“La FAVB neix i és legalitzada pel Règim el 1972 amb la intenció de neutralitzar un moviment veïnal ja existent”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

No para quiet. Havia de rebre’ns al seu despatx, en la seu del districte de Sant Martí, però se li ha allargat una reunió. No passa res; és un home ocupat com a conseller tècnic del districte de Sant Martí (Barcelona), treballant en les institucions que sempre ha vist des de l’altra banda de la trinxera: des de la lluita social, des del periodisme de carrer i des de la perspectiva de l’estudi dels moviments socials de la seva Ciutat Comtal, que és la popular. Ja fa més de mig any que va aparèixer el seu llibre “Barris, veïns i democràcia” (L’Avenç, 2015), i avui ja tocava que li preguntéssim sobre una obra que està cridada a ser la primera pedra a omplir el buit historiogràfic referent als moviments veïnals durant la Transició democràtica… i potser també xerrem d’alguna cosa més. Preparem el material per a l’entrevista en el seu despatx, ample, però auster, ordenat i animat per diversos llibres que reposen sobre unes poques prestatgeries. Apareix justament quan acabàvem d’enllestir els materials per a l’entrevista, amb carpetes i papers sota el braç i a grans gambades. Hi ha sempre un somriure a mig començar en la seva cara i uns ulls que no paren quiets, com si sempre estigués maquinant… o com si ja sabés tot el que li preguntarem.

Tu has xuclat activisme i moviment veïnal des de ben petit. Quan tenies uns pocs mesos, els teus pares et van portar a reclamar un institut per al barri. També has absorbit molt periodisme de carrer, de barri, i has estat en certa mesura deixeble del periodista Josep Maria Huertas. Així doncs, era inevitable que fessis la tesi doctoral sobre un moment històric que tant vas viure? No és jugar amb una mica d’avantatge?

Jo parteixo de la base que un tesi doctoral és un objecte d’estudi del qual un s’ha d’enamorar, perquè si no, tota la feina que suposa, difícilment la tires endavant. Si no t’emociona, t’enamora, t’apassiona, malament. Potser sí que era inevitable, però no per genètica, sinó per pràctica. Era molt amic de Huertas, el qual em va recomanar que fes periodisme, però també història. I li vaig fer cas, perquè de petit i de jove vaig participar del moviment veïnal. Quan vaig començar a fer periodisme, va ser amb el periodisme local, i per tant era un objecte d’estudi del qual tenia coneixement i que va facilitar les coses. L’any 96 vaig escriure el meu segon llibre, amb Josep Maria Huertas, que es diu Barcelona en lluita: el moviment urbà 1965 – 1996, que ha acabat sent un esbós de moviment veïnal a Barcelona i que després ha acabat sent el treball de la meva tesi. Potser sí que venia una mica predeterminat, però no pas per genètica, sinó per pràctica.

Quan vas fer la tesi doctoral sobre el moviment veïnal a Barcelona i també quan va sortir publicat el teu llibre, senties que estaves omplint, d’alguna manera, un buit bibliogràfic?

Sí. Això ho tenia molt clar. Perquè, de fet, no hi havia res. De Barcelona tenim moltes coses; hom pot llegir de tot sobre urbanisme, per exemple. Però sobre el moviment veïnal hi havia un desert, fins i tot a nivell de coses no publicades. Vaig mirar tesis i tesines, però no hi havia res. Era un buit bibliogràfic i historiogràfic, i ha sigut una de les coses que en els més de 10 anys de duració de la tesi n’he pres molta consciència. Quan començava a redactar la tesi, abans de convertir-la en llibre, pensava en fer-ho molt bé, perquè seria la primera cosa que es feia amb cara i ulls sobre el tema. Sabia que estava omplint un forat: la primera pedra que es posava. Tot i que el buit s’ha anat omplint amb altres publicacions, segueix sent una peça important i s’havia de fer òptimament.

“Sobre el moviment veïnal hi havia un desert bibliogràfic, fins i tot a nivell de coses no publicades”

Fa un any i mig, vas fer una entrevista a Xavier Domènech per a Crític, en la qual deia que la mala lectura de la Transició podia portar a que els moviments socials es llegissin en clau de derrota. En el teu llibre parles que el moviment veïnal derrota durant el franquisme ni més ni menys que a tres alcaldes, incloent Porcioles, Masó el 1975, Viola el 76 i marca també l’agenda de Socías Humbert. Domènech i tu, entre d’altres i altres coses, intenteu revitalitzar o reivindicar els moviments socials de la Transició?

