Per Àlex Solano i Seda Hakobyan de l’ @aravotcat
El 18 de març del 2014 Crimea era annexionada a la Federació Russa, a través d’un tractat i referèndum (controvertit), i es convertia en la 22a República de la Federació, mentre la capital Sebastòpol passava ser la tercera ciutat federal de l’estat.
Per entendre l’organització territorial russa cal tenir en compte que està formada per 85 subjectes federals, un sistema asimètric, amb regions amb més o menys autonomia.
L’Estat rus està format, en ordre d’autonomia, per 22 repúbliques (verd en el mapa), quatre districtes autònoms (amb minories ètniques, de color blau), una província autònoma (lila), 46 províncies, oblast (beix), 9 territoris o krais (taronja) i tres ciutats federals (Moscou, Sant Petersburg i Sebastòpol) de color vermell.
Els subjectes amb més autonomia són les Repúbliques, que teòricament tenen dret a la secessió, tenen dret a una Constitució pròpia, i un Parlament, i poden establir una llengua oficial pròpia. A més, a les Repúbliques una ètnia no-russa històricament era (o és) la majoritària al territori. D’aquestes 22 repúbliques, actualment en 12 l’ètnia majoritària no és la russa. En ser territoris amb poca població ha estat habitual la política de traslladar població a la regió per fer minoritària l’ètnia històricament dominant. Per exemple, el 1926 a Adiguèsia hi havia 29.000 russos (26%), tretze anys després l’ètnia russa suposaven 172.000 habitants (71%). Cal destacar que els russos són més del 80% de la població de l’estat.
Històricament és interessant mencionar dos casos singulars (i força desconeguts). La província Autònoma dels Hebreus, creada com a districte autònom el 1928, amb l’objectiu de portar un milió de jueus a Birobidjan (la regió lila del mapa) amb l’objectiu de promocionar el jiddisch, a la vegada que era una alternativa al sionisme i servia de contenció davant els japonesos. Va rebre el suport de jueus estrangers i es van establir jueus de tot el món. Però a partir dels anys 30 Stalin va començar una política de russificació. Després de la II Guerra Mundial (i amb Israel ja independent) els colons va fundar diaris jueus (com Eynikayt), i la població jueva va arribar fins als 30.000 habitants. Actualment els jueus representen un 1,2% de la població (2.327 habitants).
L’altre cas la República Autònoma Socialista dels Alemanys del Volga, creada el 1918, on el 1926 hi havia 379.630 (66,4%) alemanys. L’arribada dels alemanys es remunta al segle XVIII quan la zarina Catalina la Gran, alemanya, va convidar als seus compatriotes a colonitzar amb privilegis territoris de la seva sobirania, el 1764 ja es creava el primer poble (Dobrinka), i arribaven més de 30.000 colons. El 1941 la República va ser dissolta per Stalin (degut a la II Guerra Mundial) i la població deportada. Actualment encara hi ha gairebé 400.000 a Rússia, i gairebé 1,5 M amb avantpassats alemanys, i 200.000 a Kazakhstan.
Actualitat
Caucas Nord
Els cas més conegut és el de Txetxènia, on el 95% de la població de la República són txetxens (musulmans sunnites), i només hi ha un 2% de russos. El 27 d’octubre de 1991 van proclamar la seva independència després de la victòria electoral de l’independentista Congrés Nacional del Poble Txetxè, liderat per Djokhar Dudàiev. El nou govern controlava el territori, però el govern rus no va permetre la secessió i així va començar la Primera Guerra Txetxèna (1994-1996). Les tropes russes van ser aniquilades per les forces texetxenes, el govern rus va enviar avions i tancs, ocupant i arrasant la ciutat. I van assassinar al president Dudàiev quan es refugiava a la muntanya.
Però, un atac sorpresa dels guerrillers, va fer arribar a un alto al foc després de què els guerrillers recuperessin la ciutat, amb centenars de soldats morts, i el govern rus amenaces de bombardejar la ciutat amb desenes de milers de civils. Els independentistes mantenien el govern, i s’establia fins al 2001 per decidir l’estatus de la República Txetxènia. El conflicte va deixar 90.000 civils morts, a més va provocar un gran malestar a les repúbliques del voltant, com Daguestan, a causa de la destrucció d’un poble fronterer, o a la República d’Ingúixia, on les tropes russes van entrar sense mirament a la cerca de rebels txetxens.
A més, trobem una resposta de les altres repúbliques amb majoria ètnica, on s’exigia que es poguessin negar a la participació en les forces armades en conflictes interns. Fins i tot, La república de Txuvàixia va donar protecció legal als objectors que es neguessin a participar en la guerra.
La pau no va durar gaire temps, el 1999 els russos van atacar la República del cantó (Daguestan, amb un 95% de musulmans) on es trobaven grups independentistes, i també grups islamistes. I “voluntaris” txetxens van anar a l’ajuda dels seus veïns, començant la Segona Guerra Txetxèna (1999-2002) per la qual Rússia va ocupar Txetxènia amb durs enfrontaments. Els guerrillers txetxèns van cometre moltes atrocitats, com el 2002 quan es va assaltar un teatre a Moscou demanant la retirada de les tropes russes. A partir d’aquell moment el president és escollit des del kremlin, i ha hagut denuncies de tortures, violacions, etc. per les forces d’ocupació, també és conegut el misteriós assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia el 2006, la qual havia denunciat crims d’Estat.
