Qui és Helena Basagañas?

Quina opinió té de l’art actual? – Pregunta Maria Palau, imagino que un temperat o potser plujós 1 de setembre del 2010, a Helena Basagañas en el seu estudi-àtic del carrer Cartagena. Ella deixa entreveure les dents entre els llavis, vacil•la, s’arma i respon:

-Molts artistes volen cridar l’atenció, ser molt diferents, però les obres són buides. El pas del temps acabarà posant tothom al seu lloc. Jo no sé si n’ocupo cap, de lloc. La pintura no enganya: exigeix un temps més tranquil, lluny del bombardeig intermitent d’estímuls de gran part de l’art d’avui. Després del flaix impactant, què queda? Jo vull que l’espectador es trobi en la meva pintura-. Maria Palau escriu a la seva llibreta, recull a la seva gravadora i escolta a punt de llançar la següent pregunta o de cloure l’entrevista. Tot al sobre àtic del carrer Cartagena.

Estudi d'Helena Basagañas
Estudi d’Helena Basagañas

L’ estudi és blanc i lluminós, és clar. Les seves parets estan tacades per cartells, per llibreries i una gran taula ocupa tot el seu centre. No tindrà més de trenta metres quadrats, quan s’hi entra tota la paret oposada a la porta és una gran finestra de sol. Les imatges se’m graven a la retina amb la pàtina de la seva pintura, crua, de veritable emoció, d’una emoció llunyana, contrastada per la seva jovial postura. I el filtre de l’aiguarràs em resulta familiar quan penso en les converses que he tingut allà amb Helena Basagañas. Però en una paradoxa ara recordo que quasi mai m’he fixat en el paisatge urbà que deixa veure la finestra.

Al parlar i escriure sobre la seva obra és parteix d’una dificultat. Un escull mental que ha anat conquerint les nostres ments. Pot ser un paisatge nou? Pot ser l’abstracció de tipus cezannià quelcom a tenir en compte en l’era de les obres conceptuals? Fins i tot el mateix retorn al material pictòric tradicional, al tema, no pot ser una cosa llunyana i fora del focus del nostre interès? Aquests esculls, aquestes preguntes que m’he fet a mi mateix, que em corroïen i em negaven el dret de posar-me a escriure, se m’han clarificat gràcies a un oracle cec; J.L. Borges. Tres línies d’aquest autor diuen: Es verosímil que estas observaciones hayan sido enunciadas alguna vez y, quizàs muchas veces; la discusión de su novedad no me interesa menos que la de su posible verdad. Es veritat que les observacions fetes en forma de dibuix per Basagañas s’hagin fet cíclicament al llarg de la història de l’art. Però s’anuncia la pregunta; són veritat? Quina veritat tenen? I llavors en un acte de bondat podem dir que són pintures que anuncien la veritat de la seva creadora i al ser fetes amb la seva veritat també anuncien la nostra.

L’obra, el paisatge, aborden la gran problemàtica de l’art entre el límit del fet conceptual i la cosa plàstica, tiren cap als límits del mateix art, en una reflexió d’interès per ella mateixa, fora de trivialitats esnobs, fora de l’impacte momentani que la peça, la performance o allò que se li digui art té en les nostres ments.

La seva pintura és fruit d’un treball constant i valent, senzill en el seu propòsit i complicat en allò que comporta. La pintura de Basagañas em recorda al jazz de Meshell Ndageocello o Sandra Nkake, les seves formes crues, desprotegides i brutals deixen passar una bellesa primigènia, que com a tal s’alça exultant. Però també em recorda a les ermites excavades a les roques castellanes o les pel•lícules de Pier Paolo Passolini. Em recorda una sensació, un tacte sec a la pell, els núvols negres d’una tempesta o una cala rocosa i saturada de sal de Menorca. I encara no estic satisfet, i les paraules de la pintora em retornen a la meva ment, Després del flaix impactant, què queda? I això és la seva pintura, és allò que ens queda després de veure-la, és allò que pensem, que respirem.

En la meva immensa joventut he descobert una cosa que es confirma amb la pintura de Basgañas, la bellesa, allò que abraça a l’amant de l’estètica té una nota greu, bruta i desconcertant. De la mateixa manera que en la llum hi ha la foscor, en l’exhibició del plaer estètic i hi ha la tristesa i la brutalitat. Si escoltem el Rèquiem en Re menor K626 de Mozart ho podem comprovar fàcilment. L’obra de Basagañas es mou en aquests conceptes, es mou en una tensió d’oposats, per portar-nos-la al nostre camp de batalla, el nostre cervell i que així ens puguem trobar. Una pintura que no necessita artificis, és natural i sincera, ja que aquesta és l’únic camí per realment poder-se trobar a un mateix.

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca