Fa unes setmanes, el meu amic Sergi Morales publicava un article on explicava unes quantes teories de la justícia (especialment, la de John Rawls) a través d’un cas interessant: un grup d’amics arriba a un bar disposats a prendre un gintònic, però es troben que no hi ha prou ginebra per tothom. Jo en aquest article escric una segona part amb un cas semblant, però com veurem, diferent.
Un grupet de cinc amics, que anomenarem Josep, Iris, Gerard, Felip i Susanna, s’acosten a un bar i demanen tots un gintònic, i el cambrer respon “Bé, només em queda ginebra per a tres gintònics sencers, vostès mateixos trien com se la reparteixen. Jo no m’hi ficaré, però tothom ha d’estar d’acord en el repartiment que es faci”. Els amics s’ho pensen. En Josep proposa el següent: que cadascú digui què vol, egoistament i després negociem. Naturalment tots diuen: volem un gintònic sencer. Però així no anem enlloc, així que toca negociar què fem. Doncs bé, resulta que en Gerard i la Susanna són parella i ella diu: “si em cedeixes el teu gintònic, tu tries la pel·lícula que anirem a veure demà”. Ambdós hi estan d’acord. En Felip ha abusat del vi durant el sopar i ja va una mica trompa. L’Iris i en Josep s’hi acosten i li diuen, si ens cedeixes la teva part de ginebra, et convidem el proper cop. Accepta. Així que tenim la situació següent: l’Iris, en Josep i la Susanna tenen un gintònic sencer i en Felip i en Gerard es queden sense. Tothom content, la gent ha expressat les seves preferències, han negociat i han arribat a un acord. Cap problema, no? Passem a la segona part.
Resulta que quan van a parlar amb el cambrer i li expliquen la situació, és l’hora del canvi de torn i els hi diu: “a mi em sembla perfecte, però ara me’n vaig cap a casa i el meu company té unes idees una mica estranyes sobre com s’han de prendre les decisions. El cambrer en qüestió, que anomenarem Jordi, els pregunta quina decisió han pres. En Josep s’erigeix com a portaveu del grup i diu: l’Iris, la Susanna i jo mateix prendrem un gintònic amb totes les de la llei. En Gerard i en Felip prendran tònica sola. El cambrer, immediatament, pregunta per què. “Com que per què? Perquè ho hem decidit així”. “No, això ja m’ho imagino, però què és el que els ha portat a prendre aquesta decisió?” “Home, tots volíem un gintònic, però això no podia ser, així que hem pactat que alguns hi renunciïn” “Val, i quins arguments han fet servir per a decidir-se?” “Ara no el segueixo…” “Sí home, vostès, hauran deliberat per a aconseguir aquest resultat, ho hauran parlat i tot això, no? Doncs jo els demano que m’expliquin com s’ho han fet”. “Bé miri, La Susanna s’ha quedat amb la part del gintònic del seu company a canvi que l’endemà, quan vagin el cine, ell triarà quina pel·lícula veure, nosaltres hem agafat la d’en Felip a canvi que el proper dia el convidarem…”. “Doncs això no em val”. Es fa silenci. La resta d’amics, que escolten la conversa, fan cara d’estranyats. En Jordi continua, “vostès han fet servir raons privades per a una deliberació que era pública, com es dividien entre tots uns recursos escassos, i això no està bé. Es tracta que debatin a partir de raons públiques”. “I això com es fa?” “Senzill, han de fer servir arguments racionals, que puguin ser compresos per tots i rebatuts amb altres arguments racionals, de tal manera que tothom consideri que hem trobat una solució per a tothom, no només un compromís. Els dono una segona oportunitat, debatin, deliberin i en tornem a parlar, o millor, ja els ajudo”.
En Jordi es dirigeix a la Susanna per començar: “Vostè, doni’m una raó per la qual ha de ser vostè i no el seu company que es prengui tot un gintònic. O ja posats, per què no se’l poden partir. I vostè”, dirigint-se a en Gerard, “tres quarts del mateix”. Cap dels dos troba cap motiu més enllà que ambdós preferirien un gintònic sencer així que opten per a partir-se la ginebra. En Felip, que s’ha espavilat força diu: “A veure, abans que res, tots ens mereixem, al menys, un dit de ginebra pel sol fet que som aquí. No s’hi val a deixar ningú sense beure”. En Gerard li respon que està molt bé en teoria, però que ell ja s’ha fotut (i pagat) prop d’un litre de vi tot sol a l’hora de sopar, així que no parli massa d’igualitarisme. Una mica avergonyit, reconeix que té raó i accepta quedar-se només amb el dit que li pertoca “per justícia”. És el torn de l’Iris, que diu: “jo sí que tinc un motiu pel qual jo he de tenir un gintònic sencer: surto tard de treballar i per això no he pogut sopar amb tota la colla, ells ja s’han divertit a gust una bona estona i jo mereixo ser compensada”. Tothom hi està d’acord, per tant se li concedeix un gintònic sencer. En Josep es queda amb el que queda, que si fa no fa, són tres quarts de la ginebra que cal per un gintònic sencer. Així doncs, la Susanna i en Gerard es partiran la ginebra, l’Iris prendrà un gintònic com cal, en Josep una mica més curt del normal i en Felip una tònica amb un raig de ginebra.
Entre gintònic i gintònic hem vist dues grans maneres d’entendre la democràcia: l’agregació de preferències i la democràcia deliberativa. El primer model, un dels grans teòrics dels quals és Joseph Schumpeteri, consisteix, com hem vist, en què cada participant busca el seu benefici privat i negocia amb els altres per a assolir compromisos entre els interessos de cadascú. La segona versió, que trobaríem en els escrits de Joshua Cohenii, o Jürgen Habermasiii, defensa que cal argumentar utilitzant raons públiques i amb l’interès general com a objectiu. I com veureu, cada amic té una visió determinada de com hauria de ser un repartiment just dels recursos, en aquest cas, la ginebra, però, mentre en el primer cas aquestes idees queden amagades en una pugna pel benefici privat, en la segona, cada un s’esforça a expressar-la de tal manera que tothom l’acceptin i el resultat final queda legitimat pel propi procés.
En aquest cas, com potser haureu endevinat, els nostres cinc amics i el cambrer representen Schumpeter (en Josep), Habermas (en Jordi), Gerald Cohen, Susan Moller Okin, Iris Marion Young i Philippe van Parijs, i conceptes com la política de la diferència, la renda mínima garantida, l’ètica personal igualitarista surten en la deliberació per tenir un dit més o menys de ginebra.
———