L’espai buit, blanc, quasi supraterrenal. Immensitat com a les pel·lícules de John Ford on l’habitat seria el pitjor enemic de l’ésser humà. Desestabilització, entrar a un lloc i trobar-te certa violència en lloc de trobar-hi refugi. Parlo de Lo Pati d’Amposta. Em refereixo més aviat a la seva darrera exposició, “Sub-versió”, obra de Manel Margalef.

El llenguatge de la proposta artística em recorda a les joguines playmòbil, playmòbils quan jugàvem a indis i a vaquers. Un joc en què l’important era sobreviure i en què, al final, tot el territori desplegat era foragitat i guardat a l’armari. De petits jugàvem a ser neoliberals sense adonar-nos-en. Creàvem immensitats del no-res i després les destruíem. Els habitants dels nostres mons, però, eren imaginaris.

És entrar a l’emplaçament i començar a sentir-me com un d’aquells ninos amb què jugava amb els meus cosins. Sento com si algú hagués deixat la sala a mig recollir i que jo, com a joguina, i la resta de l’atrezzo estiguéssim deixats allí de la mà de Déu. Margalef ens cluca l’ullet tot indicant-nos que algú ha estat jugant amb nosaltres. Un sofà, una portalada immensa, el crani d’alguna cabra hispànica i un voltor dissecat. Cables elèctrics, paraules soltes quasi sense sentit…. I allí al mig nosaltres. Vosaltres també, si hi aneu.

“Manel Margalef ens cluca l’ullet tot indicant-nos que algú ha estat jugant amb nosaltres. Un sofà, una portalada immensa, el crani d’alguna cabra hispànica i un voltor dissecat”

Per què aquest joc? Doncs explica l’artista ampostí que el seu propòsit rau a mostrar la debilitat de sentit (consciència sobre la realitat) que planeja sobre l’esfera humana. D’això Lyotard en diria “postmodernitat”, “Pensament dèbil” li replicaria Vattimo i entre mig de la discussió un constructor es fregaria les mans en veure compradors potencials de possibles llars tan oneroses com difícils d’habitar.

La casa s’ens mostraria actualment com una barca a la deriva, només que no navegaria pel mar sinó pel temps. Aquest ventre matern ultra-uterí que seria la llar despertaria, en aquest segle XXI, com un caos provocador d’estrès i de malestars superlatius. Si el feudalisme tenia en l’espai no emmurallat un lloc de  llibertat total i, per tant de perill, el món de la construcció hipertròfic ens hauria expulsat a tots a  una exterioritat permanent; inclús dintre del propi habitacle.

Durant l’època antiga es creia que hi havia una cúpula celeste, l’univers era vist com una bola de cristall d’aquestes que al sacsejar-les fan flotar quelcom semblant a la neu. El món, per aquella època, era habitable. Hi havia un marc que permetia la vida La casa era una representació microcòsmica de l’univers. Allí, un podia protegir-se del fred, dels saquejos i de la justícia fins i tot. Allí hom podia fornicar tranquil, estimar, deixar de fingir, ser un altre…

“Centenars de milers de cases romanen buides mentre altres tants viuen al carrer o estan a punt de quedar-s’hi. Pobles fantasma que algú amb un esperit ombrívol va elaborar com a taulell del seu joc d’especulacions, del seu Monopoly particular”

La modernitat es va encarregar de destrossar tots els límits possibles. Més tímidament als inicis, més ferotgement en l’actualitat. Avui tot sembla provisional i fràgil. Nosaltres estem enmig d’aquesta voràgine que tant descarnadament ens exposa Manel Margalef mitjançant la seva obra. Sí, dit ras, ens exposa. Margalef ens situa a l’exterior més cruel encara que sigui a través de l’art, és exagerant les coses que aquestes es veuen millor.

Centenars de milers de cases romanen buides mentre altres tants viuen al carrer o estan a punt de quedar-s’hi. Pobles fantasma que algú amb un esperit ombrívol va elaborar com a taulell del seu joc d’especulacions, del seu Monopoly particular. Jocs que semblen miralls trencats i que promouen desencís. A Sub-versió us hi trobareu amb aquest panorama quan hi aneu.

El desencant, pedra sobre pedra construït, per després ser cruelment desmuntat. Cal preguntar-nos si encara som capaços de generar sistemes d’immunitat social, si encara és possible subsistir, resistir i d’alguna manera revoltar-nos. Sub-versió és revolució i quan aquesta té lloc res pot tornar a ser com abans. Sub-versió, paga la pena.

Sub-versió es podrà visitar fins al 9 de gener. Més informació