To kill a Mockingbird (Robert Mulligan, 1962)
Basada en la novel·la homònima premiada amb un Pulitzer el 1961 de la recentment desapareguda Harper Lee, l’adaptació cinematogràfica To Kill a Mockingbird ens presenta una història dura sobre la segregació racial al sud dels EUA. Òbviament, aquest és el motiu pel qual la novel·la original va guanyar el Pulitzer: fa un exercici d’anàlisi en profunditat d’una realitat molt complexa i sovint menyspreada dels Estats Units com és el problema del racisme. D’altra banda, aquesta setmana us recomano aquest film perquè sembla que el bo (ironia) d’en Donald Trump es va obrint camí cap a la cursa final a la Casa Blanca. Jo no sé vosaltres, però per desgràcia, tal com parla aquest paio no trobo massa llunyà que es donin situacions com les que Harper Lee descrivia al seu llibre i que Robert Mulligan va adaptar després a la gran pantalla. Revisem doncs aquest clàssic contemporani i deprimim-nos junts veient que no hem avançat gaire!
The Dark Knight Returns (Frank Miller, 1986)
Aquesta setmana s’ha estrenat la que havia de ser la pel·lícula de superherois de l’any: Batman Vs. Superman. No entraré a justificar l’enfrontament de tots dos. Només diré que l’únic adjectiu que mereix la cinta és “fecal”. Dit això, recomano molt contrastar el gran cagarro que ha fet el director Zack Snyder amb l’obra mestra de Frank Miller en la que s’hauria d’haver basat per a què li sortís una bona peli: The Dark Knight Returns. Un Bruce Wayne madur torna a vestir el rat-penat al pit al veure que un nou mal s’alça a la ciutat i al món: el govern del país més poderós té ara l’aliat més poderós, l’Home d’Acer, que s’ha convertit en un titella polític en mans del President dels USA. Sense entrar en detalls que arruïnarien una lectura apassionant, Miller indaga en el poder dels mitjans de comunicació sobre l’opinió pública, reflexiona sobre el feixisme i els lideratges messiànics, i a més ho fa amb una bona dosi d’acció, suspens i un ritme narratiu magistral. Sens dubte una obra mestra del còmic que brilla encara més si la comparem amb el seu cosí cinematogràfic esguerrat.
Sketches of Spain (Miles Davis, 1960)
Si hi ha un músic de jazz que personifica l’evolució en totes direccions d’aquest estil musical, aquest és sens dubte Miles Davis. La primera de les recomanacions musicals d’aquesta secció va ser el seu últim disc, molt més en la línia del hip-hop de finals dels vuitanta. Avui el retrobem en la seva versió més clàssica, reinterpretant el Concierto de Aranjuez de Joaquín de Rodrigo arranjat pel mític Gil Evans. Aquest disc, Sketches Of Spain (1960), inclou també alguns experiments del músic de Louisiana amb la música espanyola, traient-se de la màniga una soleá i una saeta – molt adient aquesta última per aquest cap de setmana tant sant – amb la seva subtilesa característica que posen la pell de gallina. Assossegat, però alhora molt viu i sonorament impecable, aquest àlbum temàtic és una experiència artística des del minut zero fins que conclou 45 minuts després. Ara entrant en terreny personal, aquest és un dels meus àlbums preferits d’en Miles Davis. La mescla que fa amb la música clàssica i la reinterpretació de la música espanyola són magistrals i donen com a producte jazz en estat pur. Podeu comprovar-ho per vosaltres mateixos aquí.
* Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!