Hivern de 2010, ciutat flamenca de Ghent (Bèlgica), de les gàrgoles gòtiques dalt de les catedrals pengen estalactites, neva cada dia i la temperatura mitjana oscil·la entre els 3 graus positius i els 5 sota zero, en alguna ocasió arribem a -10. David Espelt és un estudiant d’il·lustració que ha vingut de Barcelona. Viu en una casa típicament belga, sostre alt, entrada a peu de carrer, la seva habitació és la primera porta a l’esquerra, llitera a l’estil nòrdic amb una taula a sota. El seu quarto em farà recordar, cinc anys més tard, al que el Nick Cave té a Berlín quan tot just comença els estudis d’art. Davant la seva finestra, en David hi té el gran cinturó que abraça el centre de Ghent, són tres carrils transitats durant els matins, però a la tarda només hi queden algunes bicicletes i a la nit és una gran avinguda solitària. A l’altra banda s’estén el parc més gran d’aquesta ciutat europea, Citadelpark. David toca la guitarra, fuma tabac de liar, llegeix Bukowski, beu cervesa belga i whisky i té uns vint anys. El seu gust per la roba de segona mà i per les sabates punxegudes és coherent amb els seus coneixements desordenats sobre tot… té un ulls blaus i un nas aguilenc plens de duresa i la seva mandíbula és incisiva. És difícil seguir el fil dels pensaments que li ronden, de vegades és del tot impossible, la seva veu aspra, la seva imprevisibilitat que viatja des del punt més profund de qualsevol concepte a la superfície més supèrflua i el caos incessant que mou les seves idees el porten a plasmar-se a si mateix en dibuixos caòtics, en textos psicodèlics i en cançons folk que sonen tallants i viscerals. Una nit de gener el conec al Porter House, al barri d’estudiants. Després de parlar una estona i compartir un parell de cerveses pregunto per una cançó que no em puc treure del cap, Love Minus Zero/No Limit, de Bob Dylan, des que vaig veure la pel·lícula-documental-aventura europea Don’t Look Back. Ho comento perquè tinc la intuïció que el David també passa moltes hores tancat a casa, en aquest dur hivern europeu buscant d’on prové el secret de la qualitat darrere les cançons (per mi en aquell moment qualitat és misteri, visceralitat, matèria i orgull). Llavors ell es treu del seu abric el paper amb la lletra de la cançó i els acords escrits per a guitarra damunt de cada vers amb capo al 5è o 6è trast.

My love she speaks like silence,

Without ideals or violence…

A la conversa també hi ha en Sergi Solans, un il·lustrador fantàstic amb qui, un any més tard, després de les nostres aventures al nord, compartiríem el projecte d’Una Magrana d’Astres. Acabem la nit a casa el David tocant la guitarra i cantant. Ell em diu alguna cosa com; “T’importa massa cantar bé, deixa’t anar”. Ell sap deixar-se anar i trenca les paraules. Quan torno a casa en una matinada que és nit es posa a nevar. Arribo, agafo la meva guitarra i trobo un text que enviat pel meu amic barceloní Guillem Casas. Faig una cançó trista sobre l’hivern, sobre les ruptures que estic experimentant i sobre el pas del temps. Amb el David ens tornem a veure, anem al centre de Ghent, al cafè Damberd, toquem als jardins gelats d’algun pub irlandès dels barris del nord, mengem un kebab al carrer Slaapstraat, parlem (de vegades discutim,),sobre les nostres maneres de ser, de vegades toquem cançons al carrer, de vegades ens infiltrem en algun club de jazz i animem la nit amb els nostres acords o ens trobem amb altres il·lustradors… I un dia m’ensenya un vídeo d’un cantautor suec, Kristian Matsson, The Tallest Man on Earth.

The Tallest Man on Earth: Sis hiverns més tard

He d’esperar sis anys per veure’l en directe, tot i que en tinc una oportunitat abans, no m’espavilo i a causa d’una mal moment en què s’acaben moltes coses a la velocitat de la llum no puc anar al concert de Barcelona de l’any 2013. Però la nova oportunitat és idònia i encara millor, és irònica, The Tallest Man on Earth ve a la Sala Barts a presentar un disc sobre la ruptura amb la seva exdona, Dark Bird is Home, justament quan jo ja he oblidat del tot els perquès de la meva absència el 2013.

A la zona del Paral·lel on regna l’Apolo hi ha un bar que es diu Leonés 2. Es tracta del bar per excel·lència de l’equip de tècnics de so i artistes que toquen a l’Apolo i van a fer un mos abans dels espectacles. El local fa cantonada, és petit i conserva aquelles barres d’alumini amb una nevereta horitzontal plena de tapes sota un fluorescent de laboratori. M’hagués agradat torbar-me el The Tallest Man on Earth en el bar abans del concert i preguntar-li com se sentia o explicar-l’hi les meves trifulgues per Bèlgica i les ganes que tenia de visitar el seu país, Suècia. Però no apareix. De fet, al Leonés 2 la majora de la gent no sembla fer temps per entrar a la Sala Barts. Hi ha algun hipster que s’intueix que hi anirà, però la majoria dels clients són heaviates i rockers que el temps ha entendrit, d’aquells de tota la vida.

Entrem a la Sala Barts i el teloner de The Tallest Man on Earth, un tal The Tarantula Waltz està fent el que seu nom indicia, toca unes balades llargues amb uns ritmes ternaris típics del pop folk dels països on fa fred, amb un aire de Damien Rice, però que no acaben de connectar amb ningú. Dedica una cançó al seu fill, parla de la seva amistat amb l’artista que hem vingut a veure i ens acaba caient bé. Destaca la seva veu impecable i potent (ni una nota desafinada), però a les composicions els falta energia i convicció.

Finalment la taràntula se’n va (tornarà a aparèixer en un dels bisos en un gest inesperat al final del single Dark Bird is Home) i esperem una estona. Fem una cervesa a 6 euros. Finalment surt el cantautor suec, amb banda.

El repertori del concert és variat, repassa els temes més importants dels seus 4 discos en uns girs imprevistos. No hi ha una part acústica i una part amb banda, el cantautor va intercalant els episodis amb bateria i baix amb d’altres totalment acústics. Canvia de guitarra a cada cançó, potser perquè The Tallest Man on Earth és d’aquests nous cantautors del folk que juguen a anar afinant les guitarres de forma diferent, igual que d’altres del mateix estil com Laura Marling. Alguns temes tenen l’etiqueta del nord i sonarien com Bon Iver (de fet ell en va ser teloner) si no fos per la veu trencada, l’aire visceral i la lírica elaborada de les seves lletres. Em sorprèn la capacitat de transmissió que té, extremadament prim, vestit de negre, com si vingués a recrear-se en el seu dol. Em sorprèn l’energia que té quan interpreta aquesta gran cançó del nou disc que es diu Little Nowhere Towns amb el piano i s’excusa per no saber-lo tocar gaire bé (en realitat és increïble), i m’adono que la cançó Revelation Blues és un joc en què imita la reverberació de les cordes d’una guitarra acústica però sense utilitzar cap efecte, simplement interpretant-ne el retard amb un arpegi precís. En aquest sentit, el seu estil de guitarrista és el clàssic del folk però tot i que els cantautors no són, per tradició, grans virtuosos dels seus instruments (sinó que se’ls reconeix per les seves històries personals, lletres o composicions), t’adones que ell ve d’un altra educació musical, molt influenciat pel jazz, i això juntament amb una qualitat de so fantàstica que em sorprèn de la Sala Barts, fan que estiguem flotant durant  tot el concert. Toca totes les cançons que jo volia escoltar, el públic d’entre 20 i 30 anys d’estètica hipster coneix les lletres, llença exclamacions a l’escenari, als crits de handome The Tallest respon que es l’efecte escenari, però que en realitat no ho és, la banda riu. Els músics són discrets però toquen allà on cal, fins i tot el moment de solo de guitarra elèctrica que hi ha en qualsevol concert es resol amb una frase musical senzilla i elegant, sense protagonismes. Quan toca el tema ple de tòpics turístics (siesta, flamenco, toros…) King of Spain del seu primer disc The Wild Hunt (Dead Oceans, 2010) deixa a l’aire la pregunta The king of… Catalunya?, ho fa amb molta subtilesa i ens guanya el cor una mica més.

El concert acaba amb el single Dark Bird is Home (Dead Oceans, 2015), una cançó que sona a balanç de la seva relació i que aguanta durant molta estona la part acústica per pujar amb tota la banda inesperadament amb la frase So this is not the end and no final tears.

És reconfortant saber que queden artistes així, que connecten amb tota una tradició que els nous moviments de pop folk volen recuperar, però encara és més reconfortant comprovar que aquesta música visceral, amb aquesta actitud poètica (segurament més depurada i més per al segle XXI) que jo vaig descobrir a Bèlgica l’hivern del 2010 és un patrimoni que les noves generacions s’estan fent seu.

Finalment, crida l’atenció que el nou disc no és melancòlicament insuportable, més aviat és tot el contrari, de fet els anteriors sonen més foscos i més reflexius que aquest. Potser l’ocell fosc que evoca el suec sí que hagi tornat a casa, però sembla evident que quan hi ha entrat allà no hi havia ningú.