Què és la deep web? I la dark web? Molts ho sabran i, els que no, ho tenen fàcil: només cal buscar-ho, com amb qualsevol altre concepte, a Google. I és que els buscadors, i en especial el seu rei inconfusible, posen a l’abast de l’usuari una immensitat de bytes interminable amb tota la informació imaginable. Bé, amb tota no. A través de Google i els motors de cerca tradicionals hi ha totes les dades que desitgin sobre la deep web, però qui vulgui aprofundir veurà a l’instant que no s’hi pot accedir fàcilment, ja que no és quelcom que els cercadors poden indexar. Es calcula que la deep web –també coneguda amb altres noms, com la Internet invisible- és unes 400 vegades més gran que la Internet superficial. Per il·lustrar-ho utilitzen la típica, però encertada, comparació amb un iceberg: aproximadament el 96% del contingut que hi ha a Internet es troba a la deep web. Per tant, és inaccessible pels motors de cerca i per a la gran majoria d’usuaris, que o no saben com accedir-hi, o ni tan sols n’han sentit a parlar.

La immensa deep web inclou des de pàgines protegides amb contrasenya, documents amb formats no indexables i bases de dades restringides i entrades en pàgines en les quals prèviament s’ha de fer una cerca, com en algunes enciclopèdies. Però de la deep web també en formen part unes altres pàgines que no és que no siguin indexades per qüestions tècniques, sinó per voluntat del creador i els usuaris. És el conegut com a dark web. Per accedir al contingut que amaga -també és coneguda com a hidden web– és imprescindible un sofware específic, ja que està dissenyat expressament perquè no s’hi pugui entrar fàcilment. El software que més s’utilitza habitualment per accedir a aquest contingut ocult és Tor Project, la sigla del qual prové de The Onion Router, el que es podria traduir per ‘Enrutament en Ceba’, ja que treballa amb una xarxa distribuïda superposada amb capes, amb l’únic objectiu de mantenir l’anonimat de l’usuari que accedeix a través d’ella. Només cal descarregar-se el sofware per començar a investigar a la dark web sota el total anonimat, amb la garantia que la identitat de l’usuari està protegida, amb un sistema que amaga l’adreça d’IP d’origen xifrant cadascuna de les connexions de tot el trànsit i fent impossible desfer les capes per conèixer qui hi ha davant la pantalla. Alguns utilitzen aquest anonimat per una vida digital lliure del que es podria dir control de Google i les xarxes socials, i altres -la majoria- per cometre il·legalitats amb la impunitat de qui no pot ser descobert.

La primera pàgina que s’acostuma a consultar quan s’accedeix a la dark web -sobretot en cas dels que no són uns experts en navegar aquest oceà obscur- és The Hidden Wiki, una pàgina amb una interfície similar a la Wikipèdia -com es pot deduir pel nom- que ofereix un directori per accedir a webs habitualment de domini .onion, el més usat a la dark web i no accessible des de la Internet superficial i sense el software específic. El llistat de The Hidden Wiki facilita i permet la navegació per les pàgines de la dark web, ja que posa a l’abast de l’usuari webs que canvien constantment de domini per dificultar la seva localització, pel que sense aquest directori trobar qualsevol d’aquestes pàgines seria pràcticament impossible, i més quan les adreces acostumen a ser combinacions de números i lletres sense sentit -imaginem un estil de fhacujao6i1bv.onion, per exemple- per fer-ne més difícil l’accés.

El directori que ofereix The Hidden Wiki deixa entreveure quin tipus de contingut amaga la dark web. Les il·legalitats envaeixen aquesta fracció de la deep web perquè, per distribuir contingut legal, quina necessitat hi hauria per prendre’s tantes molèsties per amagar-lo? El directori ofereix una gran quantitat de serveis de legalitat dubtosa i o clarament delictius. Entre altres, mostra webs de serveis financers, que inclouen la venda de targetes de crèdit clonades, falsificació de bitllets i blanqueig de bitcoins, la moneda digital amb la que generalment s’opera a la dark web. També dirigeix a pàgines d’objectes robats -especialment aparells electrònics, a preus molt inferiors als de botigues convencionals i legals-, però també a llocs de pornografia, venda d’armes i de drogues. Comprar cocaïna, heroïna, marihuana o qualsevol tipus de droga imaginable és tan fàcil a la dark web com qui compra un carregador sense fils a Amazon, i el mateix passa amb les armes de foc. Les transaccions es fan amb bitcoins, la primera moneda creada exclusivament per les transaccions a Internet, molt difícil de rastrejar perquè pot evitar deixar rastre, pel que és perfecte per aquest tipus de transaccions.

