Ucraïna segueix en estat de guerra. Tot i el protocol Minsk II i l’alto al foc permanent, el conflicte roman latent a la zona irredempt del Donbass. Es compleixen dos anys de la caiguda del règim de Víktor Ianukòvitxh. Dos anys d’un cop d’Estat, una guerra civil i una repressió constant. La pregunta és obligada. Què se n’ha fet d’Ucraïna?

A vista d’àguila

En termes econòmics, el PIB es va enfonsar ràpidament, un 7% el 2014 i fins a un 14,8% el 2015. Si atenem a l’atur, Ucraïna va passar de ser el país amb menys atur de la Unió Europea el 2012 a assolir els seus màxims històrics amb un 10% i un 23% d’atur juvenil.

A nivell polític la imatge del president Petrò Poroixenko és més impopular que la de Ianukòvitx abans de la seva caiguda. Una acceptació del 17%, 11 punts per sota que el seu predecessor.

Finalment topem amb el cost humà. S’estima que des de l’inici del conflicte hi han hagut milió i mig de desplaçats i més de 10 mil víctimes mortals. Xifres oficials.

De l’ultradreta a la corrupció

La polèmica va esclatar el 3 de febrer de 2016 quan el ministre d’Economia, Aivaras Abromavicius, va dimitir arremetent contra la forta corrupció que afronta el país.

Poroixenko és una de les principals fortunes del país, amb un capital de més de 1.500 milions d’euros aconseguit gràcies a les privatitzacions post caiguda de la URSS. El seu capital gestiona un entramat empresarial que arriba fins als mitjans de comunicació (com Kanal 5, de televisió). El vigilant vigilat per el que vigila.

Sota el govern que capitaneja amb Arseni Iatsenuk s’ha constituït el Ministeri de la Política d’Informació, una institució més pròpia del 1984 d’Orwell o del Ministeri d’Obtenció de la Informació de la pel·lícula Brazil de Terry Gilliam. Un ens capitanejat per Yuriy Stets, productor de –oh, sorpresa- Kanal 5.

Sorprenen altres noms propis, com la nord-americana Natalie Ann Jaresko, ministra de finances i exmembre del departament d’Estat dels Estats Units, qui s’encarrega del rescat financer.

No és l’únic cas de membres del govern foranis. L’expresident de Geòrgia, Mijeíl Saakashvili, perseguit pel poder judicial del seu país per abús de poder i malversació de fons públics, és el governador de la Província d’Odessa.  El seu mandat a Geòrgia va ser popular pel terme “Règim de Saakashvili”, homònim de totalitarisme.

Per altra banda, com no, l’ultradreta segueix en el poder. Dmytro Iaroch, líder del grup paramilitar nazi Pravy Sektor és el ministre de Defensa. No resulta estrany doncs, que un govern amb una frontera difusa d’independència de poders, ocupi la posició 130 (de 167 països) en transparència segons Transparència Internacional.

Mirant al passat per entendre el present: el deute públic

El deute públic és la clau de volta per entendre el conflicte. Des del seu inici s’ha multiplicat exponencialment fins arribar als 18.000 milions d’euros. Però al 2015, el govern de Poroixenko va pactar la seva reestructuració amb els principals fons d’inversió privats. Els mateixos fons d’inversió que van participar en el “rescat” de Grècia, com Blackstone.

Mirant el passat per entendre el present. El conflicte va esclatar quan l’expresident Ianukòvitx es va negar a tirar endavant l’Acord d’Associació i lliure comerç entre la UE i Ucraïna a finals de 2013. Un acord que implicava abandonar la Unió Aduanera Euroasiàtica amb els seus principals socis econòmics, entre ells, Rússia.

Tres mesos més tard Ianukòvitx dimitiria. La revolta de l’EuroMaidan, la sublevació de les repúbliques populars de Donetsk i Luhansk, l’assocació de Crimea amb Rússia i finalment la resistència armada. Això sí, l’acord de lliure comerç amb Europa ja ha entrat en vigor. Canadà està apunt de tancar-se.

Drets humans

10 mil morts i 0 responsables. De les investigacions internes sobre la matança de Maidan encara no se’n sap res. L’informe del grup consultor del Consell d’Europa, però, reconeix la complicitat policial amb els grups feixistes durant la violència indiscriminada produïda a la plaça. Exactament el mateix que amb l’incendi que va provocar la mort de 50 manifestants a la Casa dels Sindicats d’Odessa.

Tant Human Rights Watch com Amnistia Internacional ja han declarat que Ucraïna professa una violació sistemàtica dels drets humans des de l’esclat del conflicte armat.

Del milió i mig de refugiats poc se’n parla. L’Alt Comissionat pels Refugiats de les Nacions Unides ha afirmat que els recursos són insuficients. Per sort (o desgràcia), la seva integració en territori rus resulta més òptima que la dels refugiats Sirians als països de la UE.

En quant a les llibertats polítiques i civils, s’han vist restretes des de l’adveniment de Poroixenko. Es viu una situació similar a la de l’etapa soviètica, sense llibertats de reunió i expressió, censura i terror. Com no, el Partit Comunista segueix il·legalitzat.

Retorn del conflicte

En paraules del president ucraïnès tot just començar 2016: “la sobirania de Kíiv sobre els territoris ocupats de Donetsk i Luhansk ha de ser restaurada”. Que el conflicte segueixi bel·ligerant no resulta cap novetat. Però que Poroixenko autoritzi una llei que permet l’ús de la força “en cas d’amenaça a la independència o integritat territorial d’Ucraïna”  quan hi pot haver “un assentament d’un país estranger que amenaça amb agredir Ucraïna”, mentre cancel·la els acord militars amb Rússia sí. Qualsevol llumí pot atiar altra vegada el conflicte i tirar per terra una inestable pau. Si li sumem l’arribada de Saakashvili a Odessa i l’augment de tropes entorn l’àrea del Donbass, sembla qüestió de temps.

Conclusió

A la Conferència de Seguretat de Munich sobre la crisi humanitària a Síria, tant els països de l’OTAN com Rússia han posat l’accent en un concepte: el retorn a la Guerra Freda. Retronen vells conceptes com cordó sanitari que es tornen contemporanis. El cas ucraïnès ens fa pensar sobre el cost i legitimitat del lliure comerç. Sol ser el mateix sigui quin sigui el continent, sigui quina sigui l’època. Quan la democràcia esdevé paper mullat i el xoc realitat. Ucraïna és una peça més. “Europa esdevé una sub Europa, de nebulosa identificació. Sent en aquest cas Ucraïna, la regió de les venes obertes”.