Aquest article pretén esdevenir un ràpid i superficial repàs per la història política, electoral i de partits de l’Espanya contemporània per tal d’afavorir l’enteniment de la situació política sorgida de les eleccions al Congrés i al Senat de diumenge. Per fer-ho és indispensable analitzar la lògica social, política i històrica dels processos politico-electorals espanyols i l’ADN sociopolític intrínsec que han propiciat aquest escenari. No hi ha comparació històrica possible amb cap altres eleccions i resultats si aquesta pretén ser objectiva, rigorosa, realista i analítica; cal entendre que en la història política contemporània espanyola mai s’ha donat quelcom similar comparable als fets i resultats que ahir a la nit es conegueren. Aquest repàs, doncs, ens porta 200 anys enrere.
La història política contemporània espanyola va néixer el 1812 quan es va pretendre acabar amb l’Antic Règim i introduir el Liberalisme polític a través de les arxifamoses Corts de Cadis i de la ‘Constitució de Cadis‘ o més popularment coneguda com a “La Pepa” per la seva aprovació el dia de Sant Josep d’aquell any. No obstant, però, és prou sabut que la història política espanyola no ha estat, ni molt menys, una camí planer i segur sinó que, més aviat, ha estat un sender fosc, turbulent, farcit de sables i tricornis i mancat, sovintment, de paisatges democràtics i moderns. Tant és així, doncs, que el naixement del Liberalisme espanyol –sistema que arreu d’Occident s’acompanyava i s’assimilava amb quotes elevades de democratització, modernització, industrialització i desburocratització de la societat i la política dels nous Estats sorgits– va experimentar un segle XIX de vaivé caracteritzat sens dubte per un sistema electoral bipartidista i de torn on s’emprava freqüentment la burocràcia, l’abús de poder, les esquerdes alegals creades pel mateix sistema i, fins i tot, la força armada per controlar i dominar un sistema que mancaria, doncs, de qualsevol cultura democràtica i representativa real. No fou fins el 1820, amb el “pronunciamiento” del General Riego, què Ferran VII aprovava la Constitució de Cadis i s’iniciava de iure el Liberalisme a Espanya. Així mateix, sobretot en el primers tres terços de segle la pugna política es dirimia entre moderats i progressistes. No obstant, apareixien d’altres forces que a nivell estatal pretenien dir-hi la seva, amb més o menys èxit, com ara els carlins o els republicans de diversa índole.
Després d’uns decennis marcats pel joc entre conservadors i progressistes amb l’arbitratge estricte d’Isabel II, el 1868 s’avançà una passa més cap a la intenció democratitzadora i modernitzadora de l’Estat, de les seves institucions i de la seva societat. Assumint els aires de canvi provinents de l’Europa de les revolucions, es pretenia posar fi a una etapa on es seguia mantenint un liberalisme carrincló desmarcat de les necessitats burgeses i populars i controlat per les capes altes del poder polític els interessos de les quals no sobrepassaven els seus cercles. Paradoxalment –tot i que potser no tant, si recordem que estem analitzant la història política d’Espanya–, la coneguda Revolució de 1868 amb el nom de “La Gloriosa”, fou incentivada i realitzada mitjançant un (nou) pronunciament militar.
Aquesta “Revolució”, què posteriorment es denominaria ‘Sexenni Democràtic o Revolucionari‘, provocà l’abdicació i exili d’Isabel II la qual cosa, amb la decisió final i no referendada per la societat espanyola, portaria a la cerca d’un nou rei: L’italià Amadeu de Savoia. El nou monarca, coronat el 2 de gener de 1871, tingué la difícil papereta d’establir a Espanya, per primer cop, una monarquia parlamentària, similar a l’actual. Tanmateix, la impossibilitat de governar una Espanya definida pel “quiero y no puedo” (o, potser, per un “puedo pero no quiero –o sí, pero poco–”), les discrepàncies i enfrontaments diversos entre els valedors del nou rei, una tercera guerra carlina que qüestionà el monarca i el sistema, i la pèrdua progressiva de suports del Rei per la seva incapacitat de control de la situació el feren abdicar el febrer de 1873. L’experiència democràtica de la monarquia, si existí, fou ben curta i dissimulada.
