Hi ha una dita que diu: “si no pots dir res més intel·ligent que el silenci, calla”. Zapatero, malauradament, és un d’aquests personatges que entra al drap. L’home que va prometre l’Estatut i provocà el distanciament entre el catalanisme i les institucions constitucionals de l’Estat ha trobat la tecla per posar fi al moviment independentista, recuperar-lo.
El més paradoxal de la situació, com sempre, és el context. Recuperem l’etapa Estatut? El PSC governa a Catalunya mentre el PSOE té les regnes del govern de l’Estat, CiU segueix amb el seu caràcter pactista i autonomista, ERC consolida la seva anestèsia independentista reeditant el tripartit mentre el Partit Popular, amb Mariano Rajoy com a líder de l’oposició, està en ruta per l’Estat recaptant firmes contra l’Estatut o, com recollien algunes gravacions, “una firma contra los catalanes”. A llebre passada podem dir, fent trampa, que el federalisme tenia el poder i el va desaprofitar. Avui la fórmula original de CiU ja no hi és, Convergència mira de trobar la centralitat política amb un projecte independentista sense Unió, la representació de l’stablishment català, desfent-se. ERC lidera una de les estructures més importants de l’actual govern per fer possible l’Estat propi mentre el PSC és una caricatura d’allò que fou: sense influència a Madrid i buscant el seu espai polític a Catalunya i Barcelona, ciutat que va governar del 1979 al 2011.
La paraula acostuma a estar sobrevalorada en comparació el silenci, Zapatero pot donar moltes lliçons a l’hora de tractar temes d’àmbit social; és innegable la seva gran tasca en la legalització del matrimoni homosexual i en la redacció d’una llei de l’avortament oberta a les menors d’edat. Tanmateix, a l’hora de poder valorar la situació política a Catalunya i plantejar alguna solució el seu silenci té més força que el plantejament de fer un retorn al passat. Zapatero sempre serà una figura molt particular, difícil de catalogar i ell n’està al càrrec. Precisament per això és sorprenent que la seva solució sigui un retorn al passat i no pas la proposta d’un referèndum d’autodetermninació, potser creu que la victòria del ‘sí’ avui dia és una opció real i prefereix moure la perdiu com ho fa Podem i les seves confluències amb l’abstracte ‘dret a decidir’.