L’article de Pablo Simón on analitza la caiguda de la República Galàctica va córrer per la web com un regueró de pólvora. En paraules del mateix autor ” La República Galáctica combinó lo peor de la UE (medio federación / confederación —gobierno lejano a la ciudadanía—), de los EE. UU. (intereses localistas de legisladores) con Guerra de Secesión incluida (las Guerras Clon), de la Primera República Italiana (macrogobiernos de coalición), la República de Weimar (sin disciplina partidaria y ejecutivos inestables) o de la República Islámica de Irán (con un Consejo Jedi a imagen del Consejo de Guardianes de la Revolución).”, així, que aquest règim entrés en crisi i d’una manera o altra caigués, era cosa de temps. El que l’autor no explica és com triomfa l’Imperi Galàctic, argumentant que el desmembrament en petits estats de pocs planetes (o un de sol) hagués estat més probable, com passa, per exemple, a l’univers de La Fundació d’Asimov. Així, probablement, amb una administració federal pobra o nul·la, l’orde jedi desmantellada, seria normal que tots els representants de planetes que poguessin (incloent els secessionistes, que massa còmodes no estarien dins l’imperi personalista de Palpatine) els faltés temps per agafar els trapaus i fugir cames ajudeu-me de Coruscant per a declarar la independència dels seus planetes. Potser sí que apareixerien uns quants troopers, però recordem que els planetes tenien, sense massa excepcions, exèrcits propis ben preparats per a fer-hi front. Així, l’Imperi Galàctic duraria pocs anys (molts menys que els vint-i-escaig que van dels episodis tres a sis de Star Wars), amb secessions de facto imparables de tots els planetes suficientment poderosos o llunyans. Però no és així, i fins i tot veiem que la dominació per la por total no arriba fins al quart episodi, amb la creació de l’Estrella de la Mort, capaç de destruïr un planeta sense deixar-ne ni rastre. Aquest article intenta, doncs, respondre a aquesta pregunta: com s’aconsegueix establir i mantenir en el temps l’Imperi Galàctic?

El mateix Pablo Simón fa una reflexió sobre els imperis en general i el seu manteniment, i arriba a la idea que 1) cal tenir prou força per a evitar que la gent “voti amb els peus” (o amb la nau espacial) o declari la independència i 2) Cal poder centralitzar la recaptació i repartiment de recursos. És a dir: o bé l’imperi ocupa tota l’univers conegut de tal manera que no se’n pot fugir, o bé un planeta que es declari independent tindrà en un temps raonable uns senyors armats fins a les dents que, molt amablement, indicaran que està anant pel camí equivocat. Després, cal assegurar-se que l’administració imperial pot espoliar còmodament els súbdits sense trobar-se massa resistència. El cas de La Fundació és paradigmàtic: Anacreont es declara súbdit lleial de l’Imperi… mentre no li cedeix ni una molla dels seus recursos, n’expulsa els representants i fa exclusivament el que li dóna la gana. No cal ser un geni del mal per veure que és molt mal negoci per qualsevol Emperador de la Galàxia amb un mínim d’ambicions.

La cosa és, com passem d’una administració republicana dèbil, corrupta, extremament descentralitzada a un imperi fort capaç d’acaparar prou recursos per a construir unes armes de destrucció massiva capaces de fer-s’ho pensar dues vegades al revolucionari més valent?

Pensem un moment en la lògica d’un cop d’estat: una minoria descontenta amb l’estat actual de les coses es decideix per l’acció directa per a acabar amb un règim més o menys democràtic. Així, la cosa es decideix en un pols on el poder militar resulta clau, i podem tenir els resultats següents.

  • Cop Fallit: les forces de la minoria que fa el cop d’estat són molt menors a les de la majoria: o bé són ignorats completament o són esclafats pel govern. Exemple: Putsch de Munic.
  • Cop semiexitós: les forces d’un i altre bàndol estan força igualades, el govern “legítim” no es rendeix, però bona part dels seus efectius (militars o civils) se li giren en contra, ja sigui en un cop d’estat que triomfa en unes regions del país però no en unes altres, o on l’exèrcit es suma als rebels però no la policia… Aquí acostuma a aparèixer un conflicte que s’allarga en forma de guerra civil o disturbis continuats. Exemple: el cop d’estat de Mola i Franco l’any 1936 amb la posterior guerra civil.
  • Cop exitós: les forces colpistes tenen prou força com per a tombar el govern en un temps ràpid, o fan una catxa prou creïble perquè sembli que és així. Exemple: la major part de cops d’estat en contextos postcolonials, on una administració dèbil es veu superada per uns militars organitzats.

