El País Basc busca el seu element de cohesió

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La setmana passada l’organització Gure Escu Dago em va convidar, juntament amb el membre de Súmate Jose María Clavero i la Liz Castro de l’ANC, a les jornades culturals d’Iparra Hegoa i polítiques de Gure Escu Dago per analitzar i debatre sobre els moviments polítics, culturals i juvenils a Catalunya. El punt de partida del debat que s’originava després de les presentacions fou el procés d’independència que es vol desenvolupar al País Basc.

En fase embrionària, sense força al Parlament i vigilat de molt a prop per les forces policials. El terrorisme, l’ombra llarga i fosca de la violència més fastigosa, el fracàs de la política i la paraula, és l’estigma del moviment, la motxilla més pesant que ha de condemnar, si és necessari, cada dia. Monuments a les víctimes a Vitoria-Gasteiz exposen una realitat que no es pot amagar, sí condemnar per trobar la manera de cohesionar una societat que recela i desconfia de si mateixa. No es pot construir un país nou amb víctimes, perseguits, perseguidors, vençuts i vencedors. Un país es construeix des del paraigua d’un poble, una nació, un destí conjunt per fer front a les necessitats socials dels seus ciutadans. Es construeix des d’un element de cohesió, un projecte polític. En el marc actual de la política basca, aquest punt és el dret a decidir.

Dret a decidir

Sí, aquesta és la pantalla actual per cohesionar l’independentisme i els moviments progressistes per construir un bloc que constitueixi una majoria absoluta favorable a l’Estat propi a l’Eusko Legebiltzarra (Parlament Basc).

Dret a decidir, aquella pantalla que a Catalunya es va superar l’any 2014 quan CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP van cooperar per a la convocatòria d’un referèndum per votar el futur polític del seu país. Una consulta prohibida, la del 9N, que recollia l’historial i l’argument per fer-la possible de dues diades nacionals amb manifestacions històriques, tres diputats catalans al Congrés per demanar permís, unes eleccions autonòmiques anticipades per teixir noves majories al Parlament i que es resoldria amb més de dos milions de votants que deixaven enrere l’amenaça per imprimir la seva butlleta i exercir el seu dret. Quedava enrere el temor que un president hereu d’un partit de tradició pactista i autonomista no arribés fins al final, ans el contrari, querellat i autor de la primera desobediència del segle XXI de les ordres d’un govern central que volia evitar que unes urnes de cartó qüestionessin el sentit democràtic de tot un Estat, de tot un sistema que fa gala d’una transició exemplar i una Constitució referent que es va redactar amb els militars en una sala paral·lela.

Per primera vegada, la unitat d’acció dels sobiranistes agafava a peu canviat a les forces unionistes i progressistes. El PSC en descomposició i sense influència a Madrid, PP i C’s exigint més duresa judicial mentre ICV-EUiA començava el seu periple per adaptar-se a nous projectes que allarguessin la seva inconcreció: partidaris de l’autodeterminació, com la del poble Palestí, del Sàhara i el Kurdistan, no s’adapten al nou marc polític català com ho farà també Unió Democràtica anys més tard com a representant del pont aeri Barcelona-Madrid.

El dret a decidir va unir l’independentisme català, la fase que enceta ara el País Basc comença a caminar amb la mateixa por que ho va fer el catalanisme quan l’ANC va convocar la seva primera gran l’any 2012: el centralisme polític donarà suport al moviment? Dit d’una altra manera, CiU (PNB a Euskal Herria) tornarà a fer el seu joc per frenar aquest corrent? Caminaran junts els de dretes i els d’esquerres per un objectiu comú? Ara ho detecten impossible, aquí el recorregut ha fet possible que la CUP sigui capaç de pactar amb CDC, ara dins de Junts pel Sí.

- Publicitat -

La fase del dret a decidir és imprescindible per a la unió de forces antagòniques, tanmateix, a llebre passada és senzill detectar que és l’arma perfecta per cohesionar i, a la vegada, teixir un missatge d’inconcreció i proclama fàcil que serveix per confondre l’electorat. El dret, o el fet, de decidir és natural de l’ésser humà, demanar-lo és exposar que un mateix no és responsable dels seus encerts i errors, vol dir acceptar la convivència amb algú que et diu què pots i no pots fer. Qui no pot donar suport a una tesi d’aquestes característiques? Aquí és on entra en joc la proclama que demana “decidir-ho tot”, redundant en la seva forma de ser, ja que com a ésser independent ja tens l’habilitat de poder incidir en tot. A tall d’exemple, decidir-ho tot és votar ‘sí’ a no supeditar el teu parlament a un Tribunal Constitucional que tomba qualsevol acció governamental. Per quina raó va votar ‘no’ Joan Coscubiela, qui lluïa una samarreta amb aquest eslògan?

El procés independentista al País Basc serà lent, és incomparable al català. Tanmateix, l’encerta si condueix els seus primers passos en la línia sobiranista catalana: consultes populars als pobles, mobilitzacions populars, evitar qualsevol vincle nacionalista i estructurar el missatge en el dret a decidir. En això treballa Gure Esku Dago, qui a dia d’avui veu el procés català com una quimera. Com diria aquell, res és impossible.

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca