Com hem vist a la primera part, l’art pot ser un fet realment eteri que ens porta a parlar de conceptes abstractes, generats només a raó de l’artista i que no veiem representats formalment en l’obra. Aquest podria ser el cas de Sherrie Levine. Ara ens fixarem en una altre cas, un cas que aprofita la força política del football per crear una experiència, una performance, un moment que és art.

El col·lectiu Democràcia, podria semblar que usa el mateix concepte que Sherrie Levine; la resignificació. Les seves accions, es construeixen sobre la sorpresa de veure coses en contextos en els quals no hi serien naturalment, subvertir el significat per construir-ne un altre. Fins aquí podríem dir que juguen al mateix joc que Sherrie Levine, però hi ha un fet que els diferencia. El col·lectiu Democràcia té en compte l’apartat estètic, i les seves obres el respecten i fan que per elles mateixes ja puguin existir. Per exemple, l’obra La millor lluita és la que es fa sense esperança, reflexiona sobre la vida d’un dels últims maquis, i l’eslògan es reprodueix en grans anuncis al metro, sense cap logotip, servint-se d’ell mateix, la combinació de lletres blanques i fons negre, l’emoció del cop de puny visual que representa, donen vida a un text. Igual passà amb l’acció Ne vous laissez pas consoler on en col·laboració amb els ultres del Girondins de Bordeus, les seves habituals pancartes van ser substituïdes per eslògans revolucionaris; No us deixeu consolar; La veritat és sempre revolucionària; Els ídols no existeixen; Ells manen perquè nosaltres obeïm; No tenim res excepte el nostre temps; El dolor és l’única noblesa; El principal camp de batalla és la ment de l’enemic. D’aquesta manera es subvertia tot l’entramat del football actual d’una manera que respectava la naturalesa dels seguidors del Bordeus, la seva energia contestatària era canalitzada per eslògans subversius, creuant així d’una manera els significats i posant en evidencia el sistema. Un formula que tothom entén, que permet una explicació posterior complexa i exhaustiva. Però en l’acció, en l’obra d’art hi trobem un valor estètic, creat ex professo. Una cosa nova que impressiona, un estadi sencer cridant consignes de Lenin, la pilota és inexistent, només hi ha seguidors de football sublimant l’sport, sublimant la seva trista existència, animant un equip que representa uns ideals superiors, uns ideals totalment inabastables, però al que volen encomanar la seva energia i criden, criden de ràbia, i en aquest cas ho fan amb frases de Mao, Baudelaire, Camus, etc. El suposat espai d’ignorància és transmutat en una grada d’empoderament revolucionari. Allò superior que per nosaltres és l’art, per l’afició del Bordeus és el camp de football.

S’ha de diferenciar també una cosa. No tot l’art té com a objectiu el gran públic, no tot l’art va adreçat a les masses, com per exemple pensaven en el món soviètic. Poden només ser per un grup, poden ser una broma, poden ser un esglaó per, dins el moviment en què s’engloben, per explicar a un col·lega un fet o un altre. Però llavors, sigui per fama, vendes o intervenció divina s’exposen en museus públics, es comenten, s’expliquen i com hem dit abans, hi ha grans bosses de població que en queden fora. Si Sherrie Levine vol lluitar contra la significació sexual, ho fa com a avantguarda, com a fletxa que travessa la carn per primer cop, com el trepant prim que obrirà pas al forat pel boc gran. En la posició de Sherrie Levine és molt fàcil caure en un cert despotisme il·lustrat, en voler alliberar algú que se sent bé amb les seves cadenes. I també és fàcil críticar-la com a això, com a creadora de coses que no s’entenen.

Democracia, però, entén el raonament i juga amb els significats d’una classe treballadora, parla de football i de filosofia, per fer entendre a la gent que està a l’estadi que el partit és quelcom polític i que la lluita de classes existeix. Ho fa pensant quin són els referents de certa classe treballadora i explotant-los. I llavors passa com amb Carmela, que en l’eufòria esportiva, en entendre l’obra d’art en la qual estan immersos els afeccionats, poden prendre consciencia del seu moment, de la seva cultura. Com observà Gramsci: “[la cultura] és l’organització, disciplina del jo interior, conquesta de superior consciència per la qual cosa s’arriba a comprendre el valor històric que un té, la seva funció en la vida, deures i drets.”

És evident que l’art s’ha allunyat prudentment de la representació de la realitat, que s’ha allunyat de la peça-objecte, del fetitxisme de la mercaderia i ha explorat camins impensables, però potser com també observa Martí Peran, l’art cau en el fet cortesà, en comentar coses que passen al seu voltant per l’entreteniment i per poder seguir la tertúlia. Potser l’art llavors, es deslliga de qualsevol tradició popular (com crec jo), encara que l’afluència de públic i el qüestionament regular del sistema siguin les seves màximes preocupacions. Segurament ja no ens podrem emocionar amb el meta-art de la mateixa manera que Carmela s’emociona amb Jose Ribera. Potser ara l’art serà una manera d’entendre la filosofia. Però si l’art ha de ser una manera de canviar el món, un martell, i aquest art es basa en la paraula escrita, tenim un problema, que al nostre país poca gent llegeix i menys entenen els elevats conceptes sobre els quals es fonamenten la majoria d’obres d’art creades a Espanya, Catalunya o a Barcelona. Potser si l’art es preocupa per atreure públic i per la qüestió social, hauria de fer servir els territoris comuns amb la gent que suposadament ha de ser alliberada, en cas contrari és fàcil que la màxima; tot pel poble, però sense el poble, sigui també la màxima de l’art del nostre temps.