La següent qüestió és, com es manté el poder? Perquè si derroquem un govern però no n’establim un altre en el seu lloc, no anirem massa lluny. En concret, anirem cap al desmembrament o la fallida de l’estat: o bé un o diversos territori s’independitzarà (el cas de Taiwan, tot i que hauríem de discutir si la revolució Maoista és un cop d’estat o no, seria paradigmàtic: el govern del Guomindang es replega a l’illa de Taiwan on la nova República Popular no hi pot exercir l’autoritat i, de facto, es creen dos estats independents malgrat que, de portes enfora, ambdós estats mantenen la ficció que mantenen la sobirania sobre l’altre) o bé l’estat serà directament incapaç de mantenir la sobirania sobre la major part del territori, com serien, per exemple, els casos de Somàlia, Costa d’Ivori… Què cal per què no passi? Doncs, d’entrada, més que no pas un exèrcit poderós: cal exercir una sobirania indisputada i això va més enllà d’esclafar els possibles competidors manu militari, es tracta de tenir -o crear- un entramat estatal que recapti impostos, administri “justícia”, faci obra pública… en definitiva, faci tot el que fa un estat (excepte eleccions lliures i justes, esclar!). Això s’aconsegueix, tot sovint, canibalitzant les estructures de l’estat que s’ha tombat, defenestrant els alts càrrecs i establint una disciplina rígida per a evitar qualsevol dissidència. En el cas que això no es tingui i sigui impossible crear-ho de bell nou (en el cas d’una Guerra Civil, sovint a mesura que s’avança, el procés de creació/Substitució de l’administració serà gradual, facilitant les coses alhora que s’asseguren recursos pel front), anem de cara a l’estat fallit.

Com ja hem comentat, la situació post-República Galàctica s’hauria d’assemblar més aviat a aquesta darrera: vegem el context.

  • Administració federal dèbil o inexistent.
  • Distribució de competències poc clara.
  • Elits locals fortes (recordem, un sol planeta pot tombar un govern) i amb tendències cleptocràtiques (el saqueig i la corrupció estan a l’ordre del dia constant al Senat Galàctic).

El canceller Palpatine tenia un poder militar inusitat per la República, però tampoc era prou totpoderós (com a mínim, fins a la construcció de l’Estrella de la Mort) com per a fer una escombrada de les grans famílies i erigir-se en dictador absolut i inqüestionat. De fet, el Senat Imperial continua durant els vint-i-pocs anys que triga a construir-se l’Estrella de la Mort així que hem d’interpretar que hi segueix havent un mínim de pluralisme entre les elits. Tot i això, l’imperi clarament funciona com a tal, així que la pregunta és, com s’ho fa?

Crec que la resposta es troba també a les dictadures postcolonials on s’ha de mantenir equilibris similars entre elits extractives locals i centre, conegut com intercanvi hegemònic i funciona de la manera següent (molt semblant, com veurem, a l’antiga República Galàctica): el centre reparteix recursos a canvi de lleialtat. Aquí el problema és, quins incentius tenen les elits locals a cenyir-se al sistema? Probablement, l’Imperi va triar una opció que ha funcionat milers de vegades a tot arreu de la Galàxia: el populisme: després de l’Ordre 66, al flamant emperador li faltaria temps per encendre la màquina de fer dactaris i posar-se a construir carreteres a Kashyyk, pantans i aqüífers a Tatooine i tot el que vulgueu. Així mateix, no costa gaire imaginar-se l’emperador clamant contra la República corrupta i pervertida i fent alguna operació ben espectacular contra algun líder planetari abusiu, posant centenars de policies als carrers de Coruscant… tot i tolerar el contraban i l’estraperlo si és una mica dissimulat per la impossibilitat d’esclafar-lo de manera definitiva i per a assegurar uns quants productes que no es podien aconseguir de cap manera (us sona? als nostres avis, probablement). La jugada és arriscada, i un petit daltabaix econòmic et pot engegar l’esquema a fer punyetes, i de fet, l’estratègia consisteix bàsicament a xutar la pilota endavant i resar per trobar la manera de fer front a la inflació, els deutes… Si surt bé, però, t’assegures la lleialtat d’una població cansada d’un poder polític cleptocràtic i allunyat, i, en cas de conflicte, probablement, es posaran al costat del que reparteix pa i circ a devessalls. Mentrestant, es pot anar assegurant el poder polític en sistemes més dèbils, anar buidant de competències el Senat i anar augmentant el poder impositiu fins que es pot finançar un sistema repressiu a gran escala.

Així doncs, què tenim? Un imperi amb capacitat impositiva i repressiva limitada, amb un suport molt limitat entre les elits, amb les quals ha de pactar i que intenta guanyar-se el favor del poble pla amb bens privats. Si Palpatine hagués nascut a la Terra, probablement s’hagués dit Muhammadu Buhari, Julius Nyerere o Mengistu Haile Mariam. El context en el qual opera és curiosament similar al dels nous estats que neixen de la descolonització: democràcies febles, sense clivelles polítiques a nivell estatal, líders amb interessos parroquialistes quan no directament buscant el seu benefici privat i el tipus de dictadura que organitza sembla ser, com no podia ser d’altra manera, força semblant. Naturalment hem fet unes quantes hipòtesis que no tenim massa manera de comprovar, però no crec que estiguin massa allunyades del que hagués pogut ser. I seguint aquesta tònica, el context polític de les noves entregues de Star Wars pot ser encara pitjor (i més interessant) del que hem vist fins ara. Caldrà veure si mantenen la coherència o van per camins encara més inexplicables.