Drogues, armes i sexe. Tres grans elements de la dark web, que no acaba aquí la llista d’il·legalitat. No és difícil trobar webs on obtenir documentació falsa ni altres on hackers ofereixen els seus serveis. Inclús hi ha webs que ofereixen assassins per encàrrec, alguns dels quals posen, però, les seves condicions: queden exclosos menors de 16 anys i polítics de primera línia. La resta, per un preu a partir de 20.000 euros, està fora. Ara, aquestes webs poden ser reals o no ser més que una estafa -el que es coneix a Internet com a scam-, davant les quals la dark web també ha creat els seus sistemes de protecció, com l’Escrow, un servei que actua d’intermediari en el procés de compravenda, retenint la transacció fins que el producte arriba al comprador sense posar en risc els diners -en aquest cas, bitcoins– de l’usuari.

EINA PEL TERRORISME

Diversos estudis apunten a què grups terroristes, entre ells l’Estat Islàmic, utilitzen la dark web per comprar armes i altres materials, però sobretot per finançar les seves activitats. Informes asseguren que els terroristes del també anomenat ISIS utilitzen bitcoins per fer efectiu el pagament dels seus treballadors i compres i per rebre donacions, ja que aquesta moneda difícilment permet identificar l’ordenant o el beneficiari. De fet, el col·lectiu de hacktivistes Ghost Security Group assegura que l’Estat Islàmic acumula diversos comptes en bitcoins que sumen més de tres milions de dòlars. El cas d’un jove de 17 anys de Virginia (Estats Units) il·lustra aquesta relació de l’ISIS amb els bitcoins. Aquest adolescent va ser detingut per presumptament col·laborar amb el grup terrorista i assessorar-lo sobre com utilitzar bitcoins per fer transaccions i rebre donacions impossibles de rastrejar. El jove ha estat condemnat a onze anys de presó.

HORRORS I RUMORS

La dark web està plagada de pàgines de venda de drogues, armes, falsificacions i de moltes altres il·legalitats -i algunes poques legalitats-, però aquests no són els seus pitjors continguts ni de bon tros. És conegut que la hidden web és el refugi de molts pedòfils, que utilitzen l’anonimat per compartir i visionar material pederasta. Un estudi de la Universitat de Portsmouth (Regne Unit) del doctor Gareth Owen va concloure a principis d’aquest mateix any que, tot i que les webs amb material pedòfil representen un 2% del material de la dark web, el 83% de les visites a aquesta banda oculta d’Internet són justament a pàgines de pornografia infantil. Per dur a terme l’estudi, els investigadors van col·locar 40 ordinadors a la xarxa de Tor perquè actuessin com a màquines de servei i van utilitzar un software de rastrejament de webs. Tot i que algunes de les visites comptabilitzades poden ser d’altres investigadors o serveis secrets, els resultats són esfereïdors.

La facilitat d’accés a la pornografia infantil -facilitat entre cometes, ja que moltes webs compten amb filtres de seguretat i s’hi pot accedir només amb invitació, entre altres restriccions- és un dels horrors més monstruosos de la dark web, però no l’únic. També es diu que s’hi trafica amb persones i amb òrgans humans, entre altres atrocitats. A banda de pàgines de fetitxismes per molts tan estranys com repugnants com pot ser el crush fetish, on l’excitació està a aixafar objectes o, a vegades, petits animals, en una sensualitat per qui escriu incomprensible i salvatge, la dark web amaga pàgines de pràctiques brutals i sanguinàries que es mouen entre el rumor i la realitat. Alguns parlen de webs de caníbals que busquen persones que ofereixin parts del seu cos per què siguin menjades -diuen que alguns ho fan voluntàriament com a part d’una excitació per la majoria inexplicable-, i que també ofereixen grans quantitats de diners a persones perquè es venguin per ser cruspides alhora que resolen la vida de les seves famílies amb el seu preu en un acte desesperat.

Altres rumors encara més esgarrifosos parlen de les red rooms, on suposadament participa un o diversos directors i espectadors, que veuen en streaming un o diversos botxins i una víctima. La feina del director -després de pagar un bon preu- és suposadament ordenar el que han de fer a la víctima, mentre la resta d’espectadors -que també ha pagat- ho contempla. El joc acaba quan mor la víctima, sovint després de les tortures més horripilants que el director hagi pogut imaginar. Els esgarrifosos rumors sobre la dark web, però, no acaben aquí i, de fet, només un hacker especialitzat o un expert en la Internet més fosca i profunda pot saber del cert fins on pot arribar la barbaritat humana quan sap que ningú el controla i pot actuar amb impunitat.