Havia arribat aleshores, després de moltes reticències i no sense discrepàncies, l’hora de proclamar la Primera República Espanyola. El bipartidisme, però, no havia mort. Era un bipartidisme no acostumat a les regles i característiques del Liberalisme culpa, clarament, d’un Estat espanyol que tampoc s’havia esmerçat massa en assumir i jugar a les regles d’aquest Liberalisme i preferia, segurament, les de l’Antic Règim. El bipartidisme s’havia afeblit per la dita “Revolució Democràtica”, sí, però igualment es veia afavorit per la impossibilitat d’aquesta, i sobretot de la Primera República, de rebatre i enterrar un sistema caciquil i centralista i apropar-lo als ciutadans. La República va arribar carregada de prejudicis i amb uns fonaments gens sòlids que auguraven el què acabà passant. Les diferències entre radicals, unitaris, federals i centralistes provocà, altre cop, l’aparició de l’Exèrcit el qual, amb el “pronunciamiento” del General Pavia, instaurà una República conservadora presidida pel General Serrano. Pròpiament i tècnica, però, es visqué una espècie de República dictatorial governada sense Corts –suspeses i dissoltes– i sense previsió de convocar-ne de noves, almenys, fins al control i l’estabilitat total de la vida política. Res més allunyat de la realitat, doncs, i la “República” de Serrano acabà cedint davant un nou pronunciament militar, el produït per Martínez Campos, que propugnava el retorn de la Monarquia liberal i parlamentària en la persona d’Alfons de Borbó, fill d’Isabel II. Es posava fi al Sexenni Democràtic; Espanya despertà monàrquica de nou, el 1875.
Així doncs, el segle XIX espanyol fou clarament el segle dels “pronunciamientos” la qual cosa evidenciava i accentuava: La manca de caràcter democràtic del sistema i dels seus conductors i polítics; la manca de capacitat de decisió dels ciutadans de l’Estat; i el fort poder i la forta posició de l’Exèrcit i tot l’estament militar en el sí de la societat i la política espanyoles (realment com si d’un partit més es tractés). Factors tots plegats que, per lògica, havien d’impedir per totes les vies la real i efectiva democratització de l’Estat espanyol així com el correcte funcionament de les seves institucions i l’autèntica representació en aquestes de la ciutadania al complet. Sembla ser, doncs, vista l’experiència politicomilitar de l’Espanya del segle XX, que aquest és el gran llast que avui en dia arrosseguem tots els qui vivim en aquest Estat.
La Restauració borbònica iniciada aquell 1875 va apartar els partits republicans i carlins de les esferes de poder i només els dinàstics (el Partit Conservador de Cànovas del Castillo i el Partit Liberal de Práxedes Mateo Sagasta) tingueren poder en el nou sistema polític espanyol. De fet, s’inicià aquí una nova i llarga etapa del bipartidisme espanyol i el què es va conèixer com a tornisme: L’alternança en el poder d’ambdues forces sense cenyir-se a la decisió dels ciutadans i a la seva representació, més quan els comicis electorals sovintment es falsejaven per tal que guanyés el partit al qui li tocava guanyar. Sense aprofundir en la complexitat d’aquells anys perquè això ens faria perdre el fil propi de l’article, cal remarcar que la segona etapa del període de la Restauració borbònica va obrir-se amb la greu crisi colonial espanyola al perdre les darreres colònies de Cuba, Puerto Rico i Les Filipines (1898) i va estar marcada per això. Aquest fet provocà una fonda crisi social, política, econòmica i de model d’Estat que intentaria un canvi el qual, a més d’ésser lent, fou pràcticament inapreciable. El 1902 accedia al tron espanyol Alfons XIII i, amb ell, s’intentà una reforma des de dalt amb poca credibilitat i empenta. La paraula de moda d’aleshores fou una que actualment resta de nou a primera línia de la política estatal: Regeneracionisme. Aquest regeneracionisme, però, era només façana i el nou talant democràtic que s’esperava dels polítics del país juntament amb la incidència de les masses en la vida pública, que és el que es demanava, no arribaren. Els governs s’alternaren massa sovintment i l’estabilitat sociopolítica fou impossible. El bipartidisme excloïa a aquells qui representaven el canvi, les reformes des de baix i allò que no fos l’establishment tradicional i monàrquic a l’entorn del sistema i del Rei.
El malestar social i polític de les classes mitges i baixes per les derrotes a les colònies, per les estrictes condicions tributàries dels més pobres i per la contribució abusiva a un Exèrcit ancorat en el passat i totalment desprestigiat; el descontentament cada cop major pel caciquisme descarat i la poca democratització sistèmica; els efectes de la industrialització i la regeneració viscudes a Occident; la implantació amb força entre les classes proletàries dels moviments anarquistes, socialistes, comunistes, etc; el descontentament i la incredulitat d’un canvi des de dalt que no arribava; els efectes de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la Revolució Russa (1917), tot això, principalment, portà al país al conegut Trienni Bolxevic (1918-1921) el qual es caracteritzà per la reorganització del moviment obrer i el ressorgiment de partits i sindicats socialistes, comunistes i anarquistes com la CNT (Confederación Nacional de Trabajadores), el PSOE (Partido Socialista Obrera Español) o la UGT (Unión General de Trabajadores). És significatiu que en 6 anys, de 1917 a 1923, es succeïren a Espanya 13 governs diferents. Com és ben sabut, la Restauració borbònica apostà aleshores per una dictadura militar supeditada a Alfons XIII i amb el suport de la burgesia industrial i econòmica del país. El Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es faria càrrec de la governabilitat del país i de l’Estat. La suspensió de drets, llibertats i de lleis fou sistemàtica, i només republicans i socialistes contestaren, en certa mesura, la dictadura.
Aleshores, el bipartidisme fou assassinat forçosament i, amb l’arribada de la Segona República l’abril de 1931 –a través d’unes eleccions municipals que únicament pretenien democratitzar el sistema podrit de la “Dictablanda” de Berenguer i Aznar i que van assolir un canvi de règim de baix a dalt–, semblava instaurar-se ja de manera final i democràtica el sistema liberal espanyol al qual li havia costat almenys una centúria arribar. Tots sabem com va caminar la República i qui i com li va amputar les cames. Després d’una crua Guerra Civil i quasi quaranta anys de Dictadura s’assolia, de nou, un sistema democràtic el qual s’havia de construir de cero. No obstant, hi havia fonaments, bases i parets que, tot i semblar corcades i poc fiables van decidir emprar-se com a base del nou Estat. Tot i les aspiracions i anhels de democràcia del poble espanyol, el bipartidisme fou una constant fins i tot en les primeres i més transcendentals eleccions després de la dictadura: En les eleccions de 1977 i de 1979 la UCD (Unión de Centro Democrático) d’Adolfo Suárez i el PSOE de Felipe González foren les dues forces que es repartiren la majoria dels escons, mentre que els altres dos partits que pretenien grans majories, el PCE (Partido Comunista de España) del polèmic Santiago Carrillo i l’AP (Alianza Popular) de l’exministre franquista Manuel Fraga restaren molt lluny de les dues primeres. En les eleccions de l’octubre de 1982, i degut a la greu crisi de govern d’UCD amb el recordat Cop d’Estat de Tejero el 23 de febrer de 1981, el PSOE accedia per primer cop al Govern de l’Estat després de la Segona República i el partit de Fraga seria el cap de l’oposició. L’UCD i el PCE es relegaven a posicions pràcticament residuals. A partir d’aleshores, la història ja la coneixem i el bipartidisme reprendria un cert caràcter tornista que podria fer-nos recordar aquell joc del segle XIX en el què quan el partit de govern creava un cert descontent popular el seu electorat el castigava votant en massa una única opció, el seu màxim rival. La gran diferència és que en aquest moment els falsejaments electorals i les farses ja no existien i el sufragi universal per a majors de 18 anys restava establert amb plenes garanties.
