Quan ens posem en una relació és entrar en un laberint. Tots somiem en trobar la sortida i arribar a bon port, tot i que, en moltes ocasions ens perpetuem dins i, el pitjor, és sentir-te perdut i no saber cap a on tirar. Avui us proposo diferents paisatges urbans on passejar l’amor, perquè no només canvien els espais on ens agafem de la mà, sinó que el nostre estat també transmuta.

Restaurant Port Nàutic i Fòrum

Ens agafàvem la mà perquè feia molts dies que caminàvem sols. Era agradable sentir que, per una estona, teníem companyia en un tros de camí. Cadascú estava abstret al seu petit món i, de sobte, un soroll ens va fer obrir els ulls. El mateix bullici ens va portar a la infantesa. A tu, de costa, el soroll dels màstils al vent et recordava les llargues hores a la platja i al mar, mentre que a mi, de muntanya, em recordava el repicar del bestiar quan caminava. Una prova més que veníem de diferents rutes i que la travessia ens unia en un mateix punt. Vam riure per les vides paral·leles viscudes i per la gran sort d’enfilar un camí incert amb banda sonora pròpia: la teva i la meva.

Després de dinar vam digerir-lo estirant les cames al paisatge de ciment que configura el Fòrum. Travessar el pont i sentir-te que flotes a l’aigua fins que, farts de l’esfalt, vam xafar el bosc de Sant Adrià. Perquè a vegades, les digestions i els menjars senten millor en companyia.

Laberint d’Horta

Quants nusos i nusos portes a sobre? I qui carai es construeix un laberint per perdre’s per pura diversió? Que les plantes del laberint siguin verdes no és casualitat: verd esperança. Quan estàs immers en una relació, sigui al principi o bé sigui al final, et preguntes si funciona i si estàs en un carrer sense sortida. Em debatia si érem compatibles, si n’estaves realment de mi, si teníem futur junts i em portes al laberint. Curiós que el paisatge exterior dibuixi gràficament el meu interior.

Les arcades són ornaments que embelleixen qualsevol disseny i tu em portes roses, una forma de dir que t’importo, que vols que la nostra relació faci olor a roses. De tan que parlem ens distreiem rient i ens oblidem d’on passem i és just llavors quan passa el miracle: trobem la sortida.

Base Nàutica del Poble Nou

El sol ens toca a la cara i ens convida a fer una petita ganyota, per això decidim treure les ulleres de sol. Demanem un vi blanc abans de demanar el menjar. Portes un jersei de color blau cel i un somriure molt pronunciat. No és la primera cita i tampoc la vintena. No hi ha hagut temps de teixir intimitat però sí una certa complicitat. La relació agafa certa forma i em sento justament com aquest indret: toco de peus a terra mentre de fons sento el soroll del mar. Perquè si estàs des de les altures no assaboreixes l’ara i si estàs molt anclat en l’ara no neix la il·lusió. I el mar ens recorda que tot va, que tot ve, i que tot sempre és.

Després caminem entre la platja, al costat del mar mentre els cabells em voleien, se’m despentinen, se m’enreden. El mateix que em passa quan estic al teu costat.

Parc de l’Oreneta

Sento que no estem sols en aquest bosc. Mentre passegem veig les altres parelles amb qui he estirat les cames, amb qui he compartit converses. I el que és encara pitjor, imagino les que tu has tingut, les que tu has passat. Ens asseiem en un racó i mengem el dinar, perquè avui anem de picnic. De cop, la música para i estem sols. Em somrius i em dius que avui estic molt guapa mentre desemboliques delicadament el nostre menjar: pollastre a l’ast, patates i pa. Encara que no són aliments típics de picnic reflecteix la anormalitat de la nostra relació. Aquí, lluny del constant soroll et sento més que mai. El cafè el fem al bar-restaurant que hi ha a l’entrar i assaborim a glopades la nostra companyia. Les vistes de Barcelona, des d’una altra perspectiva, ens donen aire i ens situa en quin punt estem.

I des de la taula, mirem Barcelona i el seu skyline als nostres peus mentre ens agafem la mà, mentre sentim que, avui, som un.