Podemos diu que ve a dir la veritat, però el PSOE és tant la calç viva com la proclamació de la sanitat universal. Què falla?
La joventut i les maneres de Pablo Iglesias poden cridar l’atenció. Però precisament, quan va néixer, el 1978, Felipe González tenia si fa no fa l’edat que té avui Iglesias. Feia quatre anys que era secretari general del PSOE i estava a quatre anys d’arribar a la presidència del govern espanyol.
Avui Felipe González és allò que el clixé periodístic anomena una llegenda viva. Segons com valori el polític i lobbista andalús, hom pot ser situat o situada en l’esquema general de les coses. Hi ha dues opcions bàsiques.
Qui creu que sempre ha actuat com un home d’Estat, capaç de transcendir els partits i les ideologies, és un instal·lat, un guanyador. Qui, en canvi, creu que és un cínic immens, que ha traït tots els ideals de joventut per acabar a sou d’oligarquies tan repugnants com les d’Amèrica Llatina, és un ressentit, un perdedor.
Evidentment, González, el símbol viu més important de la “vella política”, és les dues coses. La “nova política” què pot fer? D’entrada ja s’ha vist que, per molt que tiri de llenguatge triomfalista, no ha matat el bipartidisme.
Que la nova política és un trencament generacional ja sembla una idea generalment acceptada: vol dir que les masses de joves exclosos del sistema s’han hagut d’organitzar per poder influir, i això val tant per Podemos com per Ciudadanos. Aquí ja en vam parlar.
Ara bé, el fet que la nova política la moguin joves exclosos no vol dir que tots els joves estiguin exclosos. Al contrari, també n’hi ha d’instal·lats: Pedro Sánchez i el seu equip al PSOE ja són una nova generació.
Que aquesta generació, la seva, no voti massivament socialista a ells personalment no els afecta. La mediocritat intel·lectual i la buidor d’aquesta generació política (Carme Chacón és l’exemple català més clar) és també una noció àmpliament compartida: molt sovint no s’han molestat ni en completar els estudis. Però tot això els afecta personalment? Els impedeix accedir a posicions de poder, fer carrera professional, guanyar bons sous? Evidentment, no.
En contra del que opini el columnista imbècil de guàrdia, és irrellevant que els dirigents i diputats de Podemos siguin gent instal·lada, de classe mitjana alta, fills d’alts funcionaris, etc. La gent que els vota és el que s’entén per precariat: joves sorgits d’infanteses protegides, que els van fer desenvolupar una mentalitat de classe mitjana, que van accedir per primer cop en la història de les seves famílies a l’ensenyament superior, i que sovint tenen més d’una carrera i un màster… i avui guanyen menys que un conductor d’autobús i han perdut, segurament per sempre, el lloc a l’ascensor social. És a dir, joves decebuts i més o menys rabiosos.
En conclusió: hi ha alguna cosa més, a part del cinisme dels instal·lats i la ràbia dels exclosos? Segurament no. És normal, aquesta fractura, aquest esquinçament del teixit social? És difícil de dir. El predicament que han trobat entre els joves polítics com Sanders als EUA i Corbyn al Regne Unit fan sospitar fenòmens similars. Ara bé, és suficient per canviar les coses? Segurament no. Són molts, fan molt de soroll, però no són prou. L’únic canvi possible és sempre gradual, lent i imperfecte, i sempre hi haurà baixes, gent que es queda pel camí.
