Fundació Arranz Bravo / Gabriela Zea Nadal
Fundació Arranz Bravo / Gabriela Zea Nadal

Barcelona viu un canvi, un canvi que s’imposa com una ombra sobre les galeries del carrer Enric Granados, però que d’alguna manera arriba fins al Poblenou. Una certa inquietud secreta assola els cors de galeristes, artistes i comissaris. Una remor de fons, diu a les seves orelles; hi ha algú més cool, més progre i més modern que està fent una cosa diferent. I aquest no ets tu. Llavors, els galeristes d’Enric Granados miren al carrer a través dels grandiosos i sòlids vidres que els separen dels vianants i veuen a joves despentinats amb barba i cartera de cuir, amb americana i corbata, joiosos de la seva feina liberal. O a boniques noies amb ulleres de sol Meller i plataformes, sabatilles Nike, impacients per anar a fer un brunch al Cup & Cake, on cambrers de samarreta blanca i boina gris els serviran sucs delirants en pots de melmelada. Els galeristes veuen tot això i es reconforten aspirant l’aire de pol·len i sutge barceloní. Al Poblenou, potser senten l’enveja o es pregunten què és aquesta cosa nova, perquè no són ells. I llavors miren les naus industrials reconvertides en alegres museus, que han generat solars conquerits per la natura més vibrant i els carrers bonics al costat de la Rambla del Poblenou, on edificis armats amb l’última tecnologia es barregen amb graffitis autèntics de descampat. L’ombra s’ha dissipat i poden continuar el vernissatge. Però en el fons; Eppur si muove.

Amant de l’aventura i dels riscos, armat amb una jaqueta de pell girada, camisa atrapada dins de jersei i sense ulleres de sol, volia investigar d’on venia aquest ombra, d’on sorgia la fosca que embruta els cors purs de tout le monde. La resposta era a l’Hospitalet. El barri de Santa Eulàlia marca la tendència. La Fundació Arranz Bravo és l’avantguarda, la punta de llança, del nou districte cultural català, i al seu costat hi ha la Sala Tecla Jove i una biblioteca, a més també s’hi han instal·lat la galeria Nogueras Blanchard, l’Ana Mas Projects entre més de 200 empreses joves i culturals. El barri, obrer i sense cap tipus d’interès, s’obre als edificis que formen aquest punt d’art amb un jardí i donant una bella vista de… Montjuic! Sí, en un cop de mirall, no és l’Hospitalet qui projecta l’ombra sobre Barcelona, sinó el sancta sanctorum de l’art català que es projecta sobre la Fundació deixant veure un turó a l’horitzó que com bé apunta, Gabriela Zea Nadal (flamant directora del documental Who is Tony Keeler? Juntament amb Adriana de Sandoval), podria semblar un duomo de la Toscana. Però a l’Hospitalet, al barri de Santa Eulàlia, no hi ha beautiful people rondant sense gaire feina pel carrer. Hi ha cases destartalades, no sense encant, que s’acumulen entre grans avingudes i gasolineres, si ja no són directament polígons industrials. Però enmig d’aquest paisatge i com a primera pista per entrar a l’auto nomenat Brooklyn català, només sortir del metro veiem l’excel·lent mural de Rasmus Nilausen “The Daily Bread”, que amaneix una paret de formigó amb encert i intel·ligència. Un mural que serà canviant cada mes i ens avisa que entrem al districte de les arts.

