar als seus predecessors, el sabor general que deixa és inequívocament marca de la casa ChemBros: els samples de veu, els ritmes i la producció sonora en general són molt dignes hereves del Exit Planet Dust (1995) i del Dig Your Own Hole (1997). Si bé aquesta ressemblança conceptual amb els seus treballs anterior va fer arrufar les celles a algun crític del moment, els anys han revaloritzat el que és ja un clàssic de l’electrònica moderna. Foteu-li sense por aquí.
* Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!