Cal remarcar que l’independentisme txetxè ha evolucionat d’un primer independentisme laic, fins a la mort el 2005 del líder Maskhàdov, a un cada cop més majoritari lluita yihadista. El 2007 es crea l’Emirat Islàmic del Caucas, sota la direcció del líder txtetxè Dokku Umàrov. Aquest moviment ja no és txetxè sinó que compren totes les regions russes de majoria musulmana (Ingushètia, Ossètia del Nord, Dagestan, Adygea, Kabardino-Balkària, i Karatxai-Txerkèssia). El 2014 van declarar fidelitat a Estat Islàmic. Aquest gir ha portat el conflicte a un altre nivell, i ha facilitat l’actuació de les forces russes.
Tatarstan
Tatarstan, la capital la qual és Kazan (amb un famós equip de futbol i basquet), situada a l’Est de Moscou. És una regió rica, més desenvolupada que la mitjana de Rússia, on el 40% dels ingressos vénen del petroli, i un 40% de la població és russa i el 53% tàtars.
A l’igual que Txetxenia va proclamar la seva independència amb la dissolució de l’URSS. El problema per la República és que es troba rodejada de Federació russa, però un referèndum que denominava a Tatarstan com un “estat sobirà, subjecte de dret internacional” va obtenir la majoria de vots (61%de SÍ i 80% de participació). El Tribunal Constitucional de la Federació Russa va declarar il·legal que les lleis russes no fossin aplicades a la República.
El 1992 Tatarstan es nega a signar el Tractat Federal (que marca les relacions federals de Rússia), es fa una resolució del Consell Suprem de l’Estat de Tartarstan que es reafirma com un estat sobirà i aprova una nova Constitució per la República (30/11/1992). Però el desembre de 1993 es fa una votació a tota Rússia sobre la nova Construcció, que és boicotejada per la gran majoria de tàtars, la participació és del 15%, i un 75% a favor.
El 1994 ja va firmar un acord de delimitació de les competències amb la Federació russa, on es declarava un estat associat en una relació confederal. Els tàtars tenen la capacitat de recaptar impostos, la seva Constitució, així com la capacitat de mantenir relacions amb Estats independents, tenir un Banc Nacional. Per exemple, és l’única regió on a la matrícula dels cotxes no hi ha la bandera russa.
El 2002 va fer una nova Constitució, entre altres coses obliga al president del país a saber l’idioma tàtar. L’etapa de Putin, a partir del 2000, on Rússia recupera part del poder perdut ha portat a la regressió dels drets del poble tàtar, actualment les lleis russes prohibeixen els partits regionals, i des del 2013 el codi penal prohibeix les convocatòries per qualsevol activitat que porti a la divisió de la integritat territorial russa. El 2015 va ser empresonat per 3 anys el principal líder nacionalista Rafis Kaixapov, per “separatisme”. Les proclames independentistes són presents recordant per exemple el setge de Kazan de 1552, amb lemes com “Recordo el 1552” o “1552 – Holocaust del poble tàtar”, o «Кайся, Русь!» (“Penediu-vos, russos!”).
Extrem Orient
Ja entre els anys 1920-9122 va existir la República independent del Llunyà Orient, que servia de tap entre Rússia i Japó. La part més oriental de la Federació Russa està molt lluny del centre polític, hi ha el doble de distància entre la República i Moscou que la que hi ha entre Barcelona i Moscou. El terme “Rússia” és una cosa nominal on l’estat no arriba, a la vegada, per la Rússia continental les regions que hi ha més enllà dels Urals sonen també molt llunyà.
Per la gent de la regió, en molts casos, “la pàtria no és un territori, la Pàtria és la gent. I sense gent no hi ha territori”. La connexió psicològica del “Llunyà Orient” és cada cop més dèbil amb la resta dels russos. Moltes de les ètnies tenen faccions esquimals o asiàtiques, i molts cops es refereixen en to despectiu als d’aquestes regions (“va venir de kamchatka”) a la Rússia europea. La població no troba la seva identitat dins de la Federació.
Hi ha aïllament territorial, males infraestructures de transport; tots els beneficis que produeix la regió es redistribueixen a favor del centre federal, en canvi no hi ha un retorn d’oest a est. Cada cop sona més “si Moscou cada vegada roba més descaradament, sense donar res a canvi, inclosa la seguretat, per què els necessitem?”.
Però tot i el trencament psicològic i econòmic, l’Extrem Orient no té capacitat de trencar amb Rússia. I tant per recursos, complexes militars i industrials, Rússia mai li permetria marxar. A la vegada seria negatiu pel territori per grans zones naturals subvencionades, el trasllat de la indústria, alta tassa de criminalitat (similar als problemes de Grenlàndia), protecció contra atacs externs, etc.
