Per què abatre un caça rus no ens ha portat a la tercera guerra mundial?

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El passat dia 24 de novembre el món s’encongí davant la notícia que Turquia havia abatut un caça rus, pretext inequívoc per a una guerra entre els dos països. El caça, que sembla feia una missió de reconeixement, segons la versió turca fou abatut quan sobrevolava l’espai aeri turc (quelcom que ja havien fet uns mesos enrere) i segons la versió russa això va succeir quan es trobava sobre territori sirià, detall que és important, doncs de ser cert el primer cas, els russos serien els primers agressors i, en el segon, l’únic “dolent” seria l’Estat turc. Els dos pilots del caça sobrevisqueren a l’explosió, anant a parar a una parcel·la de Síria sota control d’una milícia turcmana, vinculada a l’Exèrcit Lliure de Síria (ELS) i aliada natural del govern Erdogan contra els alauites de Latakia i els kurds de Rojava. L’endemà sabíem del cert que un dels russos havia estat mort i que l’altre, presoner dels turcmans durant unes hores, havia estat rescatat per les tropes de la federació russa. Davant l’incident, el president Putin digué que havia estat: “una ganivetada per l’esquena”; però, tot i el discurs irat del rus, la tan temuda tercera guerra mundial, no ha esclatat.

Era qüestió de temps que els exèrcits rus i turc es trobessin directament en el conflicte sirià, donat que són dels principals promotors de les faccions combatents, uns amb el govern de Baixar Al-Assad i els altres amb els rebels. Mentre el govern Erdogan ha tingut una presència continuada en la guerra des dels seus inicis, passant armes i milicians des del seu costat de la frontera i mantenint viva la flama de la rebel·lió a ciutats com Àlep, la Rússia de Putin ha estat l’última a sumar-se directament al fangar sirià, reforçant la seva posició al port de Tartus i mobilitzant experts i armament a la regió de Latakia, on la posició d’Al-Assad és més solida.

Si bé Turquia té una llarga tradició de combatre milícies kurdes com el PKK i ha tingut un paper destacat en expedicions com la de Líbia, la perspectiva d’enfrontar-se al re emergent Estat rus era ben diferent. El mateix dia que l’avió rus era abatut, un incident gravíssim que tindria el seu precedent més pròxim fa 50 anys, Turquia convocava els seus aliats de l’OTAN, l’organització de cooperació militar que els EEUU haurien impulsat durant la Guerra Freda. Com sol passar amb tots els temes relacionats amb Rússia, els països europeus adoptaren els seus rols habituals: països com Polònia o els Bàltics foren els més durs a causa de la seva por a tornar a caure sota la influència del seu poderós veí esclau, així com ho feu el Regne Unit; d’altra banda països com Alemanya o la República Txeca foren més conciliadors, donat el paper d’intermediari que busquen atribuir-se en les rivalitats EEUU-Rússia, i el mateix féu la França d’Hollande, l’estratègia siriana de la qual és inviable amb l’hostilitat de Putin.

Però el vot que determinava la posició oficial de l’OTAN era el dels EEUU, i la seva resposta a una escalada de tensions fou negativa; van donar la raó al seu aliat turc en la versió de l’incident però van emprar un to conciliador. Per què Obama ha tombat una iniciativa contra el país que, de forma oficial, subministra armes a un govern enemic d’Occident? La resposta és que el president dels EEUU no té cap interès en involucrar-se en la política d’Orient Mitjà i menys si això l’ha de portar a un conflicte obert amb Rússia i l’Iran, doncs Obama està més pendent del seu pla d’aïllament de la Xina i per a dur-lo a terme necessita la col·laboració d’aquests dos països. Un govern nord-americà sota els republicans veuria amb bons ulls aquest conflicte, però Obama no és d’aquest parer, i menys si el detonant del conflicte ha estat un govern turc que des de fa anys es “l’ovella negra” de l’OTAN.

La reacció de Putin també ha estat tíbia, paraules dures però pocs fets, res a veure amb la Rússia que un any enrere s’apropiava de Crimea de forma unilateral. En el plànol militar ha instal·lat més material antiaeri a Latakia, a pocs quilòmetres de la frontera turca, i en el plànol civil ha paralitzat acords empresarials russo-turcs i ha demanat als seus turistes que s’abstinguin de visitar Turquia, la qual cosa suposa un cop molt dur per la industria del turisme, especialment per a regions com Antalya que viuen d’aquests visitants. Tot i el mal que pot fer aquest boicot a l’economia turca, no és gens extraordinari; no fa gaire el govern anglès de Cameron, utilitzant com a pretext l’atemptat contra l’avió rus del Sinaí, va mobilitzar la flota de guerra i va extradir tots els seus compatriotes d’Egipte, probablement per a pressionar un govern que s’estava acostant massa als interessos de Putin.

Si fa uns anys Turquia actuava com a punta de llança de l’OTAN, com es va poder apreciar a la guerra de Líbia, ara aquest rol recau en el govern de França, que ha estat especialment actiu en el mateix (l’operació Serval de Mali el 2013 en seria un exemple). La diferència fonamental és que la capacitat francesa per influir en partits regionals és molt més feble i depèn substancialment en aliances amb actors com Israel (tot i l’actual boicot de la Unió Europea sobre els productes de les colònies israelianes a Palestina) i l’Aràbia Saudita. Mitjançant aquest últim podríem esperar que els interessos franco-russos convergeixin, tenint en compte que el president Putin s’ha reunit recentment amb el sobirà de Jordània. Amb l’ISIS com a excusa, França i Rússia podrien estar fent tractes a l’esquena del president Erdogan.

Però si Turquia es troba tan aïllada dins l’OTAN, com es que Putin no hi fa una demostració de força? La resposta no és senzilla. A banda de seguir sent membre de l’OTAN, amb la crisi dels refugiats el president Erdogan segueix tenint un gran poder sobre la Unió Europea, la qual ha arribat a oferir als turcs més ajudes econòmiques i la possibilitat de tornar a iniciar el procés d’admissió dins la Unió, en cas de no fer-ho així, Erdogan no tindria inconvenient en traslladar milions de refugiats a sòl europeu (amb les conseqüències que tindria per a cada país europeu). Per l’altra, Turquia té actualment a la Xina com el seu principal subministrador d’armes, per la qual cosa una agressió russa podria suposar represàlies per part del govern xinès.

- Publicitat -

En conclusió, el fantasma de la tercera guerra mundial és encara llunyà, si bé això dependrà sempre de dos factors: el rol de Rússia en el conflicte Xina-EEUU, i la vigència de l’estratègia Obama per a l’Orient Mitjà. Si Putin no ha patit les conseqüències d’enfrontar-se indirectament als aliats dels EEUU és, bàsicament, perquè Obama el necessita per a contenir la Xina. Qui sap el que pot passar el dia que un republicà s’assegui a la Casa Blanca.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca