L’inici de les revoltes àrabs en 2011 va suposar un esclat insurreccional al món àrab que va acabar amb importants figures com Gaddafi, Mubarak o Ben Ali.

A Algèria, malgrat que la població patís les mateixes condicions socioeconòmiques que a Egipte o Tunísia, i les institucions del règim estiguessin deslegitimades, la destinació de Bouteflika no va seguir el mateix camí que el dels líders veïns.

Com és possible que la població d’Algèria, malgrat patir els mateixos greuges que la resta dels seus veïns àrabs, mai van clamar per la fi del president Bouteflika? Per què en un país en què 24.500.000 de joves (el 70% de la població total) s’enfronten a nivells de desocupació del 45% no hi ha hagut un esclat social revolucionari similar al dels casos de Líbia, Tunísia o Egipte? És Algèria un país immune a les conseqüències de la Primavera Àrab?

Per contestar aquestes qüestions, hem de centrar la nostra atenció en una sèrie de factors clau per entendre el procés històric i polític que s’està vivint a Algèria.

El paper de Bouteflika

L’elecció d’Abdelaziz Bouteflika en 1999 va suposar la fi de l’espiral de violència que assolava el país des de la intervenció militar el 1992. El seu carisma i determinació vers el desenvolupament del procés de pau i reconciliació va acabar amb la dissolució dels grups guerrillers islàmics i la reducció dels nivells de violència. Al seu torn, Bouteflika després de la seva reelecció el 2004, ha aconseguit consolidar-se al poder després de guanyar el pols a l’exèrcit i als serveis d’intel·ligència amb les successives purgues dutes a terme.

En l’àmbit polític, aprofitant la nova escalada de violència el 2006 i la conversió del Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC) a Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI), Bouteflika ha aconseguit reforçar la seva autoritat presidencial al país. A través de la reducció dels poders legislatius de l’assemblea i del consegüent debilitament dels partits polítics algerians, Bouteflika ha aconseguit ser l’home fort de la política d’Algèria. No obstant això, la utilització de mètodes autoritaris ha posat en relleu el seu perfil autocràtic.

L’energia i el contraterrorisme

Tant l’alça dels preus del gas i el petroli com la lluita contra el terrorisme islàmic han estat factors claus per enfortir els llaços del president Bouteflika tant amb els ciutadans d’Algèria com amb els seus socis del sistema internacional, tot i que el nacionalisme argelià i el reforçat sistema proteccionista hagi sigut un fre a les relacions euro-mediterrànies..

El ràpid increment en els preus dels hidrocarburs des de 2003 ha possibilitat que el president portés a terme un ambiciós pla de reactivació econòmica sense precedents al país. Entre 2003 i 2009 es van injectar en l’economia d’Algèria 170 bilions de dòlars dirigits a desenvolupar una sèrie d’infraestructures bàsiques, alhora que s’augmentaven els salaris del sector públic per tal de fidelitzar els serveis de defensa. D’aquesta manera, davant de les crítiques rebudes per la corrupció sistèmica, Bouteflika, a través del joc de faccions ha aconseguit coaccionar i aïllar als diferents partits polítics i organitzacions de la societat civil a través de l’assignació de privilegis econòmics.

D’altra banda, en apropiar-se Bouteflika dels esforços de pau, el règim d’Algèria ha aconseguit guanyar-se el respecte internacional en la seva lluita contra la insurgència Islàmica. Els acords Euro-Mediterranis han aconseguit que Algèria sigui un obligatori company de viatge de la Unió Europea en la seva estratègia contra terrorista.

Característiques de les revoltes àrabs

Al gener de 2011 una onada insurreccional va sacsejar Algèria. Inicialment, el missatge no es dirigia contra Bouteflika, sinó en la consecució de majors oportunitats socioeconòmiques. No obstant això, diferents partits a l’oposició, membres de la societat civil, sindicats i grups pro drets humans van organitzar la Coordinació Nacional pel Canvi i la Democràcia (CNCD). Emulant els moviments insurreccionals d’Egipte o Tunísia es clamava per la fi de l’estat d’emergència mantingut des de 1992, l’alliberament dels manifestants detinguts i així com majors llibertats socials i polítiques. No obstant això, el projecte del CNCD va fracassar. En primer lloc, l’organització no va atreure l’atenció del principal sindicat la Unió Générale des Travailleurs Algériens (UGTA). A més, el president va decidir tallar la situació establint una sèrie de reformes que van tenir com a punta de llança l’eliminació de la llei d’emergència, alhora que en els seus discursos televisats recordava les ferides obertes durant la guerra civil i emfatitzava la necessitat de mantenir l’estabilitat al país.

El pes de la memòria

Malgrat les diferents crítiques relacionades amb la corrupció i el seu caràcter autocràtic, l’estatus quo del president Bouteflika i el seu paper en posar fi a l’escalada de violència durant la guerra civil ha sigut un factor clau per mantenir la seva posició com a president del país. En l’imaginari col·lectiu dels algerians encara queden patents les conseqüències de la fallida obertura de 1989 i la posterior guerra civil després del cop d’estat militar.

Sumat a la inestabilitat i al fracàs de les revoltes àrabs en països com Egipte, Líbia o Síria, així com a l’amenaça del grup AQIM, la por a arribar a una situació semblant a Algèria ha sigut un factor clau perquè no es dugués a terme una revolta de la magnitud dels seus països veïns.

Joc de faccions i desunió de l’oposició

Des de la tímida obertura democràtica de 1988, la política d’Algèria s’ha caracteritzat per la competició de diferents faccions polítiques amb identitat pròpia. Aquest faccionalisme, estès fins a la societat civil i les forces armades, compta amb les seves pròpies agendes i línies d’actuació, i ha aconseguit evitar l’ascens d’una oposició unida contra el govern de Bouteflika. Un estudi d’opinió va mostrar que alhora que el CNCD organitzava les seves manifestacions, el 97% dels algerians no se sentien representats per cap partit polític. En gran part, els partits a l’oposició, amb una fe cega de dur a terme les seves propostes identitàries com la incorporació de la Sharia o l’enfortiment de la minoria amazigh, no tenen en compte la voluntat de la majoria de la població. D’altra banda, la població algeriana compta amb la minoria amazigh situada a la regió de Kabylie, la qual cosa suposa entre el 15 i el 20% de la població total. Aquesta minoria ha estat discriminada, i no va ser fins l’any 2001 quan després d’una violenta revolta va obligar el govern a reconèixer la llengua Amazight com a llengua nacional, i equiparar-la al mateix nivell que l’àrab.

La impossibilitat dels partits islàmics d’aglutinar el vot

L’èxit electoral dels partits islàmics a Egipte, Tunísia o el Marroc no pot ser comparable amb el cas d’Algèria. Malgrat que en l’any 2012 es decidís a portar a terme una aliança de partits islàmics per arrabassar el poder al Front d’Alliberament Nacional (FLN) de Bouteflika, els resultats electorals van mostrar la decadència d’aquesta opció política. Possiblement, les grans diferències i els personalismes dins del partit han minat la coalició electoral. Alhora, la desafecció de la població algeriana respecte als partits islàmics i el seu model de societat ha posat de manifest els baixos nivells de suport a les eleccions.

La resposta governamental a les protestes

L’extensió al desembre de 2010 dels disturbis per les diferents ciutats i prefectures d’Algèria, els quals tenien com a objectiu denunciar les pèssimes condicions socioeconòmiques de la població algeriana, el govern va anunciar noves reformes a favor de la democratització. D’altra banda, un element interessant en les revoltes d’Algèria va ser la proliferació de micro manifestacions. Comptabilitzant fins a un total de 10.910 el 2011, els joves d’Algèria, a falta d’un intermediari polític que aconseguís donar veu a les seves demandes, van sortir al carrer per protestar en favor de l’accés a l’aigua, l’electricitat o una llar, així com per poder satisfer les seves necessitats alimentàries. Sàviament, per tal d’aturar el cercle insurreccional es va negociar amb representants veïnals o locals i, gràcies als ingressos obtinguts amb la venda dels hidrocarburs, es va accedir a les demandes de la població.

Conclusió

Diferents factors han fet d’Algèria un país immune a les revoltes àrabs. Mentre que Bouteflika podria ser considerat un pater patriae per a molts, s’ha convertit en una figura clau en l’estabilitat d’Algèria. D’altra banda, gràcies als ingressos obtinguts de la venda de recursos energètics, s’ha pogut subsidiar les demandes de la població. No obstant això, un dels factors claus en la immunitat d’Algèria ha estat la incapacitat dels partits de l’oposició de cara a aglutinar el descontentament. Possiblement, la seva participació rutinària en un sistema d’eleccions que aixeca sospites en la població ha portat a una població descontenta amb les seves opcions polítiques la qual ha aconseguit satisfer les seves demandes a partir de protestes locals.

No obstant això, els alarmants nivells d’atur en la joventut i la importància demogràfica que aquesta tindrà en un futur al país posen en risc afirmar que Algèria és i ha estat un país immune a les revoltes àrabs.