Timothy Treadwell va ser una activista i documentalista, que treballà bàsicament a Alaska, allà convisquí amb els anomenats óssos grizzly; el nom en llatí ens en dóna una imatge més il•lustrativa: Ursus arctos horribilis. Timothy, a còpia d’incomplir normes de sentit comú va ser devorat per un exemplar particularment violent. Les gravacions que es conserven d’ell el mostren amic de la natura i dels ossos, amic fins al punt de confondre les impetuoses bèsties amb mansos gossets o esquirols. Una de les claus per entendre la seva figura és l’addicció a les drogues superada gràcies a una revelació; salvar els ossos d’Alaska, els quals no necessitaven ajuda en especial.
El procés català, segurament més inspirat en Franz Kafka que en George Washington, fins fa poc restava coix, els artistes no havien estat mobilitzats i cridava l’atenció. Es va comentar que el famós concert al Camp Nou, en l’escenografia havia copiat a l’escultor Salvador Juanpere. Però no era suficient. Ha sigut El país que volem, qui amb l’inapel·lable ull de Bernat Puigdollers que han triat a 12 artistes consagrats i 12 emergents, els quals han fet 24 litografies d’una excel·lent qualitat per finançar l’entitat i mostrar el seu suport al dret a decidir. Els artistes joves són representatius del futur del país i mostren una bona dialèctica amb els representants del meta-art. Les litografies van ser presentades el dimarts a l’Institut d’Estudis Catalans.
L’acte en ell mateix va ser una autoafirmació de l’associació El país que volem, i l’antiga sala folrada de tapissos la presó dels convidats durant una hora llarga. Si van poder veure diputats il·lustres i la versió polonesa de l’Estaca va alliberar els assistents i deixar-los voltar pel claustre on hi havia exposades les litografies. Al vernissatge pròpiament dit, van emergir totes les persones joves amagades durant l’acte provocant una agradable vetllada. L’elegància de l’esdeveniment va anar a càrrec de diferents artistes, en un ambient d’americana d’una talla més gran. L’after–party va suggerir diferents reflexions, converses i rialles en un bar inversament proporcional a l’elegància de l’esdeveniment a l’IEC. Unes reflexions que afecten les forces vives del l’art a Barcelona i que cal comentar.
Martí Peran en les seves exposicions a Fabra i Coats es plantejava primer el no-futur i després el cansament i la fatiga, com a elements revolucionaris. Emmarcats en la “famosa” frase de Herman Melville: I would prefer not to, la negació i la inacció suposen el principi de la lluita revolucionaria, ja que el sistema ens imposa una mobilització permanent, ja sigui 2.0 o en projectes més o menys meravellosos. La Galeria ADN també participà, amb l’exposició Tedium Vitae (que amb altres col•legues vaig comissariar) i també la Galeria Nogueras Blanchard amb l’obra de Mladen Stilinović. Obres que tendeixen cap a una forma etèria i cada cop més carregada de significat polític/filosòfic. A l’òrgan d’expressió d’aquest art: A-Desk, podem trobar diversos articles referents a aquest tema i fins i tot el gran Ingasi Aballí en parla.
Si observem els títols dels articles d’A-Desk, veiem com pregunten, parlen de fracàs o són fets en negatiu. L’art cerca alguna cosa, no sap quin és el seu lloc. Però Art i Futur ha trobat el seu lloc. Els artistes que conformen, i ens centrarem; els joves, els nous. S’expressen naturalment en uns llenguatges que semblaven oblidats. En la pintura, la litografia o l’expressió en una forma tangible i que s’entén en ella mateixa. Uns artistes que sense ser grup, escola o moviment són ells mateixos i no confonen els seus papers, no són crítics, no són comissaris, no són filòsofs. De la mateixa manera que qui escriu aquestes línies no és un artista.
El nom d’art i futur no és insensat, expressa entre línies una voluntat política, una voluntat ideològica. Retornar a un art tangible, a una art senzill que no simple i fer-ho en el procés de construcció nacional. En lloc de negar aquest petit problema, davant la immensitat dels altres com es planteja el meta-art. Però al ser problemes tan grans i inabastables segueixen sempre sense resoldre’s.
Timothy Treadwell és una metàfora del que està passant a la nostra societat. L’art que no és sap ubicar desapareixerà i el que s’autoafirmi amb més naturalitat sobreviurà, aquell que confongui els ossos amb guineus anirà desapareixent gradualment. De la mateixa manera que l’amor que triomfa sempre és el natural i l’imposat o massa complicat caduca amb els seus arguments. Els dotze artistes nous d’art i futur: Albert Arribas, Carles Azcón, Helena Basagañas, David Bonet, Miquel Gelabert, Ariadna Mangrané, Sergi Mesa, Gorka Pinyol, Stella Rahola Matutes, Oliver Roura, Àlex Santafé i Rubén Torras. Mostren la seva naturalitat i joia en el recull que ha fet Bernat Puigdollers. I a la vegada que veiem les seves pintures, podem parlar de filosofia i estètica, ens hi podem abstreure i realment explorar noves cartografies, ja que són quelcom naturalment nou. Un nou país, un nou art.