La teoria de la història segons Asimov (3). La Psicohistòria

“The fall of Empire, gentlemen, is a massive thing, however, and not easily fought. It is dictated by a rising bureaucracy, a receding initiative, a freezing of caste, a damming of curiosity—a hundred other factors. It has been going on, as I have said, for centuries, and it is too majestic and massive a movement to stop”
Isaac Asimov – The Foundation
Com vam avançar al primer article de la sèrie, Hari Seldon utilitza un mètode anomenat“Psicohistòria” per a predir el desenvolupament de la societat: la caiguda de l’Imperi, les relacions de Terminus amb els seus veïns… Però què és i en què consisteix exactament? En aquest article estudiarem de manera més o menys analítica aquest mètode, amb les seves mancances incloses, que servirà per entendre i analitzar l’evolució de la societat que vam tractar al capítol anterior.
La psicohistòria es podria definir com el mètode per a predir l’evolució d’una societat a partir de l’agregació de les decisions fetes pels seus individus, és a dir, estudiant la ment, podem predir quina decisió prendrà una persona davant d’un dilema determinat. Agregant aquestes preferències, podem predir quin rumb prendrà una societat. Això pressuposa la següent assumpció, que anomenarem “norma fonamental”. “Els éssers humans prenen decisions en base una lògica que compleix les següents condicions.
  1. És independent del context: indiferentment de què una persona sigui rica o pobra, visqui en una teocràcia o en un estat laic, en una república o en una tirania (en el llibre trobem exemples de totes aquestes coses i Seldon prediu els resultats amb una certa exactitud), la lògica darrere de les decisions d’una persona és similar.
    1. Aquesta afirmació no és incompatible amb que el comportament dels individus canviï segons el seu context: els individus s’adapten a les circumstàncies que els envolten però, donat que igual que hi ha un nombre pràcticament infinit d’interaccions possibles, també n’hi ha un de contextos, per tant, ha d’existir una lògica independent del context que fa possible la predicció (tot i que, com veurem, aquesta lògica planteja uns problemes que detallarem a continuació).
  2. És compartida per tots o quasi tots els individus. Per tal que l’agregació tingui sentit, els individus han de prendre decisions seguint el mateix tipus de lògica. Davant d’un seguit d’interaccions iguals a nivell social (per exemple, el vot), si la teoria de Heldon té sentit, tots els participants han de fer servir la mateixa lògica (tot i que això no és igual a que tinguin preferències idèntiques, tal i com hem explicat abans).
  3. Pot ser coneguda, investigada i sistematitzada en un conjunt de lleis i teories científiques. De la mateixa manera que podem preveure a quina velocitat caurà una moneda llançada des del terrat de l’Empire State Building, hem de poder preveure què farà un ciutadà davant d’una decisió qualsevol.
Sortint del marc de La Fundació, trobem que aquest sistema fa olor d’individualisme metodològic, això és, la branca de les ciències socials que considera que allò que cal estudiar és l’individu i les seves decisions: pressuposen un homo economicus amb una calculadora gegant al cervell, que busca sempre maximitzar el seu benefici (de les implicacions morals d’aquesta teoria en parlarem un altre dia, si voleu). La diferència amb la teoria de Hari Seldon és que aquest darrer preveu la possibilitat de prendre decisions equivocades, és a dir, no assumeix que som capaços de calcular el nostre benefici i els riscos de patir pèrdues, sinó que la manera de prendre decisions està regit per un sistema com el que hem descrit abans.
En tot cas, Asimov no va voler plantejar una teoria perfecta, sino que ja va presentar unes limitacions que són les següents.
  1. La població sota escrutini no coneix la existència de la psicohistòria.
  2. El període de temps és de vora tres generacions.
  3. La població estudiada ha de ser de bilions de persones per tal de tenir validesa estadística.
I encara hi ha una altra cosa: com tota ciència estadística, té molt complicat predir els casos estranys. Tots els cignes són blancs fins que en surt un de negre, els pares baixos tenen fills baixos fins que un fa dos metres… Precisament, si recordeu l’article anterior, acabava amb un personatge misteriós anomenat “la Mula”, que conqueria la Fundació en un temps rècord i semblava que, aquest cop, el projecte de Hari Seldon s’havia acabat. Doncs bé, el tercer volum de la Fundació ens explica que, per una sèrie de circumstàncies la ment d’aquest personatge no funciona de manera normal i per tant queda fora de les lleis de la psicohistòria.

Un petit grup de membres de la Fundació aconsegueix desplaçar-se a Trantor, ara una ciutat en ruïnes, per a estudiar els arxius de Seldon a la recerca d’una solució. Ben aviat descobreixen que la Fundació, aquesta societat que ha de ser la base del Segon Imperi Galàctic, té una contrapartida a un lloc desconegut. Una Fundació 2 on s’han establert psicohistoriadors (prohibits a la Fundació 1 de Terminus) que han perfeccionat la seva ciència fins a extrems insospitats i que són el garant de que el pla de Hari Seldon es compleixi. I efectivament, anem descobrint com, en realitat, els savis de la Fundació 2, han anat movent fils constantment sempre que el curs de la història es desviava massa del pla establert, l’objectiu del qual no és, ni més ni menys, que, a través del poder militar, científic, tecnològic, mercantil… de Fundació, establir una dictadura benevolent on uns psicòlegs que coneixen la ment dels humans fins al darrer detall fan el millor de tots els móns possibles.

I aquí, senyores i senyors, se’ns en va tot en orris: la teoria de la història que planteja Asimov no és ni tant inevitable ni tant clara com semblava. Més aviat, més que de Marx caldria parlar de Descartes i del Déu enganyador. És cert que la dinàmica existeix, però bona part del que hem vist es deu a uns actors que poden manipular el curs de la història dins d’uns paràmetres… Per tal que segueixi el curs que hauria de seguir segons una teoria imperfecta. Que cadascú hi busqui els referents que vulgui, jo no m’hi fico. En qualsevol cas tenim material per un “bonus track”. Seria possible una dictadura benevolent perfecta? I si fos que sí, és desitjable?

-Publicitat -    

Completa la sèrie

Asimov i la història (I): Introducció
La teoria de la Història segons Asimov (II): Etapes, progrés i revolucions

   

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca