Kurt Vonnegut, da morto / Daniele Prati
Kurt Vonnegut, da morto / Daniele Prati

Mare Nit, de Kurt Vonnegut

“Feia temps que no reia tant”. Segurament heu quequejat aquesta expressió més d’una vegada amb una llagrimeta caient-vos per la galta vermella i amb els vasos sanguinis del front i el nas arrugats i a punt d’esclatar, mentre feu un increïble esforç amb la boca torta i els ulls premuts. Malgrat tot, quantes vegades aquesta frase és veritat? Si venim d’una època obscura de soledat i malenconia, d’ànima hivernal, llavors la nostra frase sí que té tot el sentit, però si no cal pensar que els límits i els pensaments hiperbòlics i totalitaris serveixen a un fi que sols pertany als somnis, mentre que el llenguatge de la passió no serveix per descriure la realitat. Dit d’una altra manera, sempre es pot caure en un forat més fondo i sempre es pot riure més. Entremig de tot plegat, unint l’emoció humana, hi podríem identificar l’estoïcisme irònic que només algunes persones tenen el do de posseir. Penseu-hi. Qui no té una amiga, un conegut, un amic d’un amic que hi veu més enllà de tothom, amb el front escèptic orientat a uns paisatges que nosaltres, pobres cecs consumits per l’emoció, no som capaços de veure? Són aquella mena de persones que podria semblar que estan de tornada de tot, que ja ho han passat, o que no ho han passat però que saben com desdenyar la nostra experiència en el mar de cianur on els neden les neurones. Aquests personatges sempre m’han fascinat.

La qüestió és que el dilluns 15 de febrer vaig poder gaudir de la primera tarda sense feina en molt de temps i vaig trobar en una lleixa de la casa on visc la novel·la Mare Nit de Kurt Vonnegut traduïda per Martí Sales i publicada per l’editorial Males Herbes. Rescatar una novel·la de la pols que l’envolta és una experiència arqueològica fascinant el relat de la qual podríem deixar per un altre article. Quan vaig tenir el llibre verd a les mans, vaig recordar que un diplomàtic alemany me l’havia recomanat feia unes setmanes quan vam coincidir en un còctel a l’ambaixada de Lituània. Em va dir que si em picava la curiositat de llegir una sàtira sobre la Guerra Freda, la Segona Guerra Mundial, i els mecanismes de censura de la Unió Soviètica, aquest era el referent contracultural, un dels seus llibres preferits. Després em va demanar el telèfon i a la nit em va escriure un Whatsapp (però això també és una altra història).

marenit_portada3

El protagonista de la novel·la és un pretès alemany d’origen americà que esdevé un dramaturg de cert renom en l’Alemanya nazi tot escrivint una literatura wagneriana totalment en consonància amb l’estètica feixista i ària, amb certs tons de nostàlgia medieval. Alguns fragments dels seus poemes d’un romanticisme tardà són transcrits en el llibre sota la mirada divertida, cruel i gens condescendent de la seva veu en primera persona. D’una forma pretesament casual, el nostre protagonista, anomenat Howard W. Campbell Jr., esdevé una estrella nazi de la ràdio mundial conegut per la seva propaganda a favor de Hitler i el Tercer Reich entre el 1938 i el 1945. És per això que un parell de dècades més tard serà jutjat a Israel com a criminal de guerra (de fet el llibre és una autobiografia escrita des d’una presó de Tel Aviv). Tot i així, ell intenta fer creure que durant tot el conflicte va utilitzar la seva posició privilegiada dins l’aparell nazi per fer d’espia nord-americà. Intenta corroborar la seva versió amb l’existència d’un general de l’exèrcit dels Estats Units que el contacta secretament el 1938 perquè s’uneixi als serveis secrets. “Amèrica entrarà en guerra” li afirma. Potser es tracta d’una mena de broma si tenim en compte que encara som al 1938 i queden força mesos per Pearl Harbor, o potser, simplement, tot plegat ja estava decidit. Aquest general se li apareixerà dos cops més en tota la seva vida, i ningú no el coneix ni l’ha vist mai. L’home esdevé una espècie de Dulcinea o de Faune del Laberint que no podem saber si és real o bé una excusa d’un cronista nazi en una presó jueva per intentar escapar-se de la mort. La ironia del llibre és tan àcida i tan lúcida que realitat i ficció, raó i esquizofrènia (a la que l’autor no para de referir-se per expressar l’estat mental de la humanitat després de la guerra), acaben barrejant-se en un líquid estomacal dins el qual viatgem amb els ulls dilatats i còmplices.

El nostre anitheroi explica i critica a tort i a dret, a vegades amb la majestuositat d’un filòsof, com quan analitza el perquè de l’absurd del pensament totalitari en general – i el del nazisme en particular -, tot just quan es troba descrivint la caiguda de Berlin, amb un rigor inesperat a través d’un detall que sembla superflu, o la crítica metaliterària que fa del comunisme cultural soviètic. També reben les anomenades democràcies occidentals, els Estats Units dels anys 50 immersos en la Guerra Freda que viuen embogits per un materialisme histèric i una necessitat d’oblit malaltissa. També reben els jueus radicals (que ell anomena en alguna ocasió com “els herois sionistes”) i els exsoldats tornats del front sense glòria que viuen vides miserables i que encara volen passar comptes amb els vells enemics. En aquest cas hi ha una escena precedida d’un diàleg absurd amb un policia de Nova York que és senzillament genial.

El protagonista es burla de qualsevol moralisme amb un aire de pretesa vagància i passotisme. En llegir el llibre, aquests dos elements ens semblen molt més propers i necessaris per a la lucidesa que els grans manaments ideològics que governen la societat i que confronten les nacions. “L’engranatge trencat de dents de rellotge que segueix funcionant obviant les parts que li falten i que són evidents per tothom” és la manera que Vonnegut té de descriure com funciona el pensament d’un dentista americà autoanomenat reverent en creuada perpètua contra els jueus, els catòlics, els asiàtics i els negres, un personatge lamentable i totalment sonat que juga el seu paper entre els bojos de la novel·la. Els altres personatges principals, sobretot els tres que estableixen un triangle de relacions: una espia de l’Alemanya oriental, un pintor artista alcohòlic rus que defensa la supremacia de l’art per sobre del deure de servir la nació mentre fa tot el contrari i el propi Howard W. Campbell Jr. construeixen una figura geomètrica les aventures de la qual són impossibles de no voler seguir.

Campbell és un actor de primera en el teatre del món, i això és el més curiós de tot, la seva vida és una interpretació, la venjança d’un artista frustrat per a qui el fi no és important, sinó la forma i l’experiència, una manera molt creativa d’expulsar la frustració. Per ell, les circumstàncies són les circumstàncies, sobreviure-les és l’únic repte per poder tancar-se en el propi món, el que ell anomena “Un país de dos” (al·legoria de les relacions tradicionals de parella amb una dona fantàstica que diu amén a tot i un home-artista mediocre que en necessita l’aprovació).

El desenllaç és magistral quan sembla que ja no quedi espai  a la trama per a la versemblança d’un dels pilars del relat. Quan acabo el llibre ja és de nit i estic extasiada. Feia temps que no reia tant tot sola. Potser és l’hivern, pensareu, potser venia d’una època d’estrès diplomàtic, m’és igual.

De la mateixa manera que els nostres amics escèptics als quals m’he referit al principi són uns referents capgirats de la hipocresia social, la novel·la Mare Nit també us girarà el cap.

No m’imagino Vonnegut en un còctel o en una presentació recomanant-me un llibre seu, i això m’agrada. O no és això la Nova Cultura?

COMPARTIR