Chicago (Illinois), 26 de setembre de 1960. Dos joves candidats a la presidència dels Estats Units estan a punt d’entrar a plató. Falten breus instants per a que es retransmeti per televisió el primer debat presidencial de la història.

Per una banda arriba el republicà Richard M. Nixon, vicepresident dels Estats Units sota les ordres de Dwight D. Eisenhower. Per l’altra, l’inexpert candidat demòcrata John F. Kennedy. Tan sols porta una legislatura com a Senador per Massachusetts però ja competeix pel càrrec més important. Una hora més tard no només haurà canviat la forma en que entenem la comunicació política, sinó també la història dels Estats Units.

D’Abraham Lincoln a John F. Kennedy

El lloc i la data no són casuals. Havien passat més de cent anys ençà de l’últim precedent històric: el debat polític que van protagonitzar Abraham Lincoln i Stephen Douglas l’any 1858 per a fer-se amb el càrrec de Senador per l’Estat d’Illinois.

Kennedy, conscient de la fita, va aprofitar per parafrasejar Lincoln en el seu primer torn de paraula “Al 1860 Abraham Lincon va dir que una nació podria existir semi-esclava o semi-lliure.  A les eleccions de 1960 la qüestió és si el món avança cap a la llibertat o cap a l’esclavitud”.

Kennedy es va preparar el debat a la teulada de l’hotel on s’allotjava. Ted Sorensen, l’assistent en els discursos de Kennedy, s’encarregava de llançar-li les preguntes al vol mentre aquest prenia el sol amb les seves clàssiques ulleres de sol, passejant amb els fulletons de resposta a les mans. El mateix Sorensen afirmà que “sabíem que seria important, però no teníem ni idea de acabaria resultant fonamental”.

Del bronzejat californià a l’espectre fantasmagòric

Els dos candidats es van presentar als estudis de la CBS (Columbia Broadcasting System) sense ser del tot conscients de l’impacte i repercussió que tindria en el públic la seva participació en el debat.

Richard Nixon fou el primer en arribar amb el rostre suat, pàl·lid i febril. Kennedy, per altra banda, arribà amb un bronzejat perfecte, més propi de les costes californianes que del seu Boston natal.

Don Hewitt, productor del debat, havia fet portar un maquillador professional expressament des de Nova York, però tant Kennedy com Nixon van prescindir dels seus serveis. De perduts al riu. I és que el staff que assessorava Nixon no el podia deixar sortir amb aquella fila i decidiren en últim moment empastifar-li la cara amb una loció d’afaitar. Va ser pitjor el remei que la malaltia. En paraules de Hewitt, Nixon “semblava un zombie recalentat”. Quan els focus posaren l’atenció sobre Nixon, començà a suar i la loció a desfer. El vicepresident no parà de treure’s el mocador durant les seves intervencions per a tal de frenar aquell despropòsit. El propi alcalde de Chicago, Richard J. Daley, es preguntà si a Nixon “l’havien embalsamat abans de morir”.

Un invent del diable

Seixanta minuts per canviar la història comunicativa d’un país. El programa de televisió més vist l’any 1960, el primer debat entre dos dels homes que haurien de liderar la primera potència mundial en els moments més crus de la Guerra Freda i segurament sigui el debat en que menys es recordi de que es va parlar. Ningú recordarà que el tema candent de la nit va ser com afrontar la intervenció de Xina en el Pacífic contra Taiwan. Però sí que perdurarà com van articular els seus discursos.

La televisió feia pocs anys que s’havia assentat als menjadors de casa. La seva presència intimidava. Ambdós candidats tenien que trobar la fórmula idònia per adreçar-se al públic i guanyar-se el seu vot. Per això sobten algunes coses avui dia, com la cordialitat entre ambdós al llarg del debat i la tendència a donar-se la raó mútuament.

Kennedy va dominar el mitjà des del primer moment. Mirava directament a càmera, buscant el contacte visual amb l’espectador. Nixon, per contra, estava més pendent dels reporters que tenia enfront que de les càmeres que l’enfocaven. Els dos personatges eren carismàtics, però la poca mà esquerra de Nixon per adreçar-se al públic sumat a la seva aparença física resultaren determinants. Tal i com recullen les pàgines interiors del New York Times el dia després del debat “semblava que estiguessin més preocupats de com projectar la seva imatge front als 75 milions d’espectadors que de la força i contingut del que deien”.  

And the winner is…

Durant la nit del 26 de setembre, uns 75 milions d’espectadors (el 60% de la població adulta) es van passar pel debat en algun moment. 5.000 vegades més que els que escoltaren el fins aleshores debat més mediàtic dels Estats Units entre Lincoln i Douglas.

En un primer moment el New York Times publicà que “la majoria dels espectadors donen a Kennedy la victòria”, però que “cap dels dos ha sabut atraure l’electorat del seu contrincant”. És a dir, els qui tenien previst votar Kennedy estarien més convençuts del seu vot i el mateix succeiria amb Nixon. El que marcaria la diferència seria l’atracció que va generar la desconeguda figura de Kennedy front a la de Nixon. Els indecisos es decantaven per l’empat o pel propi Kennedy abans que per Nixon.

Un debat per a la història

Vuit anys de vicepresidència en un dels mandats més complicats per la Guerra Freda, quedaren eclipsats per la escassa hora que durà el debat. L’actitud de Kennedy i la imatge que va transmetre en la seva primera aparició determinaren els resultats electorals del 8 de novembre de 1960 i catapultaren l’ídol a la opinió pública. Que Dwight Eisenhower fos incapaç d’enumerar una qualitat de Nixon en roda de premsa també hi va jugar el seu paper.

Kennedy guanyà aquelles eleccions per un 49,7% dels vots front al 49,5% de Nixon. Segons els sondejos de l’època, un 44% dels votants van donar importància al debat a l’hora de decidir, mentre que un 6% va basar el seu vot només per l’actuació en el debat. Qui sap si la manca de maquillatge va evitar una crisi nuclear poc més tard.

El que sí podem saber és que van tenir que passar 16 anys per a repetir l’experiència. El successor de Kennedy, Lyndon B. Johnson, no s’atreví a aparèixer en pantalla pel temor a les comparatives amb la figura de JFK. Nixon tampoc. Els intimidava massa. Només un escàndol de gran magnitud com el que representà el cas Watergate forçà a Gerald Ford a realitzar un debat electoral per a recuperar la imatge del partit republicà. El periodista James Reston publicà que el gran debat no va ser ni gran, ni debat, però va permetre visualitzar la persona que s’amaga rere al polític.