Xavier Domènech ha estudiat molt l’àmbit de Sabadell i després el del moviment obrer, i ell defensa una cosa que jo també plantejo i que he vist plasmat en el procés llarg de l’elaboració de la tesi (on hem tingut diàleg i ens hem nodrit mútuament de reflexió intel·lectual). Coincideixo molt amb ell, ja que fa una reivindicació dels papers dels moviments socials, no ja abans de la Transició, sinó durant aquesta; penso que és un enfocament important i que poca gent fa. Domènech defensa que l’any 76 és més important, fins i tot, que el 75, perquè hi havia un moment d’una forta efervescència política, com mostra la vaga general de Sabadell. Jo em trobo amb la mateixa situació agafant no tant el moviment obrer, sinó el moviment veïnal com a objecte d’estudi. Hi ha conquestes i victòries. Ell diu que vigilem amb les lectures crítiques de la Transició, ja que ens poden portar a llegir el període en clau de derrota dels moviments socials. I és veritat: si tu observes en detall i en el seu context el moviment veïnal o el moviment obrer, trobem victòries. Potser no són absolutes i rotundes, però sí parcials, i en alguns casos, molt importants.

- Publicitat -

7ced5e15-bbef-4d51-af4e-d1a4913f7d00

Per tant, si fem el discurs global que la Transició va ser una baixada de pantalons i que els moviments socials que venien amb molta força del franquisme van ser derrotats per la tradició dels partits polítics (i de l’esquerra en concret), veus que això no encaixa del tot amb l’anàlisi de victòries obreres i conquestes socials i ciutadanes que hi ha. Partim de la lectura de la derrota més absoluta, però en canvi, en el cas de Barcelona, tres alcaldes franquistes són cessats per pressió social… això no passa enlloc de l’Estat espanyol.

Porcioles al 73 és forçat a dimitir per una protesta veïnal; ja tenia tot el plom a l’ala a causa de la corrupció i la pressió popular, però el fet que desemboca en la seva destitució és una ocupació del ple municipal per part de veïns de Nou Barris i del Carmel; al desembre del 76 qui acaba fent tombar Viola es també la pressió veïnal de Salvem Barcelona per la Democràcia!; i pel mig l’alcalde Masó, que era més o menys un alcalde reformista, és obligat a dimitir el 75 a causa de l’extrem oposat del moviment veïnal, és a dir, per les forces del “búnquer” franquista, que veuen que aquest és massa permissiu i forcen la seva dimissió. I després hi ha el cas de l’alcalde de la Transició, Socías Humbert, l’últim batlle nomenat a dit pel cap d’estat successor de Franco a títol de rei, Joan Carles I. Aquest alcalde és un home de Martín Villa, que ve del règim (tot i el tarannà dialogant que pogués tenir). A ell, però, qui li marca l’agenda durant dos anys és el moviment veïnal!

“A Socías Humbert, últim alcalde del Règim, qui li marca l’agenda durant dos anys és el moviment veïnal”

Per tant, són victòries concretes que cal explicar bé. El discurs crític actual que puc compartir en línies generals sobre com es va desenvolupar la Transició ha de baixar al detall; no pot quedar-se amb el discurs ideològic a vegades esbiaixat des del presentisme. S’han de veure les circumstàncies concretes del moment, què va passar a cada lloc concret. Jo defenso que a Barcelona hi ha ruptura i no reforma, i en aquest sentit coincideixo totalment amb Xavier Domènech. Cal alertar sobre com expliquem els fets, perquè si tot és un fracàs, arribarem a la conclusió que no fa falta l’acció dels moviments socials: igual que van fracassar fa 40 anys, poden fracassar ara. Conseqüentment, s’ha de valorar molt amb detall i precisió.

“El discurs crític actual que puc compartir en línies generals sobre com es va desenvolupar la Transició ha de baixar al detall; no pot quedar-se amb el discurs ideològic a vegades esbiaixat des del presentisme”

Al moviment veïnal a Barcelona li dones característiques molt concretes que segons tu són úniques, no només a Catalunya, sinó també al conjunt de l’estat espanyol. Són la “punta de llança” del moviment veïnal a tota Espanya. Per què Barcelona i no Madrid? Quines característiques més o menys concretes li van permetre a Barcelona ser la “llança” antifranquista i que no es dóna en cap altre lloc de l’estat?

En llenguatge polític de l’època, la “punta de llança” vol dir “avantguarda”. Penso que Barcelona i el moviment veïnal barceloní fan d’avantguarda dels moviments socials durant el final del franquisme i la Transició al conjunt de l’Estat. Per què a Barcelona i no a Madrid? [Somriu] Aquesta pregunta me la van fer en un congrés a Madrid, també. Jo exposava aquesta defensa del caràcter de Barcelona com avantguarda dels moviments socials, i hi havia gent que també els estudiava (només historiadors) que deien: “Ja surten aquests catalans a dir que allò seu és sempre millor!” Bé, això que dels catalans sempre en surt el millor no és veritat, però si analitzem aquest cas concret és veritat.

“Barcelona i el moviment veïnal barceloní fan d’avantguarda dels moviments socials durant el final del franquisme i la Transició al conjunt de l’Estat”

Quatre dies abans de la mort de Franco, el governador civil de Madrid denega per enèsima vegada la legalització de les associacions de veïns de Madrid, que s’emmirallava en la FAVB de Barcelona, existent des del 1972. D’altra banda, dies després de morir Franco i denegant a Madrid el que ja tenia Barcelona, la federació de veïns de Barcelona presidida per un “bombillaire” amb passat afí al règim, però dominada en la seva junta per gent d’oposició al règim i, singularment als barris en molts casos de signe comunista, és rebuda oficialment pel governador civil Martín Villa, que pren la temperatura a l’oposició en uns moments tan delicats.

Això què demostra? Que a Barcelona es va un pas endavant. Existeix documentació d’arxiu que constata com des de Galícia, Màlaga o Berga, la gent dirigia cartes a l’Associació de Veïns de Barcelona preguntant com és munta una associació de veïns. És llavors quan te n’adones del paper referent i d’avantguarda que estava jugant Barcelona. Per què això? Penso que no està en discussió que el teixit social i el món associatiu, això que a vegades en una indefinició del concepte es parla de societat civil, a Catalunya ha estat molt més viva que a la resta de l’estat, i a Barcelona encara més que la resta de Catalunya. La tradició ja ve del segle XIX amb associacionisme de tota mena: del món cooperatiu, del sindicalisme… no oblidem que la UGT es crea a Barcelona!

“Això que a vegades en una indefinició del concepte es parla de societat civil, a Catalunya ha estat molt més viva que a la resta de l’estat, i a Barcelona encara més que la resta de Catalunya”

Això és així durant els segles XIX i XX, i la malla associativa és molt més important a Barcelona que a Madrid. Si vas venint cap aquí en el temps resulta que als anys cinquanta i seixanta, amb tot el component migratori, la relació del teixit social i la vitalitat associativa que hi ha fa que es decanti un moviment més avançat en el temps. No dic que sigui millor, perquè clar que hi ha moviment veïnal a Saragossa, Madrid, Bilbao, Sevilla o València, però Barcelona té un estadi de desenvolupament que el converteix en referent.

Això s’oblida ràpidament. Es té la sensació que la resta de l’Estat no reconeix la singularitat de Catalunya com a motor i referent als anys 70’ i la Transició. Això és innegable i s’oblida fàcilment. I no només en relació el moviment veïnal. Des de l’Assemblea de Catalunya fins a les Comissions Obreres (CCOO), Barcelona i Catalunya es convertiren en aquests anys en referents a l’Estat. Qui acabaria dirigint les CCOO de tot l’Estat mentre Marcelino Camacho és a la presó? Doncs Cipriano García, qui venia de les CCOO de Catalunya; i tot i no ser formalment el secretari general, va ser el dirigent principal. I passa amb això i amb altres coses: Barcelona va marcar la pauta.

És una avantguarda que sorprèn perquè gairebé no hi ha presència dels partits polítics en l’àrea d’acció dels moviments veïnals. Sembla un moviment bastant autònom, autòcton. És més, partits comunistes com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) o Bandera Roja fan plantejaments teòrics a partir de la praxi dels moviments veïnals.

Cal ser precisos. Sí que hi ha presència dels partits organitzats en el moviment veïnal, molta. Hi ha militants que treballen en el moviment veïnal i en juntes d’associacions on hi ha gent amb carnet del partit. Ara bé, no sempre actuen en funció de la filiació política o com a corretja de transmissió. Convé explicar-ho: és veritat que una bona part de l’anàlisi política que es fa des dels partits d’esquerra es basa en el moviment ciutadà, però no és teoria en abstracte, que d’altra banda, també n’hi ha. Si hom agafa textos de diferents forces polítiques i de tota la constel·lació de l’extrema esquerra, hi ha molta palla sobre l’evolució teòrica del moviment veïnal que sembla que estigui fet per algú tancat en una habitació havent llegit un manual i elucubrant, però sí que és veritat que una part de la teoria ve d’una praxi concreta que la gent militant en els partits veu en els barris. Què passa? Que en l’origen del moviment veïnal, havent gent de l’àmbit antifranquista organitzat, sota el paraigües de les sigles que siguin, hi ha també gent que no és dels partits. En l’origen, per exemple, dels moviments cristians de base com la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i organitzacions com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), hi ha gent que a partir dels casals i centres socials dels barris comencen a organitzar el moviment veïnal on no hi havia cap predefinició de partit; per tant, això marcarà la dinàmica i l’anàlisi.

“Una bona part de l’anàlisi política que es fa des dels partits d’esquerra es basa en el moviment ciutadà”

Abans parlaves de la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), de com neix i es legalitza al 72 perquè la representen els bombillaires, és a dir, una part de la burgesia barcelonina. Les institucions la legalitzen pensant que aquesta era dels seus i contrarestarien el moviment veïnal de base més popular. Històricament, s’acostuma a veure com moviments o institucions genuïnament populars, o bé són destruïdes pel poder o acaben segrestades per aquest. Aquesta vegada, el cas és justament el contrari: la FAVB, com a associació bombillaire “d’ordre”, com la descrius en el llibre, que s’acaba convertint en un dels timons de la Transició a Barcelona i com a element de ruptura. Com és possible?

És cert que la FAVB neix i és legalitzada pel Règim en el 72 amb la intenció esmentada de neutralitzar un moviment veïnal que ja existeix als barris que han fet servir el paraigües de la Llei d’Associacions de 1964. El règim té molt clar i identificat al 72 el perill comunista que ve del món associatiu als barris. I intenta legalitzar i donar forma a una realitat que també és preexistent, que són les associacions de bombillaires (de veïns i comerciants de carrer) que durant els anys cinquanta i seixanta tenen presència al centre de la ciutat. Se’ls diu bombillaires perquè posaven llums de Nadal per festes i que l’Ajuntament subvencionava. Al final, aquestes associacions que alguns comerciants i carrers organitzen servien per a que l’Ajuntament subvencionés a base de repartir diners per, teòricament, muntar els llums de Nadal.

“La FAVB neix i és legalitzada pel Règim el 1972 amb la intenció de neutralitzar un moviment veïnal que ja existeix als barris que han fet servir el paraigües de la Llei d’Associacions de 1964”

Aquesta realitat existeix, se li dóna forma sota la FAVB com a coordinació i entitat de segon grau i el Règim, l’Ajuntament i el governador civil pensen: “Ostres, aprofitem que això existeix, donem-li una forma legal i a veure si aconseguim curtcircuitar els moviments veïnals que estan creixent als barris, que són combatius, ens estan fent la punyeta i ens estan donant problemes”. Aquesta és la seva intenció inicial.

Què passa llavors? Inicialment fan aquest paper i ofereixen a les associacions de barris entrar a la FAVB, amb un previ debat sobre si entrar a col·laborar o no amb les institucions. Una mica semblant, i salvant totes les distàncies, era el que passava amb l’activisme sindical de Comissions Obreres dintre del Sindicat Vertical del règim.

“Això existeix, aprofitem-ho”: la FAVB existeix, és legal i la controlen els bombillaires, però una vintena d’associacions de barri decideixen d’entrar-hi per donar-li la volta. I al final, com la terra és per qui la treballa, aquestes entitats de barri amb moltes ganes de treballar i de lluitar es fan seva la FAVB. Sense ser majoria a les assemblees, però amb una filosofia d’hegemonia gramsciana, aconsegueixen fer-se seva l’entitat. Llavors quan el règim se n’adona al 1974-75, perquè aquest és un procés molt ràpid, ja no està a temps de revertir la situació. El que està pensat com un instrument d’anul·lació de l’oposició d’esquerres veïnal en els barris, acaba convertint-se en una institució legal que el moviment dels barris sap utilitzar contra el règim.

El procés era una cosa molt ràpida…

També molt ràpida perquè els tempos històrics s’acceleraven. Aquesta precipitació a vegades succeeix, i aquest n’és un cas. Això també explica que passin moltes coses en molt poc temps.

Precisament una de les coses per les que el règim franquista tan desconfiava de Catalunya i sobretot de Barcelona (i d’altres àrees industrials), és que veien en la industrialització de la societat l’arribada de conflictes moderns i, en certa mesura, tot i que no en aquestes paraules, de la ciutat com un nucli problemàtic constant. El temps els va acabar donant la raó, irònicament, als franquistes?

Sí, el que passa és que tinc el dubte de que se n’adonessin tan aviat. Per exemple, quan vaig entrevistar a Martín-Villa pel meu treball de tesi, ell sí que m’ho reconegué. Ell havia estat a Barcelona als seixanta com a càrrec sindical i governador civil del 74 al 75. M’explicà que quan arribà a Barcelona el 1974 sabia que tindria oposició obrera i sabia que hi hauria oposició estudiantil (per la seva època de sindicalista estudiantil, quan ja havia copsat aquesta realitat de l’antifranquisme). Ell ja s’ho esperava, i també sabia, perquè era públic, que quan arribés a Barcelona l’any 74 s’hauria d’enfrontar a tota l’oposició catalanista.

Tot això anava entrellaçat, però ell ja coneixia la resistència que tindria. I quan va arribar aquí va comprovar que allò, efectivament, existia, però que en aquell moment històric en concret el que tenia més volada era una cosa que ell no sabia que existia: l’oposició del moviment veïnal. I li va sobtar, perquè justament en aquell període del 74-75, amb la detenció dels 113, va veure que tenia més força el moviment veïnal que l’Assemblea de Catalunya. Al menys, aquesta era la percepció que tenia el governador civil.

“Quan Martín Villa arribà a Barcelona el 1974 va veure que tenia més força el moviment veïnal que l’Assemblea de Catalunya. No s’ho esperava”

També és veritat que a principis dels ’70 hi ha alguns informes dels serveis secrets policials del franquisme, que s’anomenen “Plan Barrio”, que identifiquen que el moviment urbà i el moviment veïnal són potencialment molt subversius. I alerta amb les autoritats. Ho dic especialment perquè a finals dels 60 constaten que “la oposición y los comunistas tomaron Barcelona como ciudad piloto para extender este movimiento”; i un cop vist que funcionava, expandir-lo a la resta de ciutats. En aquest sentit el Règim ja identifica que Barcelona va un pas endavant. Però aquesta identificació és molt tardana. Penso que hem d’anar a l’any 51, a la Vaga de Tramvies (això ho ha explicat molt bé Sebastian Balfour), quan es produeix a Barcelona una actualització dels mecanismes de protesta social i obrera, molt característics de Barcelona, que provenen de la tradició de les bullangues del XIX, i que té en la seva trajectòria tota la lluita obrera, el moviment anarcosindicalista… Tota aquesta tradició de barricada, que Engels ja identifica per a Barcelona a mitjans del XIX. El que passa al 51 és que s’actualitza amb unes formes que després trobarem als anys 60, 70 i 80 en la protesta suburbana.

El que passa el 1951 amb la vaga de tramvies, de fet, no és una vaga sinó un boicot: la gent s’organitza per protestar perquè li han pujat el preu del tramvia, i a més amb un greuge comparatiu pel que fa el preu del tramvia a Madrid. I amb qui s’organitza hi ha, evidentment, gent de la oposició antifranquista, que acabarà a la presó injustament per això. Però hi ha també gent de la societat civil i catòlica. Qui fa un dels primers treballs importants sobre la vaga de tramvies és, precisament, Hilari Ragué, monjo de Montserrat, historiador, però perquè ell ho viu en aquell moment i hi participa. És a dir, tenim comunistes, antifranquistes, catòlics catalanistes… fins i tot tenim entre qui promou aquella vaga falangistes i enllaços sindicals emprenyats amb el Règim. I qui acaba participant en tot això seran els treballadors, perquè tot plegat acaba convertint-se en una vaga general, molt important, que acabaria fent desembarcar a Barcelona la infanteria de la Marina… però en origen és un conflicte ciutadà.

Un conflicte ciutadà transversal on hi participa molta gent: qui agafa el tramvia són els treballadors, els estudiants, els joves, les mestresses de casa, etc. I fins i tot passa al Barça: quan hi ha partit aquell diumenge i, a sobre, plou, el règim pensa que es trencaria el boicot, però la gent acabà anant-hi a peu. I això, com he dit, ho explica molt bé en Balfour: s’actualitzaren uns mecanismes de protesta tradicionals a Barcelona, que és una ciutat de barricada típica del segle XIX, sota les noves formes que el moviment urbà farà servir. Perquè els boicots són els que farà servir el moviment veïnal quan demana un institut, quan demana que hi hagi serveis bàsics als barris, quan segresta un autobús per exigir transport públic…

“Durant la Transició, s’actualitzaren uns mecanismes de protesta tradicionals a Barcelona, que és una ciutat de barricada típica del segle XIX, sota les noves formes que el moviment urbà farà servir”

Per tant, el règim se n’adona molt tard, als anys 70, d’una cosa que ja passa a principis dels 50 i que durant gairebé 20 anys es va gestant. Això segurament també explica l’èxit que té, perquè com se n’adona tan tard no té temps de barrar-li el pas.

La transversalitat de la qual parlaves entre comunistes, antifranquistes, el món cristià de base i el món més familiar, que són els que acaben confluint per a crear el moviment veïnal, és molt rupturista. Tu al llibre no dubtes en qualificar la FAVB com a un element netament rupturista, però llegint l’obra també tenim la sensació que es van marcar uns objectius que anaven més enllà dels aconseguits per la Transició, o per la primera democràcia. La següent pregunta és una mica tramposa, ja aviso, però… estava més a prop la FAVB de proclamar el comunisme que el PSUC?

No, perquè el moviment veïnal no hagués proclamat el comunisme o el socialisme llibertari ni la independència si es donés el cas sense l’aquiescència dels partits. El moviment veïnal no era una corretja de cap partit, però els partits sí que hi tenien molt a veure. Això també passa amb l’Assemblea de Catalunya, que és un ens autònom on juguen les forces polítiques, alguns més que d’altres, d’elaboració de discurs, de relat. La FAVB no hagués proclamat el comunisme si el PSUC, que també tenia presència dintre la FAVB d’alguna manera…

Clar, però em referia més a l’element rupturista. La FAVB no va fer més que el PSUC al Parlament o el PSC de Narcís Serra a l’Ajuntament de Barcelona?

Més que el PSC de Narcís Serra, sens dubte. El moviment veïnal, no només la FAVB, és molt divers. Fent una analogia actual, podríem comparar-ho amb la CUP [Candidatura d’Unitat Popular], on hi ha organitzacions juvenils, partits, etc. És una amalgama, com el moviment veïnal: hi havia associacions, professionals universitaris, companys de viatge… per tant, no s’actua com un sol actor. Sí que el pots estudiar com a unitat per entendre’l, però no actua amb lògica de centralisme democràtic.

Sí que és veritat que les transformacions concretes que el moviment veïnal aconsegueix són més revolucionàries que la fraseologia revolucionària del moment. Parlem per exemple, d’en Manuel Vital, president de l’Associació de Veïns de Torre Baró, alhora sindicalista de CCOO i alhora militant del PSUC. El seu acte més revolucionari no el fa com a militant del PSUC ni com a sindicalista de CCOO, sinó quan un dia, en plena Transició, agafa l’autobús que condueix, el segresta i el porta pels carrers sense asfaltar de Torre Baró, amb pendent, per a demostrar la viabilitat del transport públic en la zona, ja que des de l’ajuntament els hi negaven perquè afirmaven que era inviable per aquells carrers. Va ser una acte organitzat conjuntament amb l’Associació de Veïns per a demostrar que sí que es podia fer. I al final s’hi acabà portant l’autobús. I això és un acte molt revolucionari, més que qualsevol octaveta.

D’aquests actes en trobem molts, i sí que podem afirmar que, al final, la ruptura es produeix via les coses quotidianes. Algú, en clau molt ideològica, pot pensar que això només són conquestes molt reformistes. Potser sí, però al final la suma de petites reformes i canvis és el que fa que el canvi acabi sent revolucionari. Doncs en aquest context és el moviment veïnal qui aconsegueix arrencar petites (i algunes grans) victòries, a molts nivells. També, per exemple, que el desembre del 76 el nou alcalde Socías, segurament pressionat pel moment històric, posés per escrit que durant un any cedia el Palau d’Esports a la FAVB perquè fes el que volgués, gratuïtament. La FAVB organitzà allà assemblees, fins i tot alegals. L’Assemblea de Catalunya hi acabaria fent activitats de cap de setmana, algunes massives, perquè la FAVB en té el permís.

En perspectiva actual, quin Ajuntament cediria un equipament equivalent al Palau d’Esports del 74 (ara podria ser el Palau del Fòrum o el de la Virreina), gratis, a les associacions de veïns per a que facin el que vulguin? Això és revolucionari, i aquestes coses són a les quals em refereixo.

Fa uns mesos vam entrevistar a Andreu Mayayo, el teu director de tesi, que ens parlava que va ser la democràcia la que va fallar, i no tant la Transició, que es va portar de manera bastant impecable. Això també es compleix en el cas veïnal?

Sí. És evident que el moviment veïnal havia pensat una ciutat i una democràcia amb una clau potser no revolucionària, però sí amb un horitzó socialitzant que després sí que es va sentir una mica traïda. Però aquesta frustració arriba ja amb la democràcia, als anys 80. La culpa, per entendre’ns, no cal anar-la a busca a la Transició, sinó en la democràcia.

Això hi ha qui ho explica en clau general pensant quan els socialistes arrasen en les eleccions de 1982, després de l’intent de cop d’Estat del 23-F. Eren ells qui tenien la capacitat per acabar la feina feta durant la Transició, però no ho van fer. I aquí podem parlar des d’obrir cunetes de la guerra civil o depurar la judicatura els cossos policials, etc. En el cas veïnal i del ciutadà va passar també. El canvi és molt ràpid: quan l’any 1979 Narcís Serra és escollit alcalde, ja democràticament, tot el terreny guanyat pel moviment veïnal durant la Transició amb en Socías es perd. Narcís Serra diu que això s’ha acabat, i que ara eren els partits qui tenien la legitimitat democràtica per a fer i desfer.

“Quan l’any 1979 Narcís Serra és escollit alcalde, ja democràticament, tot el terreny guanyat pel moviment veïnal durant la Transició amb en Socías es perd. Narcís Serra diu que això s’ha acabat, i que ara eren els partits qui tenien la legitimitat democràtica per a fer i desfer”

Això s’il·lustra molt bé quan el Barça guanyà la final de Basilea, i vingué d’allà amb la copa. En aquella època no era tan habitual guanyar copes i recopes, i l’alcalde tenia una reunió convocada amb les Associacions de Veïns, i de fet estaven citats un centenar de dirigents veïnals en uns instal·lacions molt properes a la Plaça Sant Jaume. Els havien de rebre diversos tinents d’alcalde i regidors, però els dirigents van estar esperant i allà no es va presentar ningú. Per què? Perquè a l’hora de la reunió tots els regidors decidiren, sense avisar, que volien anar a rebre el Barça. Això representa el que pensava Serra del moviment veïnal: no en volia saber res. També ve donat per la poca presència socialista dins del moviment: el PSC ho veia com un niu dominat per l’oposició de l’extrema esquerra no parlamentària i per la gent del PSUC. Des del punt de vista de la participació i de donar importància al moviment veïnal, qui ho frena és la democràcia.

Cal diferenciar entre què passa a la Transició i què durant la Democràcia. És clau entendre-ho per estudiar-ho bé. Ara bé, també s’ha de dir que la major part de victòries veïnals s’aconsegueixen durant la Democràcia. Tot el treball de reivindicació sembrat durant la dictadura i la Transició és, amb la democràcia, quan es fa realitat: escoles, parcs… Però també a un ritme més lent. Durant els dos anys de transició hi ha un ritme d’una victòria veïnal cada mes. És a dir, en un moment de canvi històric, el mateix governador civil de l’època 1977-78, el senyor Belloc, parla de clima prerevolucionari a Barcelona fent referència a l’acció veïnal i als conflictes que hi ha en moltes escoles. Després en democràcia numèricament són més, però a un ritme més lent, de dues victòries a l’any si analitzem el període que va del 1979 al 2011.

Volant una mica més cap als nostres dies, creus que el fet que l’Ajuntament de Barcelona, en aquell moment governat per Convergència i Unió (CiU), es negués a cofinançar el teu treball, es pot deure a una certa por del record del moviment veïnal, en un moment de cruïlla o de crisi que, salvant totes les distàncies, també és el nostre? I també, relacionat amb això, es té més consciència a les institucions del que va ser el moviment veïnal que al carrer?

Generalitzar així és difícil, el que sí és evident és que mentre Convergència ha estat a l’Ajuntament, no hi ha hagut tanta sensibilitat. Exceptuant al ja exalcalde, que tenia una certa inquietud. És [Xavier] Trias qui acaba donant sortida a la reivindicació de senyalitzar amb plaques i plafons tot el món del barraquisme de Barcelona. Però, en general, Convergència té en el seu ADN les vivències de la seva gent, del seu món, però no tenen inscrit la participació en el moviment veïnal; i fa que tot aquest món els soni una mica estrany. I això que en l’origen del moviment veïnal, Convergència hi té un paper important: la gent de Pujol, als anys 70, té un paper important en el moviment veïnal. En alguns casos perquè són bombillaires més o menys avançats i catalanistes, i en altres casos perquè hi participen. Però aquest fil el perden, no és el seu món.

Tota la constel·lació d’esquerres, com els socialistes, són els que posen pals a les rodes al moviment veïnal a partir dels 80, però tota aquesta gent ha viscut el moviment als barris, i els codis es comparteixen. Pot haver-hi enfrontaments de l’Ajuntament socialista amb el moviment veïnal, però comparteixen els codis i parlen el mateix llenguatge. Amb Convergència no passa, en bona mesura, i això fa que existeixi aquesta insensibilitat, salvant les excepcions com la de l’exalcalde Trias.

“Tota la constel·lació d’esquerres, com els socialistes, són els que posen pals a les rodes al moviment veïnal a partir dels 80, però tota aquesta gent ha viscut el moviment als barris, i els codis es comparteixen”

D’acord. En l’inici del llibre també esmentes els perills de la reinterpretació històrica. Parles d’una representació que va fer Joel Joan interpretant la Transició com un escenari preindependentista. I també parles sobre la “cultura de la transició”, la qual consideres que és una bona lectura però no ben bé una obra històrica. Ara mateix hi ha un ‘boom’ editorial de la Transició, però sembla que els historiadors hi tenim un paper secundari aquí, tot i que sigui el nostre camp. Què és el que estem fent malament a l’hora d’explicar aquest període?

Penso que la Transició s’explica bé a nivell acadèmic. Lògicament, hi ha de tot, i algunes tesis les pots discutir i altres compartir-les, però no s’explica malament. El problema és que qui ho està explicant no són els historiadors. O que hi ha historiadors que, quan ho expliquen, ho fan en clau menys històrica i més política. Mirem el cas de l’homenatge de Xirinacs i la manifestació de l’1 de febrer de 1976.

És gràcies a la manifestació de l’1 de febrer del 76 sota el lema “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” que convoca el moviment veïnal, que Le Monde acaba fent el titular aquell del ‘Desafiament Català’, i aquesta manifestació la va convocar el moviment veïnal de Barcelona. Quan el Rei, el juny del ’76, en el seu primer viatge a l’estranger com a cap d’Estat, se n’anà a Washington, en la transcripció de la reunió que té amb Gerald Ford i Henry Kissinger al Despatx Oval de la Casa Blanca (consultable als arxius desclassificats), li pregunten com anava la Transició democràtica. Ell respongué que anava bé, però que havia tingut moments complicats, com el mes de febrer a Barcelona. És més, el Rei els comenta que no cometria l’error del seu avi, Alfons XIII, i que convocaria primerament eleccions generals, que acabarien sent les de la primavera de 1977, abans que les municipals (que es farien el 1979) perquè no es repetís una hipotètica proclamació d’una III República. Això demostra que aquest escenari gaudia de la màxima prioritat.

Juan Carlos Monedero és un politòleg i ha fet un llibre molt crític amb la Transició. Emmanuel Rodríguez que és historiador, i també sociòleg, també té un llibre molt recent amb el qual puc compartir la línia crítica; però no expliquen prou bé les coses. Es fa presentisme amb una lectura política i no s’entra en el detall del tema històric. I tornem a la referència que feia del Xavier Domènech: vigilem, perquè si no ho expliquem en clau històrica, no entenem moltes coses.