Després d’aquest repàs no esperi el lector una anàlisi electoral i resultadista a la semblança de les grans cròniques dels periòdics d’informació general i política, doncs aquí, com pot haver deduït ja, no la trobarà. He cregut necessari aquest repàs de la història política i electoral espanyola per analitzar –i provocar l’anàlisi als lectors– si realment s’ha posat fi al bipartidisme espanyol després de les eleccions d’ahir –o, si més no, és el primer pas per fer-ho– o no.
Al meu entendre es pot parlar de canvi, crec que això és evident i indiscutible. El mapa i l’escenari de partits ha mutat, ja no és el mateix; ha costat més de 30 anys però ja és una realitat. El bipartidisme aferrissat i tornista ha mort, almenys pels propers 4 anys. Han aparegut amb prou força dues formacions polítiques d’àmbit estatal que es creuen capacitades per a contestar l’hegemonia bipolar que el Partit Popular (PP) i el PSOE controlen des dels anys 80’s. Fins ahir, d’altres forces de nivell estatal presents al Congrés, com ara Izquierda Unida o Unión Progreso y Democracia, eren formacions residuals i sense cap tipus de paper en el joc electoral. Ara, però, Ciudadanos (C’s) i Podemos tindran en els seus diputats la possibilitat de plantar cara a la política interessada i apoltronada de les dues formacions capdavanteres i tradicionals a la Cambra. Ara bé, el canvi comporta la transició completa? S’ha parlat durant els darrers mesos –sobretot ho han fet aquestes dues forces emergents– de la realització d’una Segona Transició; és possible aquesta? Ja s’ha realitzat? Si bé el mèrit és doble per a C’s i Podemos –ja que, recordem, mai fins ahir havien tingut representació parlamentària al Congrés i ara han assolit el quart i tercer lloc respectivament–, al meu entendre s’han quedat a mig camí d’aquesta benvolguda i desitjada Segona Transició. Han fet la meitat del recorregut i s’han quedat sense carburant abans d’hora. La Transició, la del 1978, s’ha desmuntat però ha quedat orfe el relleu d’aquesta. El canvi ha mancat d’impuls per a ésser complet, efectiu i real. Amb això no vull dir que aquestes dues forces no hagin de complir amb allò promès i amb allò que creuen que necessita Espanya. Vinc a dir que l’Estat, la política estatal i, en conseqüència, el país, viu en el perill que això quedi “en agua de borrajas” i que aquesta Segona Transició acabi emportant-se-la el vent. Correm el perill de passar del bipartidisme postfranquista al quatripartidisme postmodern.
També cal constatar el perquè d’aquesta Segona Transició frustrada: El PP i el PSOE s’han mantingut en les seves posicions de primer i segon partits més votats. Han perdut suports, cert, i en vots Podemos ha quedat molt a prop dels socialistes –coses de la llei electoral espanyola que tant els de lila com els taronges pretenen modificar; per què serà?–. No obstant, segueixen al capdavant de la piràmide i és que, el dibuix que ens deixen els resultats bé podríem prendre’l com si d’una piràmide o d’un volcà es tractés. Si parléssim d’un volcà, és evident que el magma, la lava, resta en pura ebullició i com dirien a la Meseta “la cosa está que arde”. Tanmateix, sembla que aquesta lava no ha tingut prou força per elevar-se el necessari i poder erosionar i arrasar amb tot allò que hi prevalia amb anterioritat. Aquell bevedor habitual de cervesa (sobretot si és de tirador) ho pot entendre bé també: el líquid, la cervesa en sí, que sempre ocupa la major part del got podria perfectament ser la lava del volcà, és a dir, l’emergència de Ciudadanos i Podemos. No obstant, l’escuma de la cervesa, aquella que sempre vols treure’t de sobre per poder degustar-la a la perfecció està allà, cobrint el líquid, fina però molesta i resistent… A l’estil del tradicionalisme PP-PSOE. Potser aquestes metàfores comparatives s’agafen amb pinces, però són prou representatives per entendre gràficament el què ha succeït, tant per una banda com per l’altra, a Espanya i en quin punt es troba actualment el país.
Finalment, es pot corroborar que a Catalunya les coses avancen amb tints diferents i amb ritmes accelerats respecte la resta de l’Estat. A casa nostra ha guanyat En Comú Podem, la marca catalana de Podemos. Molt sorprenent pel fet d’ésser una força nova que ha estat capaç d’enderrocar Convergència (ara en la forma de Democràcia i Llibertat), per no parlar de les patacades del PP, ja poc sorprenent, i de Ciutadans, aquesta menys esperada si ens fiàvem de les enquestes. Així com a Espanya guanya el PP –seguint aquella regla estadística que afirma que la força que guanya a l’Aragó ho fa a l’Estat, com si de l’Ohio espanyol es tractés–, a Catalunya guanya l’esquerra alternativa i, és més, la segona força és també d’esquerres, independentista en aquest cas: L’Esquerra Republicana de Rufián i Junqueras. La patacada de la plataforma de Convergència, que recula a la quarta plaça, pot tenir infinitat de lectures però crec que és poc objectiva, pesi a qui pesi, la lectura plebiscitària i independentista dels resultats. Per tots és sabuda l’abstenció de molts Cupaires en relació a les eleccions d’ahir pel fet d’ésser espanyoles. Molts sobiranistes, però, han cregut oportú aquest cop fer confiança a En Comú Podem per dues raons ben clares: La promesa electoral d’aquest partit en relació a la celebració d’un referèndum pactat, legal i vinculant per tal què els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur amb la resta de l’Estat com a nació que són i, segona, el voler trencar amb aquest bipartidisme podrit i recalcitrant i optar per una opció netament d’esquerres que defensi la classe obrera. El retrocés de Convergència (DiL) és cobert en paral·lel amb l’auge d’ERC la qual ha obtingut els millors resultats de la seva història a Madrid i, per primer cop, l’independentisme tindrà 17 diputats al Congrés –fa quatre anys només tenia els 3 d’ERC– i les forces favorables al dret a decidir dels catalans 86 (69 de Podemos + 17 d’ERC i DiL).
A partir d’ara s’obre un escenari nou, incert i il·lusionant per a l’Estat i la política espanyols i, també, per Catalunya. Caldrà, primer, veure de quina manera es governarà un Estat que mai en la seva Història recent ha necessitat construir governs d’estabilitat ni de pacte, ni coalicions de govern per a assegurar l’estabilitat a tots els nivells. A partir d’aquí, les direccions que es prenguin i els futuribles que ara planegen sobre tothom seran uns o altres i seran més o menys possibles i reals. Ara mateix, l’única qüestió prou certa que s’albira sembla ser que si només es vol (o es pot) governar amb un bipartit que obtingui suports de govern i/o puntuals per mantenir l’estabilitat li caldria el suport dels partits minoritaris els quals només podrien ser els catalans (ERC i DiL) per número d’escons. Els partits estatals ja saben quina serà la demanda principal d’aquestes forces per a asseure’s a pactar el què sigui… O potser veurem un govern PP-PSOE? Som a Espanya, senyors, i com diu l’anunci… What else?