El passat dia 14 no sabia recitar el pare nostre tal com manen les poetesses de la plaça Sant Jaume, el passat dia 14 de febrer no vivia en un estat permanent d’atac a la llibertat d’expressió, tampoc sabia que vivia en una ciutat on els cercles culturals han de tenir una excusa per discutir cada dues setmanes. El passat dia 14 de febrer a la una del migdia em trobava assegut, en una nombrosa platea, davant d’un immens finestral que és la segona planta de la llibreria NoLlegiu. Allà, a contrallum del cristall que recorda el pont de comandament de la nau Enterprise, hi havia un poeta; Jordi Coromines i Julián. Vestit amb una camisa blanca que es negava a entrar al pantaló, una americana granat clar i uns pantalons d’un tó similar, es disposava a presentar el seu nou llibre de poesia, Mecánica de la sombra, que s’engloba en la seva visió particular de la poesia; Loopoesia.

Loopoesia; l’actuació amb la qual ha viatjat como mercurio vetado a la vista cuotidiana surcada en tres continentes (com recitaria ell mateix) i en la qual a més de recitar es vesteix, juga amb la música i gravacions que poden recitar els poemes per ell, sent irreverent i entenent el teatre i la poesia com una mateixa cosa, com una performance, que ja s’ha representat per arreu d’Espanya i Sud Amèrica. En una d’aquestes performances ens explica que la va fer amb un vestit de papa. L’església no el denuncià.

El llibre a presentar: Mecánica de la sombra, explora aquest fenomen des de diferents punts de vista, en un d’ells parteix de la mateixa premissa que Yves Klein, observà a Hiroshima com l’explosió nuclear gravà l’ombra dels ciutadans a les parets, fet horrible i que fotografia un horror tal, que Coromines es negava a passar a la poesia, per poder semblar una burla naïf. Però també ens parla d’un viatge fet amb avió el dia de Nadal, dels fantasmes (que serien ombres) de les xarxes socials o de les dents dels soldats de la batalla de Waterloo, als qui els regnes que els van portar a la guerra, després els hi van acabar traient les dents per fer-les servir com a pròtesis. El poeta destacà com el poder sobre el soldat és total, fins i tot quan ja ha donat la vida, el seu cos ha de continuar servint a l’estat.

Les últimes setmanes han tingut diferents escàndols, uns escàndols que han evidenciat dues coses: la primera que tal com explicà Martí Peran, l’art en els últims temps és una cort que parla sobre ella mateixa, que fa bromes sobre ella i que ha de tenir coses a comentar, per sense dir res, xerrar. La segona és que els referents culturals que defensa el nou progressisme són d’un nivell molt baix. Titeres des de abajo o Dolors Miquel, han demostrat que han d’evidenciar la política per parlar d’ella. Que han de fer visibles les demostracions de força de l’estat opressor per tal de poder ells fer art. La persecució que s’ha fet dels dos casos és vergonyosa. Crida l’atenció que Andreu Gomila publiqui una apologia a Timeout de Miquel titulada: La persecució de Dolors Miquel ens torna al franquisme. Al clímax de l’article diu: Ben bé a com a la Unió Soviètica, on directament s’assassinava els poetes, com Òssip Mandelstam i tants altres. El franquisme, no ho oblidem, va assassinar Lorca en una cuneta i va deixar que Miguel Hernández es morís de tuberculosi en una presó. Cal recordar que vivim en un país democràtic, que no hi ha censura, que hom pot expressar la seva opinió lliurement. És demagògic comparar la recitació d’un poema, que en paraules de Bernat Dedéu (…) són la redacció que fèiem a segon de BUP per emprenyar professor de català. Amb Lorca o Hernández que van viure en pròpia carn la censura. Andreu Gomila en comparar els diferents casos, apuja la qualitat del poema a unes quotes que no s’han de tolerar. En defensar a Dolors Miquel com a símbol de la llibertat d’expressió, ens hauríem de planejar abans la seva qualitat literària, premissa essencial en aquests casos, i no fer servir el poema com una granada de mà, tirada des de la trinxera de la nova política cap a l’església de Sant Gregori Taumaturg.

Aquesta disgregació em ve al cap a l’hora de recordar els poemes de Jordi Coromines per un simple motiu, tot el que altres han d’expressar amb l’evidència, Coromines ho pot fer amb poesia, només pel seu bagatge ja és un plaer escoltar-lo. Amb Loopoesia cerca les noves fronteres de la seva disciplina. El seu últim poemari, Mecànica de la sombra, és indicat per tots aquells que vulguin fruir d’una poesia plenament contemporània i jove, amb el valor afegit que l’editorial, Versos y Reversos, ha numerat l’edició, d’aquesta manera cada un dels llibres, és un exemplar únic. A partir recital de Jordi Coromines i de passejar pels diaris durant la setmana, he pogut observar com la crítica cultural d’aquest país està obcecada a comentar l’anècdota i no el contingent. La crítica s’ha esbravat cantant contra la censura, però no ha parlat de poesia. Aquesta setmana ha posat en evidència com és la crítica cultural del nostre petit país.