Saül Gordillo: “Volem ser líders, no renunciem a res però no ho farem a qualsevol preu”

Saül Gordillo per jordiminguell.com
Saül Gordillo per jordiminguell.com
jordiminguell.com

Miro la teva trajectòria i veig que has fet quasi de tot en el món periodístic. Comences a El Punt, d’on n’ets redactor, redactor en cap, corresponsal i, fins i tot, cap de secció de l’equip fundacional de l’edició del Maresme. Membre fundador de les edicions de Vilaweb a Calella i Pineda i la revista Repòrter.

Has col·laborat al Catalonia Today, Ràdio Pineda, Televisió Pública de Pineda, Ràdio Marina, Ràdio Calella, la revista municipal El Nunci, L’oracle de Catalunya Ràdio, Més 324, Els matins, BTV+, Barcelona FM, la revista per a iPad Esguard i de la publicació local Rebat.

Per mantenir el ritme, del 2007 al 2011 ets el director de l’Agència Catalana de Notícies, del febrer del 2012 al gener del 2016 cap de continguts digitals de El Periódico, autor de cinc llibres i des d’aquest gener director de Catalunya Ràdio.

Ara ets director de l’emissora pública més important del país, tanmateix, en la teva trajectòria en el món de la ràdio has destacat més per ser-ne un col·laborador que no pas per tenir un càrrec directiu.

Periodísticament començo en una revista l’any 1989, El Nunci, que venia a ser el pregoner, on faig ressenyes del món cultural i popular. L’estiu d’aquell mateix any ja començo a fer algunes coses en el món de la ràdio a Ràdio Pineda amb un programa musical els caps de setmana. A l’estiu de l’any següent em van encarregar els informatius i començo a mourem en aquest món durant uns mesos a Ràdio Calella i, cap allà el 1992-93, fer els informatius a Ràdio Marina. Els meus inicis són bàsicament dues potes: premsa amb El Punt i ràdio local.

Val a dir que era una persona molt autodidacta, aprofitava els mitjans locals per treballar en tots els camps. Premsa, ràdio i televisió, com el cas de la Televisió Pública de Pineda… Això que avui es diu ser multimèdia jo ja ho feia en aquell moment, narrava partits de futbol a la ràdio, escrivia, feia fotografies i entrava en el món televisiu municipal.

És cert que a la ràdio no he tingut un càrrec de la dimensió de l’actual, però he col·laborat en molts programes.

De ser un col·laborador a avui el director de la ràdio pública catalana… Suposo que no era una situació que t’imaginessis. 

No, no. Per això quan m’ho proposen no dubto ni cinc segons en dir que sí perquè és el repte professional més important que pugui assumir, és un somni dirigir aquesta emissora. Jo sóc fill de pares forans de Catalunya, i veig Catalunya Ràdio com una eina d’integració. Les seves veus són les veus de la ràdio que sempre m’han acompanyat. Els butlletins, les connexions territorials, els programes i tot el que els envolten formen part de la meva referència radiofònica.

“Jo sóc fill de pares forans de Catalunya, i veig Catalunya Ràdio com una eina d’integració”

Com a oient i, per tant, ser algú que forma part del seu públic, et pot facilitar les coses per retrobar la fórmula perquè Catalunya Ràdio recuperi el lideratge?

No hem de renunciar a res, Catalunya Ràdio ha de ser fidel al mandat encarregat de fer servei públic, garantir pluralitat, oferir continguts amb rigor, arribar a tot el territori i donar un servei. A la ràdio pública se li demanen unes coses que compleix i ho fa bé, de fet, les dades d’audiència de l’EGM del 2015 ens donen el rècord d’oients dels últims 33 anys. Això xoca amb una altra oferta privada que té molt bons resultats, però és bo! Ara la ràdio catalana creix i ho fa amb ofertes molt competitives i de qualitat.

Però el rècord d’oients no us permet superar RAC1, el que em fa interpretar que l’objectiu no és el liderat.

L’objectiu és seguir fent bona ràdio i adaptar-la als nous temps, al món digital, rejovenir la seva audiència i desenvolupar nous formats. Això no és renunciar a voler jugar el partit i guanyar, no. No ens fixem amb els altres, ho volem fer molt bé perquè tenim l’encàrrec de fer-ho. Volem créixer però no a qualsevol preu, volem arribar a tothom perquè el millor servei públic és quan aquest hi arriba, però no a costa dels continguts ni de donar segons quins serveis.

“No ens fixem amb els altres, ho volem fer molt bé perquè tenim l’encàrrec de fer-ho”

Hi haurà pocs canvis a la graella?

És aviat, ara vull parlar i escoltar la gent de la casa. Conèixer les preocupacions, inquietuds i constatar que hi ha un gran talent per desenvolupar. Tampoc és bo pensar en la graella de setembre sense saber quines són les teves eines, desconèixer la gent.

A l’entrevista que REVISTA MIRALL va fer a en Jordi Basté el presentador afirmava que a la ràdio pública hi havia gent que es passava el dia mirant el rellotge.

Potser m’he fixat amb altres perfils perquè estic veient gent amb ganes de fer la millor ràdio pública nacional. Hi ha energia, gent molt bona, recursos i grans professionals disposats a tot. La ràdio sempre ha sobreviscut, sigui a la televisió o internet, i a més creix. Ara tenim l’oportunitat de créixer encara més amb les múltiples plataformes que avui hi ha: càpsules, seccions, ràdio en directe… I en això estem treballant, de fet, només arribar m’he trobat un equip de gent jove que ha fet un treball d’innovació interessantíssim sobre nous formats i la ràdio del futur. Ho veig molt diferent del relat que m’exposaves.

Parlaves dels joves, l’altre mite és el del tap generacional en els mitjans públics. Deia en Basté: “millor deixar pas a una generació nova que es vol menjar el món que tenir un treballador palmera”. 

Tenim el realitzador líder dels caps de setmana, en Ricard Ustrell, que té la teva edat i fa uns programes excel·lents. Ell és l’exemple que un jove rodejat dels recursos, l’experiència d’un equip i una gran casa com aquesta és una fórmula que funciona. Com ell també tenim en Xavier Russinyol, l’Adrià Bas i Quim Rutllant, gent jove amb trajectòria i qualitat. Jo no veig un conflicte generacional a Catalunya Ràdio, en Francesc Garriga, l’actual presentador del Club de la Mitjanit, en té trenta-pocs.

Ets dels qui compra la teoria que a Catalunya tenim massa oferta pública distribuïda per mitjans locals i potser seria millor tenir tres o quatre grans grups de comunicació?

Des de la meva posició no puc criticar els mitjans públics perquè entenc que tots tenen la seva funció, gestió i objectiu. La gran ràdio pública nacional i les municipals són determinants en la cohesió social, la identitat local i, com va ser en el seu moment, fer un relat democràtic quan les institucions recuperaven la democràcia. Van ser les emissores locals les que van donar un espai a les associacions de veïns i, en definitiva, van promoure un sentiment d’identitat local, la comunicació i la llengua.

“La gran ràdio pública nacional i les municipals són determinants en la cohesió social”

La ràdio local ha estat també un espai de formació per a futurs professionals, ara no es pot dir que són una despesa i no són necessaris, no seria just. Només pel talent que han creat les ràdios municipals es mereixen el nostre respecte i més.

Sobre el teu nomenament… El director de Catalunya Ràdio el nomena la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, tanmateix, hi ha qui apunta que el teu nomenament fou a dit per la teva relació amb el president Puigdemont. Com va ser el procés?

Aquesta emissora feia sis mesos que estava sense director, amb una vacant. El president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart, va proposar el meu nom tan bon punt va creure que s’havia d’ocupar aquest càrrec amb l’inici d’una nova legislatura. Vull creure que durant la incertesa de la legislatura no era el moment de fer-me la proposta, el cas és que un cop comença en Duart em proposa la direcció i no trigo ni cinc segons en dir que sí, pocs serien capaços de dir que no a la direcció de la ràdio pública del seu país. Em fa molta il·lusió, és un gran repte i dic que sí. Aproven el meu nomenament i aquí estic, m’han de jutjar per la feina que faig.

Els futurs becaris de Catalunya Ràdio tindran algun tipus de remuneració?

Allà on jo he estat sempre hem intentat ajudar als joves, cal tenir en compte que aquesta remuneració sol ser sempre per qüestions de transport. Sempre he intentat ajudar, cuidar i donar suport a la gent jove i els becaris perquè com sóc una persona que he agraït molt a la gent que m’ha ajudat i m’ha acompanyat quan començava crec que quan ho reps el mínim que pots fer és retornar-ho. Perquè al cap i a la fi cal promocionar gent perquè segueixi fent periodisme de la millor manera possible.