Senyor, em pot deixar passar?

Divendres a la tarda, just abans de la xerrada a l’espai AnGram sobre les contradiccions de la moda a càrrec de Lídia Juvanteny (blogger insígnia de la moda curvy), a l’antiga línia 74 d’autobús, una nena d’uns set anys em va fer la pregunta que porta com a títol aquesta crónica. Jo vestia sabates negres Camper, pantalons ocres Dockers, camisa blava de PouNou i un jersey de Zara (per vergonya meva). Just sortir de l’autobús, una senyora, rondant el centenari, em va tractar de vostè per demanar-me l’hora i Ducados negres. Els diferents assistents a l’acte, atrets per la programació de l’espai AnGram, marcaven un amagada atracció per les robes inútils i gruixudes d’aquest hivern mentre esgotaven cigarretes o converses fora a la porta del local. Na Lídia porta una llarg vestit vermell, entreiexat, que no quedava dissimulat per les seves grans ulleres marrons. L’etiqueta jove i rebel de l’espai en aquesta xerrada va arribar al seu punt àlgid, potser la revolució es pot fer ben vestit.

La xerrada va transcórrer des de la punyet visió dels quadres d’Helena Basagañas i davant d’un públic completament femení. Un públic preocupat pels atzars d’una moda, que exerceix la seva particular tirania sobre els obligats consumidors de robes que només duren sis mesos. Lídia Juvanteny és l’autora del blog justshootme soycurvy, on el lector entra en un terreny molt estrany: entre el de la no moda d’allò que hauria de ser natural i és estrany, allò que se’ns presenta com una rara avis en els nostres dies però que ens hauria de semblar natural, i la moda com a via per canviar la moda. La Lídia reivindica l’empoderament del nostre cos. No hem d’obviar que hi ha cossos lletjos i altres de bells, de prims, de baixos, de menuts i de més agraciats, però tots tenim el que hem d’acceptar.

La Lídia ens explica la perversió de moltes empreses, en donar gratuïtament a noies boniques sabates, bitllets a illes remotes, perquè tu, qui mires la pantalla embaladit, creguis que només hi ha bellesa en els paisatges exòtics i ella, que vol saber que s’ha de portar aquesta temporada, només pugui creure que les sabates li quedaran bé si les embruta una miqueta amb sorra fina de platja i somriu al sol amb ulleres RayBan, cosa molt difícil de fer si tens un sou de classe mitjana.

On queda el cos? Blanc de la propaganda capitalista. No podem estar contents amb allò que som, el desig hedonista ha de penetrar en nosaltres, hem de malgastar en gimnasos, hem de fer dietes estrafolàries i no podem simplement ser nosaltres mateixos; ser, respirar, fruir. La Lídia això ho té molt clar, el nostre cos ha de ser nostre i hem d’estar contents amb nostres mateixos. Si estem grassos i volem estar prims, fem exercici, no ens queixem. Però fins i tot en aquest sentit, hi ha una última perversió, com en unes matrioixkes. La propaganda capitalista també ha arribat en aquest segment de mercat i tractant-lo com a tal, l’enalteix, li dóna productes, el sedueix, com les noies al sol del carib, diu: no cal estar prim, vosaltres, noies grasses, també podeu consumir, heu de consumir els nostres productes, us faran sentir millor.

I no, no hem de consumir roba, cosmètics o viatges espectaculars. Hem de respirar i ser nosaltres. I això vol dir ser homes i dones desacomplexats. Les paraules i idees expressades per la Lídia i els diferents oients eren això mateix, els nostres complexos són allò que la indústria vol, no ens vol fer més guapos, o que portem pantalons que ens quedin millor, vol que ens els comprem cada cinc mesos. Vol que les nostres inseguretats es tradueixin en slips i pantalons que ho deixin veure tot per elles. Per això, sortint de la xerrada, i pensant-hi, em tornaven al cap les paraules d’aquella nena que m’havia tractat de vostè i les vaig tornar a entendre, nosaltres les hauríem de dir cada dia, ja que són la nova cultura. Hauríem de preguntar a aquesta indústria de la moda:

Perdonin, poden deixar-nos passar?

– ja que si no ens deixen passar, la nova cultura els hi passarà per sobre.