Joseph Kosuth, Self-defined (fragment), 1965. Imatge: Procsilas Moscas [Cfr. https://www.flickr.com/photos/procsilas/2995402022] Sota llicència CC BY-NC-SA 2.0.
Joseph Kosuth, Self-defined (fragment), 1965. Imatge: Procsilas Moscas [Cfr. https://www.flickr.com/photos/procsilas/2995402022] Sota llicència CC BY-NC-SA 2.0.

El conceptualisme no és complicat, per accedir a ell sols fan falta interès i capacitat per modificar els prejudicis que tenim assentats al voltant del fet artístic. Començaré aquesta sèrie setmanal de quatre articles amb una disculpa, i un glossari. La disculpa és per intentar dur a terme, al segle XXI, una proposta que vol aprehendre una generalitat. El resultat d’aquests articles sobre l’art conceptualista serà necessàriament incomplert i parcial. Voldria, però, qualificar aquest intent, més que com “macroscòpic”, com “telescòpic”, tant pel que té de “visió a distancia” com també per constar de “peces longitudinalment successives que poden recollir-se encaixant cadascuna dintre de l’anterior, amb el qual es redueix la seva llargària per facilitar el seu transport”. Si finalment arribo a cap lloc, és sense dubte gràcies a una amplia bibliografia sobre l’art conceptual, de la qual he retallat el que m’interessava per muntar aquestes escenes; qualsevol confusió, no obstant, és una fallada de muntatge. Pot ser he sigut massa teòric, i falten exemples. Animo a qualsevol qui vulgui aprofundir en la qüestió a visitar les institucions properes –biblioteques, centres d’art, galeries, etcètera– per trobar-los ell mateix. A continuació ve el glossari:

Agent: Qui actua dintre del camp de l’art. Principalment una persona o col·lectiu –artista, galerista, crític, públic–, però també una entitat –galeria, museu, casa de subhastes, publicació– o una cosa –obra, llibre, revista, espai.

 Art conceptual, art conceptualista: Amb minúscules. Fa referència a qualsevol pràctica artística que tingui relació amb la idea, amb lo raonable o intel·lectual, abans que amb lo directament sensible. De vegades el rebuig de la fisicitat pot ser complert, però no és necessàriament així.

Art Conceptual: Amb majúscules. Fa referència a determinades pràctiques artístiques, derivades de les avantguardes minimalistes i pop, realitzades als centres de producció –sobre tot als 60’s al mon aglosaxó– que son preses com “originals” i “primeres” en front dels conceptualismes per determinada historiografia hegemònica, centrista, colonial.

Marina Abramović, The Artist Is Present, MoMA, New York, 2010. Imatge: [Cfr. https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Marina_Abramović,_The_Artist_Is_Present,_2010_(4421751197).jpg]. Sota llicència CC BY-SA 2.0.
Marina Abramović, The Artist Is Present, MoMA, New York, 2010.
Imatge: [Cfr. https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Marina_Abramović,_The_Artist_Is_Present,_2010_(4421751197).jpg].
Sota llicència CC BY-SA 2.0.

Avantguarda, avantguardes: Successió d’estils artístics esdevinguda entre la segona meitat del segle XIX i la segona meitat del XX. Sol associar-se amb un desenvolupament molt accelerat i amb una gran priorització de la innovació.

Binomi: Díade, dos contraris que es complementen. Normalment aquesta estructura binaria oculta una tensió que pot tractar-se com una unitat o separar-se en més de dues parts. Exemples: local/global; centre/perifèria; estructura lineal/xarxa; modern/postmodern.

 Camp: Conjunt de relacions i agents –humans i no humans– en torn d’una matèria. Respecte al art, és el que col·loquialment es diu “món”.

 Característiques: Trets, aspectes particulars d’una cosa, que la distingeixen de les demés. Dels conceptualismes, es solen indicar com habituals el caràcter de ideació, la “desmaterialització”, la interdisciplinarietat, el criticisme, la politització, la autoconsciència, la relació amb el context, l’anar contra les estructures i relacions del camp artístic esdevingudes de la modernitat, etcètera.

Centre: Part del binomi centre/perifèria que concentra el poder. Se li atorga habitualment el caràcter de protagonista. Els seus productes són “originals”.

 Conceptualisme, conceptualismes: Inicialment, són aquelles pràctiques que esdevenen de l’Art Conceptual. Al voltant dels 90’s el terme tendeix cada vegada més a representar qualsevol art conceptual, i no a soles el centrista; és aleshores que adquireix la terminació en plural. El sufix “-isme” denota “derivació”, el qual suposa una jerarquització. Aquí s’emprarà el terme amb el mateix sentit que “art conceptual” o “art conceptualista”.

 Desmaterialització: Terme inicialment emprat per la crítica i comissaria Lucy Lippard per descriure l’allunyament respecte a l’obra d’art tradicional dut a terme per les pràctiques artístiques conceptualistes. Concepte discutit a posteriori, s’ha arribat a l’acord de que la desmaterialització no fou complerta, donant lloc a una de les paradoxes de l’art conceptual: la pèrdua conscient de fisicitat per fugir del mercat tradicional de l’art, al qual, no obstant, es va acabar comerciant no amb les obres mateixes, sinó amb la documentació al voltant d’elles.

Estil: Tendència dintre del camp de l’art que es basa en postulats moderns. Suposa la originalitat i la precedència temporal, ancorat-se en el geni artístic. Impedeix elaborar de nou les mateixes solucions, o que aquestes siguin valorades positivament, encara que sigui mitjançant desenvolupaments o contextos diferents. Els estils tendeixen a evolucionar –o a interpretar-se– de mode que els trets importants de cadascú s’oposin als del precedent.

Ilya Kabakov, Der gefallene Kronleuchter, 1997. Imatge: [Cfr. https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Ilya_Kabakov-Der_gefallene_Kronleuchter.jpg#/media/File:Ilya_Kabakov-Der_gefallene_Kronleuchter.jpg]. Sota llicència CC BY-SA 3.0.
Ilya Kabakov, Der gefallene Kronleuchter, 1997.
Imatge: [Cfr. https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Ilya_Kabakov-Der_gefallene_Kronleuchter.jpg#/media/File:Ilya_Kabakov-Der_gefallene_Kronleuchter.jpg].
Sota llicència CC BY-SA 3.0.

Global: Part de la díade global/local que representa, no a la totalitat del planeta Terra, sinó a allò que treballa transnacionalment dintre del sistema capitalista.

 Historiografia (de l’art): Estudi de la manera de fer història (de l’art).

 Ideació: Procés mental. Dit com a característica d’una pràctica artística, assenyala aqueixa que, abandonant o no els aspectes físics, posa l’accent en el procés mental que aquesta activa, ja sigui intel·lectual, racional, comunicatiu o d’un altre gènere, i que va més enllà d’allò present a l’obra. La transmissivitat és, per tant, essencial a l’art d’ideació.

 Imitació (de pràctiques centristes): Segons la historiografia lineal de l’art, derivada de la tradició moderna, és l’únic que poden fer les pràctiques artístiques de les perifèries, ja que per la seva posició subordinada mai podran participar de la “originalitat” ni de la “precedència temporal”.

Intercanvi de rols: Es produeix quan un agent del camp pren –forçosa o amigablement– posicions i/o funcions pròpies d’un altre agent.

 Línia, linealitat: Mode pel qual treballen els binomis. Consisteix en anar d’un punt a un altre passant sempre pel mateix lloc. Pressuposant un origen i un final, s’estructura així el coneixement de manera jeràrquica.

 Local: Part del binomi global/local que representa allò que és específic d’un lloc concret.

 Modernitat: Fenomen occidental, centrista i hegemònic, iniciat amb la Il·lustració, que abasta totes les esferes de la societat. Es basa en postulats i esquemes que determinen com funciona i s’ordena l’“estat de les coses”, tals com el progrés infinit, la linealitat, la millora continua de l’home i les seves condicions, l’aprofitament exhaustiu dels recursos naturals, l’ordenació per l’economia, la universalitat, etcètera.

 Noves actituds, nous comportaments: Termes emprats per qualificar les pràctiques artístiques que es sortien de la norma del camp de l’art tradicional o de les avantguardes modernes. El primer prové de la ja mítica exposició “When Attitudes Become Form”, comissariada per Harald Szeemann el 1969 a Berna; el segon, del cicle de presentacions que el crític i teòric Simón Marchán va organitzar el 1974 entre Madrid i Barcelona.

 Originalitat: Valor molt important per al pensament modern. Remet en primer lloc a la precedència temporal, i en segon, a la unicitat. Qui la posseeix és primer dins la seva espècie, subordinant qualsevol imitació, derivació o similitud baix la seva “hegemonia per anticipació”. D’allò subordinat no s’apreciarà el procediment pel qual va tenir lloc, sinó únicament la seva relació amb l’“origen”.

 Perifèria: Part subordinada de la díade centre/perifèria, a la qual s’atorga habitualment el caràcter d’antagonista. Els seus productes no són “originals”. No es deu oblidar que hi ha diferents graus de perifèria.

 Postmodernitat: Com a continuació de la modernitat, és un fenomen occidental i centrista. No obstant és autoconscient, i critica certs aspectes de la modernitat, com ara l’autoria, la originalitat, la linealitat, etcètera. Torna la seva vista cap al passat, utilitzant amplament recursos d’ironia, citació i al·legoria que restaven fora del positivisme modern.

 Rol: Posició que pren un agent dintre del camp, que comporta una o vàries funcions. El camp de l’art modern suposa unes posicions fixes, que el conceptualisme tendeix a flexibilitzar o intercanviar.

Xarxa, xarxes: Quan la linealitat de l’esquema centre/perifèria ja no pot sostenir-se per un centre fixe, els centres, transformats en nodes, es multipliquen, perdent el seu caràcter “universal”. L’esquema lineal es transforma en xarxa, o camp, o topos.

 

 

 

 

COMPARTIR