Edifici Freixas / Gabriela Zea Nadal
Edifici Freixas / Gabriela Zea Nadal

Sobrepassat per tots aquest elements, decideixo entrar a la Fundació Arranz-Bravo, que aprofita les restes d’edificis industrials per ser. I com està emmarcada! Per entrar-hi s’ha de travessar un pati amb un immens mural, un mural d’avantguarda tenyit amb escultures del mateix pintor, al ser les mides industrials. L’espai ple de maons, esdevé una tela ideal, un pròleg del que trobarem a dins, un espai ampli, on l’art és el protagonista. A l’arribar-hi sense avisar, el cadàver exquisit que serà l’exposició de Felipe Talo estava en procés. Una correspondència d’objectes entre Talo y Eduard Arranz-Bravo que convergeixen entre ells i formen un híbrid; un cadàver exquisit autèntic. Com ho explica Bernat Puigdollers a Bonart el 8/12/2015: Resident a Berlín, Talo ha iniciat un diàleg artístic amb Arranz Bravo d’inici clar i final incert, que, a poc a poc, ha anat definint-se buscant l’equilibri entre els dos membres del tàndem. Han treballat conjuntament des de la distància a través del correu postal i conjuntament a l’estudi de Vallvidrera d’Arranz Bravo. A la Fundació hi coincideixo amb Albert Mercadé, garant de la reconversió que pateix l’Hospitalet. M’explica amb il·lusió el projecte palpable, l’emigració d’artistes a la recerca d’una arcàdia on treballar tranquils a preus còmodes i la revitalització que això suposa per la zona. Ell, encarregat de l’oficina per atendre els artistes, els situa i els uneix, en una xarxa que aprofita les forces ja existents. Com apunta Felipe Talo, al ser Barcelona una ciutat presa pels turistes, els artistes necessiten llocs propers i tranquils, llocs on treballar en pau i no entre masses de turistes famolencs de consum cultural. També això suposa en certa manera un relleu generacional, que avesat a altres maneres de treballar, que no són les tradicionals, quan s’ha d’establir, ho fa d’una manera diferent.

Aconsellats per Albert Mercadé ens endinsem un altre cop per la jungla de cases petites, barraques verticals i avingudes desproporcionades a la cerca de l’antiga fàbrica Phillips, ara rebatejada com a Can Freixas, un edifici gran i groc que recorda la millor tradició berlinesa de la vida bohèmia. Aquest edifici, via el seu propietari, ha obert les portes i deixat passar artistes i petites empreses punteres. La porteria està compartia amb una muntacàrregues i s’anuncia una exposició al replà. L’edifici ja ha deixat de fabricar bombetes i ara revaloritza el seu barri. Amb gastats i rallats ascensors però que conserven aquella pintura vermella, ara granat, escales d’angles bonics i fotogènics, hom ja veu que és un edifici pres per artesans, artistes i arquitectes. Dalt a l’àtic, que d’alguna manera pot recordar la sala d’exposicions de Piramidón, es mostra l’obra dels artistes que hi resideixen. També serveix de club per arquitectes, dibuixants, artesans, etc… pels diferents habitants d’aquest edifici. Com diu Juan Emo de Com.Led, Can Freixas és un autèntic coworking, ja que s’aprofita la feina de cada u. Si es necessita un ferrer o fuster els van a buscar dins l’edifici, no el van a buscar a cap altre lloc, si es necessita un artista només s’han de baixar uns pisos. Un espai on fora de l’esnobisme dels coworks de Gràcia o del centre, s’aprofiten les habilitats d’hom per les feines de les diferents empreses que hi ha. Però també Emo m’explica com el nou Brooklyn no deixa de ser fum, de ser una manera de justificar que el preu del metre quadrat és més baix i que redueix costos a les galeries, clubs o centres d’art, però que si no, no hi hauria tot aquest moviment.

Edifici Freixas / Gabriela Zea Nadal
Edifici Freixas / Gabriela Zea Nadal

La voluntat de refer barris i ciutats aprofitant l’art, és una aposta valenta i que s’agraeix, Barcelona és una ciutat que ha de ser referent en aquesta matèria, perquè té el capital humà suficient per fer-ho. La llum, el clima, la barreja, la voluntat de ser, és ja una victòria. El problema és si es vol ser una cosa que no s’és. Barcelona no és New York i l’Hospitalet encara menys, és evident que tothom ho sap, i que es fa el símil com a element de propaganda. Però ja que hi som, podríem fer-ho diferent, treure’ns les lleganyes dels ulls per veure coses diferents, fer-ho diferent, fer el nostre barri o districte de les arts, per en un futur, ser models en una altre ciutat. Això només ho podem fer si som nosaltres mateixos. Potser l’ombra, el dubte que envaeix el cor dels galeristes del centre és passatger i d’aquí un parell d’anys ja ens n’haurem oblidat. Però al meu parer podria ser una oportunitat; l’Hospitalet com un nou inici per fer les coses diferents, però fer art nou i revisar a fons l’existent. Potser al voltant d’Arranz Bravo i Can Freixas s’instal·laran els nous artistes, que alhora han de fer el nou art. Esperem que així sigui, i que realment arribin a fer ombra sobre el carrer Enric Granados i sobre el Poblenou.

 

COMPARTIR