Consideren Xina com un estat amenaçador, tenen la frase “devora la veïna terra, igual que el cuc de seda es menja les fulles”. La Xina “mossega” espai vital (econòmic, financer i demogràfic), hi ha hagut conflictes en rius per les deixalles químiques xineses. EEUU podria estar interessat en el petroli, igual que els japonesos podrien guanyar milions en els recursos marins, no seria estrany que si mai hagués una independència, estaria protegida per aquests dos països.
El principal focus independentista es troba a la República de Yakutia, sis vegades la grandària de tot Espanya, però amb menys d’un milió d’habitants, és una regió molt freda (durant l’hivern les temperatures són entre -25º i -50º). Des de la caiguda de l’URSS cada cop hi ha menys russos, i els yakuts han passat de ser una minoria a ser ja el 49,9%. Els governs de la República ha estat controlada sempre per una elit yakutia, que estan més preocupats en explotar els jaciments de diamants, així com altres recursos naturals, però no reverteix en la població. Mentre el govern central no aplica plans de desenvolupament, els governants de la regió culpen d’abandonament a Moscou. Socialment hi ha la consciència que “moscovita = enemic o fonts de problemes”. Segons una enquesta de “Novaya Gazeta” un Front Popular oposat al govern rus, i pels drets dels yakuts, tindria el suport del 80% dels ciutadans.
Sibèria
Ja trobem el 1892 el llibre de Nikolai Yadrintsev “Sibèria com una colònia”, el 1918 es va crear una República Siberiana durant la guerra civil, i el 1993 les autoritats locals dins dels “Acords de Sibèria” van presentar la idea d’unir la república siberiana.
Igual que a la regió de l’Extrem Orient, els siberians estan cada cop més allunyats psicològicament. La majoria dels joves nascuts després de la caiguda de l’URSS segurament mai a la seva vida viatjaran a Moscou però visitaran Xina i Japó. La regió més enllà dels Urals representa el 77% del territori però es senten abandonats. Per exemple la regió de Tomsk va recaptar 130 bilions de rubles però només va rebre 10,3 bilions, fet que els va obligar a demanar crèdits als bancs.
Segons una enquesta d’activistes siberians, entre un 25 a un 30% voldrien ser completament independents, mentre que entre un 60-70% voldrien més autonomia, i només un 10% estava satisfet amb la situació actual. Les proclames de “Sóc siberià” són cada cop més comunes, i per exemple, l’any 2014, va ser prohibit un acte públic prosiberià.
Tuvà
La República de Tuvà, que va ser independent fins al 1944, que fa frontera amb Mongòlia, i culturalment i ètnicament són més propers als seus veïns que als russos. Ètnicament són majoria els tuvans amb 77%, i el sentiment tuvà no para de créixer. La situació del rus és tan precària, que per exemple, l’any 2014 va ser declarat per les autoritats locals com “Any de la Llengua Russa” i es va multiplicar els esforços per ensenyar la llengua a les zones més rurals.
Fins fa poc quan eren preguntats per una unió amb Mongòlia (fins fa poc un dels estats més pobres) la resposta era “una unió per ser més pobres? Quin sentit té?” però la situació ha canviat als últims anys, les relacions amb la Xina han portat a Mongòlia a un creixement al voltant del 12% del PIB anualment. Aquest fet ha portat a obrir per part dels tuvans una oficina comercial a Ulan Bator (capital de Mongòlia).
Carèlia
Carèlia, que és la zona fronterera amb Finlàndia, amb una llengua similar, té un fort sentiment nacionalista, i els centres nacionalistes reparteixen fulletons amb “Pareu l’ocupació de Carèlia” o l’empresari Vyacheslav Drezner va ser condemnat a pagar 100.000 rubles el 2010 per voler celebrar un referèndum sobre la integració de la regió a Finlàndia (amb les fronteres de la Guerra d’Hivern 1939-40). El problema per l’ètnia de Carèlia és que actualment només representen al voltant del 10% mentre els russos són el 77% (El 1926 els russos eren 154.000, actualment són 549.000).
Conclusions
Trobem ètnies a la Federació Russa cada cop més allunyades de la Rússia de Moscou, una Rússia estretament lligada a l’església ortodoxa, on s’assimila que un rus és igual a un eslau (Putin seria el prototip de rus). Però després del col·lapse de la dècada dels 90 (amb moltes independències), Rússia ha tornat a ser un estat poderós, on la figura de Putin és clau, i dins d’aquest conflicte s’entenen la prohibició de partits regionals i que estigui tipificat al codi penal la convocatòria d’actes a favor de la divisió territorial.
Actualment aquestes independències són impossibles, són regions que no voldrien la intervenció de Moscou, però a la vegada són regions molt grans amb molt poca població, i la seva producció es basa en l’explotació de recursos naturals (a excepció de Tatarstan), hi ha certa dependència de Moscou però a la vegada no els voldrien. La resposta de Moscou de reprimir els moviments nacionalistes pot provocar un estat de calma, però davant un col·lapse rus, tot podria tornar a saltar pels aires.