“He llegit això i m’he enfurismat de nou”. Aquesta frase és d’una companya que, a l’igual que molts joves ja llicenciats, saben com funciona la figura del becari en el món periodístic -el que ens ha tocat-. No hi ha gaire història, l’empresa descobreix que una plantilla de becaris rotativa és més rendible econòmicament que la contractació. Voilà! Resolt el misteri.
Tinc molt clar que la sensació d’impotència dels joves no seria tal si hi hagués un mínim de consideració de molts professionals. Recordo una conferència de l’Iñaki Gabilondo amb l’Antoni Bassas organitzada pel Col·legi de Periodistes en la qual l’últim va topar amb una exbecaria del diari Ara. En aquesta sessió sobre el futur del periodisme en Gabilondo va fer una exposició molt adequada pel públic: “jo no vaig trobar feina com a periodista fins als 30 anys, sé que la vostra situació és difícil, tingueu paciència”. Discurs antagònic amb el d’en Bassas, triomfalista i lloant la situació del periodisme. En el torn de preguntes una noia va exposar la precarietat que ella havia viscut, els seus dubtes sobre el funcionament de moltes redaccions i l’abús dels teletips i de becaris per a retallar despeses. Bassas va agafar el micro, no coincidia amb la realitat que narrava la companya, qui va respondre: “he estat becaria del diari Ara, la precarietat i l’abús és un fet” (aplaudiment de la sala).
Jo sóc dels qui considera que estem vivint l’època daurada del periodisme, però ho penso perquè mai en la història era tan fàcil accedir a la informació, contrastar, publicar la teva opinió i desmentir la versió oficial. Ara bé, aquest or contrasta amb la foscor d’un present i futur que es dibuixa precari, desmotivant i gens il·lusionant.