“Es fa presentisme amb una lectura política i no s’entra en el detall del tema històric”

I a l’homenatge que esmentava a Xirinacs, que acaba amb la reconstrucció de la manifestació del febrer del ’76 amb el muntatge de Joel Joan, hi participa un historiador com és el senyor Oriol Junqueras, però segurament actua no tant en clau d’historiador sinó en clau política. El que representen al Palau de la Música és que aquella manifestació va acabar amb crits a favor de la independència. I la gent és capaç de creure’s això si no li expliques que no va anar així. Que a l’any 76 hi havia independentistes és cert, però era un sector molt minoritari de l’oposició antifranquista. Sí que el moviment veïnal va defensar davant de Rei, el febrer del 76, el dret a l’autodeterminació de Catalunya, clarament, però no es cridava independència; s’exclamava: ‘’Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Fa falta explicar això, perquè si no ho expliquem, la gent es pot creure que es cridava independència. I políticament ens poden narrar, com els Monedero i Rodríguez diversos, que la Transició va ser la derrota dels moviments socials, però expliquem-ho bé i entrem en detall. Perquè en global sí que va ser així, però a Barcelona no passa. El moviment obrer va aconseguir moltes coses aquells anys, i protagonitzà diverses vagues que van aconseguir moltes victòries. Bona part de l’Estat del Benestar que ara se’ns està retallant es guanya aquells anys. Una cosa és que als 80 això no es consolidi i es comenci un procés de “desdemocratització”. Aquest concepte explica que, a partir de 1982, allò que s’ha guanyat es comença a perdre, però això ja passa en democràcia.

“El moviment obrer va aconseguir moltes coses aquells anys, i protagonitzà vagues que van aconseguir moltes victòries”

Durant la Transició hi ha victòries. No són revolucionàries com la instauració de la república, ni del socialisme o la independència, però sí victòries, i en bona part gràcies a la lluita sorda i constant, que diria en Raimon, dels moviments socials: veïnal, sindical, obrer… estem parlant que no existia l’accés a la sanitat pública universal. El primer qui posa oficines de planificació familiar és l’ajuntament de Barcelona, manat per Socías, el qual estava quallat per les reivindicacions de les Associacions de Veïns. Coses tant important com aquestes són victòries del moviment veïnal. Sí que es pot fer un discurs des del presentisme, que va molt bé dir que s’han de trencar les baules del ’78, perquè tot allò va ser horrible; o dir que la solució és la independència. Pots estar-hi d’acord, però això no et pot fer negar que, en aquell moment històric, van passar coses. No sé si m’explico…

Perfectament. Llavors, això implica que el discurs polític, des de la democràcia, s’ha fet més conservador, o és una altra cosa?

D’entrada s’ha de definir qui és el que decideix que una cosa estava bé al 69 i no ara. Sí que es cert que els universitaris entren al Rectorat de la UB, llencen el bust de Franco per la finestra i això acaba amb un estat d’excepció. I en canvi ara es llença el bust del Rei i es munta un sidral mediàtic. Però socialment la mesura és, segurament, més aplaudida que criticada. Cal saber definir qui marca el criteri: si el marca La Vanguardia o La Sexta, per exemple.

I pel que dius que la democràcia ha conservaduritzat una mica el discurs, crec que no és ben bé així, però sí que la democràcia, dels anys 80 ençà, i no només aquí (que anem una mica més tard), sinó en el conjunt de l’Europa Occidental, per efecte del neoconservadorisme es trenca el discurs positiu dels moviments socials. Thatcher al Regne Unit, però també aquí Felipe González i després amb Aznar, i a Catalunya amb Pujol. Tot allò col·lectiu, la protesta organitzada, etc. s’acaba estigmatitzant, però per la penetració de la filosofia de vida neoconservadora. Tot això pot estar canviant, com mostrarien el 15-M o el procés social sobiranista, que encara s’han d’analitzar bé. No crec que tot això estigui tan mal vist, i no arrenca del 15-M ni de l’11 de Setembre; altra volta hem d’anar abans. A Barcelona ja segurament l’any 96, amb l’ocupació del Cinema Princesa, torna agafar força el discurs de la reivindicació social, com va passar amb el “No a la guerra” i el moviment antiglobalització, amb gran força a Barcelona… I que lliga amb el dels anys 70; enmig hi ha un fil molt prim, de vegades invisible: i que no deixa mai d’articular la protesta social és el moviment veïnal, que tot i la contraofensiva desdemocratizadora no plega veles ni tanca la paradeta. Té crisis i desertitzacions, però manté el discurs crític, que enllaça la pràctica dels moviments socials dels anys 70 amb la que es dóna als 90s, 2000s i 2015.

Per tant, no tinc tan clar que la protesta social estigui tan mal vista ara ni que fos ben vista durant el franquisme. Són moments històrics diferents: el sentit que té, i també el risc, de treure el bust del Rei de l’Ajuntament és que qui ho acaba fent són activistes socials que ara estan investits d’institucionalització política, són regidors. El significat simbòlic pot ser similar, però és un altre context que quan tires el bust de Franco pel rectorat de la Universitat. Cal distingir aquestes coses.

Doncs això és tot, Marc. Moltíssimes gràcies pel teu temps, i deixa que et digui en nom de la revista que creiem que Gramsci estaria orgullós del teu llibre.

[Riu] Això estaria molt bé. Moltes gràcies a vosaltres.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca